Rubi, la gènesi

El descens ha estat la concatenació de diverses decisions errònies. La primera és la marxa de Joan Francesc Ferrer, Rubi, al Betis. El tècnic de Vilassar, reconegut periquito, va abandonar casa seva per dissonàncies amb la directiva i el full de ruta esportiu. El maresmenc, tot s’ha de dir, ni s’imaginava un descens del club aquesta temporada, però sí que va advertir que calia fer un pas important. “Ara estem a un altre nivell”, va dir minuts després de classificar l’equip per a Europa. Dues setmanes després es desvinculava del club per anar al Betis, on, a part d’un contracte més suculent, veia com li oferien un bon projecte esportiu per millorar tot el que havia fet amb l’Espanyol. Rubi era el tècnic ideal de l’Espanyol. Havia millorat molts futbolistes: Borja Iglesias, Hermoso, Pedrosa, Marc Roca, Darder... Havia creat patrimoni i un estil de joc i un discurs dins i fora del terreny de joc assenyat i modern. Era una peça important, però ningú li va donar l’estima i l’escalf necessaris un cop acabada la temporada i per això va decidir marxar. Raons i arguments al marge, això va obrir la capsa de Pandora d’una temporada que començava a recargolar-se.

David Gallego era la tria per agafar el relleu. El tècnic del filial s’estrenava al primer equip després d’un primer tast excel·lent dues temporades enrere, quan va agafar l’equip després de la destitució de Quique Sánchez Flores. El surienc mai s’hi va trobar còmode, tot i classificar l’equip per a la fase de grups de l’Europa League, i el distanciament amb la plantilla va ser evident, quan en un primer moment semblava un encert. Els jugadors no entenien el seu plantejament tàctic i molts d’ells ho van verbalitzar en roda de premsa. A l’octubre era acomiadat i Pablo Machín, artífex del gran Girona, era l’escollit per redreçar la nau. Quedava temps per recuperar el temps perdut, però de nou l’estil se’ls va entravessar, als futbolistes. El tècnic de Sòria és un amant del 5-3-2 i la plantilla no assimilava aquest gir de guió. A les portes de Nadal i amb la mel a la boca esperant els nous fitxatges, era acomiadat. Abelardo, un tècnic d’estil més pragmàtic i acostumat a lluitar en situacions difícils, feia el pas. Va millorar els números dels seus antecessors però no n’hi havia prou per sortir del pou. Chen i Rufete van prescindir dels seus serveis en un moviment a la desesperada quan faltaven set jornades. El director esportiu, reconvertit en tècnic interí, certificava el descens de l’Espanyol al Camp Nou i posava fi a una deriva tàctica a la banqueta. Girs de guions constants i sense un full de ruta esportiu clar. L’Espanyol era una cadira elèctrica i la famosa paciència xinesa, foc d’encenalls.

Planificació esportiva

L’Espanyol lluitant per Europa entrava en una nova dimensió, però el full de ruta econòmic de Chen Yansheng era inamovible. La fórmula 50/40/10 era un mantra inamovible a risc de descapitalitzar esportivament el club. Aquí es va produir l’error de càlcul més gran. Mario Hermoso i Borja Iglesias van deixar més de 40 milions a la caixa i l’Espanyol en va invertir 20 amb l’adquisició de Calero i Matías Vargas. Dos futbolistes cridats a ser protagonistes han tingut un rol totalment secundari al llarg de la temporada. L’Espanyol perdia el líder de la defensa i Borja Iglesias, el seu gran golejador, que va fer 17 gols. Els recanvis del Panda només poden presumir d’haver fet dos gols, entre tots dos, en la lliga. Una dupla atacant del tot paupèrrima i que explica moltes coses.

Les llacunes i els buits en el joc eren evidents i calia fer una maniobra a la desesperada: Raúl de Tomás, Embarba, Cabrera i Oier van arribar per corregir les deficiències d’un equip ferit de mort i camí de segona. Per evitar el desastre, Chen va desembutxacar 41,5 milions d’euros. La inversió més cara en tota la història de l’Espanyol i que s’ha d’elevar a 60 milions comptant els 20 que es van gastar a l’estiu. Els nous fitxatges, menys Oier, han estat titulars habituals en el segon tram de temporada i, fins i tot, RDT ha tingut temps per situar-se com a pitxitxi amb quatre gols. És terrible que al màxim golejador d’un equip de primera li sobrin dits de la mà per comptar els seus gols. Només aquesta imatge exemplifica a la perfecció què ha passat amb l’Espanyol i com ha estat de letal la planificació esportiva. Chen va voler guanyar diners per inèrcia però es va descapitalitzar esportivament. Els recanvis van empitjorar les sortides i els fitxatges de qualitat no van evitar el desastre.

Els despatxos tampoc han estat aliens als canvis i el director general executiu, Roger Guasch, va abandonar el club després de la junta d’accionistes i amb només dos anys al càrrec. José María Durán, coneixedor del sector del futbol, és el seu relleu des del gener i serà l’home encarregat de pilotar el retorn a segona des dels despatxos.

La direcció esportiva s’ha convertit en una cadira elèctrica. Chen ja ha tingut quatre directors esportius sota el seu mandat: Ángel Gómez, Jordi Lardín, Òscar Perarnau i ara Rufete, que ja neix amb el càrrec sota sospita pel fet de ser responsable directe de l’actual gestió esportiva. Però, més enllà de tot això, una gran part dels aficionats se senten desplaçats i allunyats del club. L’arrel sentimental, la base amb què batega el club, s’ha anat difuminant. Un dels factors és la llunyania dels presidents que porta el club des de la Xina, amb tot el que això representa a l’hora de prendre decisions.

Els errors estan detectats i Chen, de ben segur, ja ha entès que el negoci del futbol és un dels pocs negocis en què es necessita invertir per evitar el desastre. La lògica empresarial estricta no funciona i aquest, tot i les coses bones que ha fet Chen, és el seu pecat original. Tot i això, l’Espanyol sap quin és el camí a seguir. Les anteriors vegades que va baixar a segona va pujar ipso facto. Aquest és l’objectiu que perseguirà el club des d’avui per retornar l’equip de manera immediata al seu lloc històric. Seria la millor manera de demanar disculpes a tota l’afició.