Espanyol
PACO FLORES
ENTRENADOR DE L’ESPANYOL CAMPIÓ DE LA COPA DEL 2000 A MESTALLA
“Estàvem convençuts de guanyar malgrat l’entorn”
“La prova és que no hi havia cava al vestidor per celebrar la victòria”
“Feia seixanta anys que no s’aixecava cap títol. Per a la institució va ser una cosa molt positiva i, per a mi, una sensació d’orgull”
“No el vaig veure, però és Raúl en estat pur. No hi haurà cap gol semblant. Són coses que no s’entrenen, és futbol de carrer”
A l’Espanyol sempre es té la sensació que és impossible aconseguir qualsevol èxit
La salvació? La veig molt difícil. Fins ara només hem guanyat quatre partits, i en queden onze
Paco Flores (Barcelona, 1952) estarà per sempre en la història de l’Espanyol. Avui fa 20 anys que els blanc-i-blaus aconseguien la seva tercera copa en una nit inesborrable sobre la gespa de Mestalla. L’adversari, l’Atlético de Madrid, havia baixat a segona uns dies abans, però tenia una plantilla temible. Flores havia agafat l’equip aquell gener, en 17a posició, per rellevar Miguel Ángel Brindisi. Va apuntalar l’equip amb joves del planter, i quatre mesos més tarda alçava un títol que retornava l’orgull a tota una generació d’aficionats blanc-i-blaus que només coneixien el títols per la memòria dels seus avis.
Què feia fa 20 anys?
Preparar els últims detalls tàctics de la final com feia sempre abans d’un partit. La rutina de sempre.
Molts nervis?
No, estàvem tranquils, perquè tota la feina que havíem fent fins a la final era consistent i molt bona. Però, és clar, això era una final i sempre tens els dubtes de què passarà, i més contra un adversari com l’Atlético.
Una gran plantilla amb un trist final?
Tenia una de les millors plantilles d’aquella època, extraordinària: Valerón, Capdevila, Baraja, Hasselbaink, Kiko. Ara només ha quedat en l’imaginari que aquell equip era molt dolent i que va baixar. Uns dies abans va guanyar per 3-0 el Barça, i va renunciar a jugar el partit de tornada.
Pensa que s’ha menyspreat aquest títol?
No, crec que no hem sabut valorar la qualitat que tenia l’Espanyol, que és molt diferent. Teníem un equipàs, una gran plantilla. No guanyes l’Atlético, i menys una final, sense tenir bons jugadors.
No sé si això és una mica l’espanyolisme. Un entorn massa masoquista?
Més que masoquista, penso que la paraula és pessimista. Sempre es té la sensació que és impossible aconseguir qualsevol mena d’èxit. Aquest és el tarannà que domina en l’Espanyol.
I fa 20 anys encara era pitjor. No s’havia guanyat cap títol en tota l’època moderna?
Feia seixanta anys que no es guanyava cap títol. Per a la institució va ser una cosa molt positiva i per mi, per damunt de tot, una sensació d’orgull. Portar el meu equip a un èxit, no diré sense precedents, però les referències eren molt llunyanes. A més a més, l’orgull de fer-ho amb uns jugadors que es van comportar d’una manera exemplar.
I com es passa de lluitar aquell any pel descens a guanyar un títol de copa?
Jo vaig entrar per evitar el descens però, des de la meva arribada, el comportament de la plantilla va ser extraordinari. Això ens va portar a mantenir l’equip a primera i, després, a guanyar una copa del Rei.
Aquell gol de Tamudo a Toni, com el definiria?
És Raúl en estat pur. No hi haurà cap gol semblant mai més. És futbol de barri, d’aquell que no s’aprèn a les escoles. És futbol de carrer. Això no són coses que s’entrenin. No ho pots fer. Això surt de dins d’un jugador i demostra d’on venia Tamudo.
Quan el veu, què pensa?
No el vaig veure en directe, el vaig vure després a la televisió. Jo només observo com Toni agafa la pilota amb les mans i em giro per posicionar la gent de la defensa. De cop sento un murmuri i crits de gol; no sabia què havia passat.
I després, el patiment?
És clar, no era un partit fàcil. Vam patir, i més amb l’expulsió de Nando. Però Santi Denia ens fa un favor expulsant-se en una jugada sense perill. Llavors el partit es va tornar a equilibrar, però se’ns havia complicat molt.
I la tranquil·litat porta el segell de Sergio.
Sí, és el gol de la felicitat definitiva. Era un gran jugador. En aquell època teníem una medul·lar espectacular, amb Galca i Sergio. No era normal, un equip de mitja taula, tenir uns jugadors d’aquest nivell. Jo sempre deia a Sergio que s’havia d’atrevir a xutar més, però no m’acabava de fer cas. Moltes vegades l’intentava posar de mitjapunta. Tenia un gran xut, però no s’hi atrevia. Li agradava estar més enrere i veure tot el camp.
Ha cregut en el planter. És un debat recurrent en l’Espanyol, i ara, amb la pandèmia, serà clau?
És la meva raó de ser en el món del futbol. Només entenc aquest esport confiant en la gent de casa. Potser m’equivoco, però sempre m’ha anat bé.
Aquesta copa es guanya gràcies al convenciment d’aquesta gent de casa?
Estàvem convençuts que ens emportaven la copa a Barcelona, però molta gent de l’entorn no. Una prova és que no hi havia cava al vestidor per celebrar la victòria.
Com és això?
No hi havia cava; van buscar-ne per tot València i no en van trobar. La cosa va anar així. No puc mentir. Després ja ho vam celebrar a Barcelona de manera magnífica, però això diu molt de la confiança de l’entorn en aquell moment. El club es va comportar molt bé en les celebracions posteriors. Però just en el moment de màxima felicitat no hi havia cava.
És el moment més important de la seva carrera?
Sí. Una final de copa és especial i totalment diferent com, per exemple, aconseguir l’ascens amb el Saragossa o un títol de lliga. Això es va aconseguir a poc a poc. Una copa és una explosió de felicitat i és una final: a cara o creu. Jugar una final i guanyar-la és una sensació única.
Com veu el retorn del futbol?
Ho veig bé. Cal tornar i posar el futbol, tan aviat com sigui possible, al seu lloc. Sigui amb o sense públic. Molts aficionats, per televisió, ho agrairan. Ara estic gaudint amb la Bundesliga. No hi ha públic, però és igual, ja arribarà el moment. Aquesta pandèmia ha estat un fort cop però hem d’anar-ho superant. Anímicament anirà millor, encara que sigui veure’l per televisió.
Veu l’Espanyol mantenint la categoria?
Ho veig molt difícil, i la prova és que, fins ara, només hem guanyat quatre partits. I dels onze que queden, cinc són contra els set primers i després, contra rivals del nostre nivell, que és quan ens jugarem alguna cosa. Dependrà dels jugadors.
Quina importància té la motivació del futbolista en aquests moments i sense públic?
És clau, però en el futbol es mouen molts diners. Els altres equips també tenen jugadors motivats i que buscaran complir els seus objectius de classificació.
Però per a un jugador no és igual estar a segona?
No ho sé. Cadascú té els seus contractes i no sabem com funcionen les clàusules ni com són.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.