L’Espanyol està desitjant que s’acabi aquesta tortura, ahir va sumar la seva setena derrota consecutiva en lliga. Nou rècord històric negatiu per a una temporada que crema sense fi i en què Rufete, de moment, és el ninot indultat i l’encarregat de fer una neteja profunda. No obstant això, el tècnic interí veu com cada partit és una taca més en el seu expedient: cinc derrotes en cinc partits des que va agafar les regnes de l’equip i tot fa pensar que la cosa no canviarà ni contra el València, dijous a Mestalla, ni diumenge vinent amb el Celta a casa. L’equip no pot més. Els jugadors són caricatures del que eren fa una temporada. Ara mateix es fa difícil pensar més de tres o quatre jugadors que podrien romandre l’any vinent a segona. L’Espanyol, un històric de la lliga, està despullat i mort. El projecte ha tocat fons i, com deia Rufete, està esperant que s’acabi aquesta temporada per fer un club de veritat. Aquesta temporada, resultats a la mà, sembla un equip de mentida. Qualsevol estadística és un punyal directament al cor. L’única sort dels jugadors és no haver d’aguantar els crits de desaprovació de la graderia. Ara mateix aquest és el seu millor aixopluc. Una sensació d’irrealitat que fa encara més complicada la gestió del nou Espanyol, que ha de néixer a partir del 19 de juliol, un cop s’acabi aquest calvari interminable.

L’estat de desesperació ha arribat a un nivell en què és igual qui és el rival. L’únic segur és que els blanc-i-blaus són la millor medicina per al seu adversari. L’Espanyol ha tornat a perdre contra un Eibar que arribava amb la missió de tancar la permanència. El partit era insuls. Intercanvi de cops a la medul·lar i deixar passar els minuts. Complir l’expedient sense gaire esma. El duel es cuinava en forma d’empat i només alguna acció aïllada podria canviar el ritme del partit. Inui es va internar dins de l’àrea i va aixecar una pilota que va tocar amb la mà Víctor Gómez. Penal de llibre. Edu Expósito no va fallar des dels 11 metres. L’Eibar havia fet el més complicat: avançar-se. De fet, els bascos, negats amb el gol, van posar fi a 300 minuts sense fer-ne cap. I és que l’Espanyol és un equip amb tendència als regals. Ho està fent al llarg de la temporada. Així s’entén que els catalans només hagin guanyat dos partits a casa. El pitjor local de primera. Quan la cosa no rutlla durant el curs, és normal que amb tot el peix venut continuï la tendència bondadosa d’un equip que sembla i és una ONG. No en tenia suficient l’Eibar amb un gol però l’Espanyol, sempre atent i com a bon amfitrió, li va tornar a regalar un altre penal. Aquesta vegada no va ser un jove del planter sinó un futbolista veterà com Bernardo, que va tocar una pilota amb la mà. Edu Expósito va tornar a xutar el penal des dels 11 metres. Diego López va endevinar les intencions del català però el refús li va caure als peus i va enviar el gol al fons de la xarxa.

El partit estava liquidat i vist per a sentència. Només quedava digerir amb velocitat la segona part i acabar aquesta tortura sense final. L’Espanyol continua rodolant cap als inferns i signant un epíleg de temporada devastador. La gran pregunta ara és: per què l’Espanyol va fer fora Abelardo? La intenció del club era acabar de manera digna el curs i, com a mínim, sembrar una mica d’il·lusió de cara al purgatori de segona. Però l’Espanyol continua embrutant-se a tots els nivells i el dolor i la pena són màxims. El desastre no té aturador i la sort és que, a aquest bunyol, només li resten dos partits per tancar una temporada que quedarà en el record de molts aficionats blanc-i-blaus gravada a foc com una gran vergonya col·lectiva. Començant pels despatxos i acabant pels 25 jugadors que conformen aquesta plantilla. La feina a fer, a tots els àmbits, a partir del 19 de juliol és gran. Caldrà fer un club de veritat o, com a mínim, digne per tornar a primera però l’error és baixar. Pujar costa molt.