“Jugar a primera divisió és un somni i ho esperava des de fa temps. L’Espanyol m’ho ha donat”, deia ahir, cofoi, Keidi Bare (Albània, 1997). L’internacional albanès, que farà 24 anys a finals d’agost, ha estat el primer jugador que ha aparegut en roda de premsa per inaugurar el retorn del club blanc-i-blau a l’elit. Casualitat o no, la tria no podia ser més encertada. Si hi ha algú dins de la plantilla de l’Espanyol amb més il·lusió perquè arribi la primera jornada del campionat és aquest rocós albanès d’aspecte somrient però ferotge arran de gespa. És lògic, Keidi Bare va viure una odissea per vestir els colors de l’Espanyol. Les negociacions pel seu fitxatge es van dilatar dos mesos des del moment en què el club català es va decidir a contractar-lo. L’Espanyol va acabar pagant dos milions per aconseguir el mig.

La cosa no acabava aquí. El club el va reclutar sense la certesa de tenir fitxa amb el primer equip. L’Espanyol el va presentar el 22 de setembre conscient que necessitava una venda o alleugerir la massa salarial per fer-li lloc. “A vegades cal prendre riscos i pensem que amb un jugador del seu perfil i la projecció que té, calia fer-ho”, deia llavors el director esportiu, Francisco Joaquín Pérez Rufete, que no volia desaprofitar l’oportunitat de fitxar un futbolista internacional a un preu contingut. L’Espanyol se la va jugar per evitar una fuga del futbolista i Keidi Bare també confiant en les gestions del club barceloní tot i iniciar el curs sense fitxa. Res estrany per a un futbolista que va créixer en plena revolució albanesa i enmig de la guerra de Kosova. Això ha marcat el caràcter d’aquest futbolista expansiu que, de ben petit, va fer la maleta per lluitar pel seu somni de futbolista. Amb 11 anys va sortir de casa cap a Grècia i la seva infància s’ha forjat en la solitud dels entrenaments i amb la pilota com a vàlvula d’escapament. Un somni al qual s’ha aferrat des de nen i que el va portar al planter de l’Atlético de Madrid, amb 15 anys, i després a fer el salt al Màlaga, fins a arribar a l’Espanyol, on, per fi, debutarà a primera. Un periple vital que ara es converteix en un èxit, però que li ha deixat forats a l’ànima.

“A la vida t’has d’arriscar, així és com visc”, deia en la seva presentació qüestionat per la bogeria de fitxar per un club sense tenir assegurada una fitxa federativa. “Hi confio”, deia amb la fermesa de qui sempre s’ha trobat en el cantó dels perdedors i conscient que els somnis s’han d’agafar amb les dues mans i convertir els impossibles en tangibles. Així van passar tres jornades veient l’equip des de la grada i la quarta va debutar a la Nova Creu Alta contra el Sabadell, on va jugar quatre minuts. A poc a poc va fer passos ferms i decidits per convèncer Vicente Moreno que tenia un lloc a l’equip. Ha acabat sent una peça fonamental en la medul·lar de l’equip i s’ha convertit en l’obrer metal·lúrgic al servei dels seus companys. El jugador que fa una feina grisa però necessària per fer brillar la resta. Un pitbull que ara vol mossegar amb força en la seva estrena a primera divisió. Ha tocat el somni i té recompensa al seu sacrifici vital.

L’albanès té molt clar que l’equip ha de mantenir el nivell del curs anterior i redoblar esforços. “Tenim aquesta mentalitat guanyadora i ho volem demostrar al camp en cada partit”, va precisar. De fet, Keidi Bare va anar més enllà en el rol que tindrà l’Espanyol en el seu retorn a l’elit: “No tinc cap dubte que aquest equip farà un bon paper a primera. Veig com s’entrenen i treballen els meus companys i això em fa tenir confiança.” Si ho diu Keidi, caldrà creure’l.