Un golàs d’Isi, a dos minuts del final, va servir al Rayo Vallecano per infligir la primera derrota de la temporada a l’Espanyol i trencar el rècord d’imbatibilitat de Diego López, que fins al minut 88 de partit no havia encaixat cap gol en sis partits. Els blanc-i-blaus van jugar a la ruleta russa. Un partit sense alternatives i de digestió lenta es va trencar per un detall de qualitat en els últims minuts. Gir del destí i cop cruel. Fins ara, era l’Espanyol qui havia sortit victoriós dels petits detalls, però ahir el Rayo va donar la seva pròpia medecina a un Espanyol massa conservador i que va caure en la teranyina defensiva orquestrada per Andoni Iraola. La falta de circulació de pilota va ser del detonant de la combustió final del partit. Cap dels futbolistes de l’Espanyol va trobar la llum per crear ocasions a la porteria contrària. Les transicions ofensives no van existir al llarg dels noranta minuts. I això és, en gran part, mèrit del Rayo, que va desendollar els catalans. Era un partit de digestió lenta, i aquí el Rayo va sortit guanyador. Ja ho era en els punts, però ho va ser al llarg del duel. Els locals van fer més per guanyar. Per empenta i per convicció, des del primer minut, van ser més insistents a la recerca del gol. Al final, Isi va enganxar una pilota dins de l’àrea per liquidar el partit a dos minuts del final. Un golàs del davanter murcià que s’ha convertit en un dels futbolistes revelació d’aquest començament de curs, amb tres gols.

Aquesta primera derrota ha de ser un toc d’atenció per a un Espanyol que, malgrat la categoria del rival, ha de fer molt més o, millor dit, proposar més. Perdre contra el Rayo pot entrar dins del full de ruta de la temporada, però fer-ho sense treure una espurna de futbol és el que es fa estrany i malmet la imatge d’un equip que sap que és el millor de segona, per plantilla i pressupost, però que ha de demostrar-ho arran de gespa. Els últims rivals de l’Espanyol ja van esmolar les eines. Ho va fer el Mallorca; després, l’Oviedo, i més recentment, el Sabadell i l’Alcorcón. Cap d’aquests partits va ser fàcil, tot el contrari. L’oasi inicial contra l’Albacete va ser un miratge. Els partits de segona divisió es viuen amb un desenllaç incert i que s’aguanta d’un fil. El perill d’una tisorada a destemps és real i latent. El missatge del partit del Rayo és aquest: res serà fàcil, però l’Espanyol té un arsenal de recursos dins de la plantilla que no tenen cap dels seus rivals. Múltiples eines que han de fer més agradable la digestió d’un partit costerut com el d’ahir en què l’Espanyol es va conformar amb l’empat. I quan t’aclimates a un ritme tan conservador, acostumes a pagar-ho amb la derrota. L’Espanyol necessita implementar diversos llenguatges futbolístics que ara no acaba de tenir. Ha de ser més camaleònic en els registres i preveure que la meitat dels partits es mouran entre la falta d’espais i la dificultat per gestionar les transicions ofensives. L’Espanyol és l’enemic a batre i ningú li donarà peixet. Estan avisats.