L’Espa­nyol està en un moment dolç, com ho indica la taula de clas­si­fi­cació, on té el lide­ratge, amb 23 punts. Les estadísti­ques són rotun­des. És l’equip que menys gols encaixa, només 1 en deu par­tits. Un rècord abso­lut en el fut­bol esta­tal, tant a pri­mera com a segona, mai un equip havia arri­bat amb aquesta soli­desa defen­siva després de deu par­tits. Això denota la seva fia­bi­li­tat a la rere­guarda, on Fer­nando Calero i Lean­dro Cabrera s’ha con­ver­tit en l’eix cen­tral titu­lar habi­tual, i sota els pals, Diego López. “Quan es tren­quen rècords vol dir que la feina s’està fent bé. Sabem que és difícil fer-ho i hi donem molt valor. Ens con­ti­nuem exi­gint tre­ba­llar en aquesta línia”, deia ahir el gallec sobre els excel·lents números defen­sius.

De fet, el pri­mer pre­cepte meto­dològic de Vicente Moreno era cons­truir un equip defen­siu. Créixer des de la defensa per anar pro­jec­tant-se més en atac. Els pri­mers par­tits de lliga (duel amb l’Alba­cete al marge) van ser duels sobris i amb la cor­retja de segu­re­tat ben cor­dada per evi­tar ensurts. L’Espa­nyol arri­bava a l’inici de curs com un ani­mal ferit. Calia tan­car la ferida del des­cens, i per afa­vo­rir la cica­trit­zació el millor bàlsam era sumar victòries, inde­pen­dent­ment de l’apar­tat estètic. La mot­xi­lla de les penes i els dub­tes estava massa plena després del des­as­tre ante­rior, i calia anar lleu­gers d’equi­patge. La vita­mina de les victòries ha anat reforçant l’auto­es­tima dels fut­bo­lis­tes i, de retruc, el con­ven­ci­ment de la feina que s’estava fent.

Aquest pri­mer full de ruta s’ha anat cosint com espe­rava Vicente Moreno, o pot­ser fins i tot superant les expec­ta­ti­ves del tècnic. El de Mas­sa­nassa sap que té un Fer­rari entre mans, el millor cotxe de tot el garatge de segona divisió, i també de gran part dels equips de pri­mera. La pandèmia ha permès man­te­nir el gruix de l’equip intacte i ara calia que tots els seus dei­xe­bles remes­sin tots junts cap a l’ascens. El motor blanc-i-blau està car­bu­rant a bon ritme gràcies als bons engra­nat­ges, que li han permès sor­tir de la gra­e­lla de sor­tida amb bona velo­ci­tat i sense per­dre tracció. Un cop esta­bi­lit­zat i con­tro­lat el fla­mant espor­tiu, calia posar una marxa més i demos­trar que es podia gau­dir del tra­jecte con­duint a més velo­ci­tat sense sor­tir de la car­re­tera en els revolts. Fins ara tot­hom admi­rava el Fer­rari de Vicente com un cotxe preciós, però sem­blava que qui portés el cotxe no tenia la mà experta per treure-li tot el suc. El tècnic de Mas­sa­nassa és un home pru­dent. No li agrada per­dre punts del car­net, evi­dent­ment, però també a la taula de clas­si­fi­cació. El camí estava pau­tat fins que es va atre­vir a dei­xar-se acon­se­llar per un amic d’Artà. Sergi Dar­der es va posar els guants de pilot que havia lluït a Màlaga i, per moments, a Lió. De fet, el copi­lot de Vicente ja ho havia estat d’un noi de Vilas­sar de Mar, fa un parell de tem­po­ra­des. Va recor­dar temps pas­sats i es va sen­tir bé. Vicente comença a gau­dir de la con­ducció gràcies al nos­tre amic de ses Illes.

Aquesta nova con­ducció ha fet bri­llar una nova manera d’inter­pre­tar el joc. El Fer­rari ja no era només per pas­se­jar a poques revo­lu­ci­ons sinó que també es podia gau­dir d’una con­ducció espor­tiva. Així s’ha fet en els últims dos par­tits, en què l’Espa­nyol ha ele­vat el seu joc con­tra la Pon­fer­ra­dina i el Màlaga. Dos duels en què Dar­der, a la sala de màqui­nes, s’ha diver­tit pujant al Fer­rari de Vicente. 14 gols en deu jor­na­des ho cer­ti­fi­quen. Però Vicente comença a tenir cua per pujar al seu Fer­rari. Dos nens entre­ma­li­ats, que res­po­nen als noms de Raúl i Adrián, volen fer un tomb però arri­ben amb la intenció de pujar les revo­lu­ci­ons de l’espor­tiu que tan bé està cui­dant Vicente. Ell no és amant de la velo­ci­tat sense con­trol i vol anar pas a pas. Pre­fe­reix un ritme sos­tin­gut que forçar la màquina i sor­tir de la car­re­tera en el pri­mer revolt. De moment aquesta bar­reja de pausa i evo­lució con­sis­tent li ha ser­vit per gau­dir del camí però sap que li recla­men més. El seu Fer­rari és un tot ter­reny. Li ser­veix per pas­se­jar la sogra, por­tar els nens al col·legi i, de retruc, ja ha començat a pro­var-lo en petits revolts de mun­ta­nya gràcies al seu amic d’Artà. Quina serà la pro­pera prova? Ja ho veu­rem, però Vicente sem­pre apos­tarà per un ritme sos­tin­gut i sense cap sotrac. Vol que el seu Fer­rari arribi intacte a finals de maig i sense cap cop al seu para­xocs. Un home pru­dent, però el seu fla­mant espor­tiu és tan nou que encara no ha encès l’equip de so. Ha gau­dit de la màgia celes­tial del seu motor. Què pas­sarà quan senti la música?