José María Gay de Liébana ha mort a l’edat de 68 anys. Doctor en economia i dret, reconegut conferenciant i comentarista en diversos mitjans de comunicació i professor universitari a la Universitat de Barcelona. Més enllà d’això, deixa una extensa obra publicada que inclou, entre altres assumptes, l’estudi comptable, econòmic i financer del futbol espanyol i europeu, en què va ser un pioner, així com altres disciplines esportives. Home de tracte afable, gens distant, malgrat el seu bagatge cultural enciclopèdic, tenia la capacitat de donar sentit als números per al públic profà, que no entenia els mecanismes de la macroeconomia. El paral·lelisme de gestionar un club de futbol amb la destresa d’una mestressa de casa era recurrent. Un exemple diàfan que agraïen els instruïts en lletres pures. Gay de Liébana era un home vital i ho va ser fins a l’últim alè de vida entregant o avançant els seus últims estudis o col·laboracions amb diversos mitjans com La Vanguardia o la Cope. El càncer no el va aturar, tot al contrari, el va estimular per fer més i millor. Un posat difícil per a un home hiperactiu de mena, amant de la gesticulació i el contorsionisme verbal. Les seves intervencions eren el contrari de la monotonia. Podia explicar les macroxifres econòmiques de la Premier o la Bundesliga i fer una giragonsa amb les mans que hauria signat Chiquito de la Calzada.

Enmig de tota la seva sapiència intel·lectual hi havia una font d’energia que li brotava del cor: l’Espanyol. Era la seva autèntica passió i en qualsevol fòrum, conferència, classe o tertúlia trobava l’instant o el moment de posar en relleu el seu equip. Una manera de fer proselitisme que arrencava un somriure al seu interlocutor. Gay de Liébana va estar vinculat a l’Espanyol al llarg de la seva vida. Primer com a soci i accionista, més tard com a conseller (2004/06) i en el moment actual com un dels patrons de la fundació del club blanc-i-blau. Va patir, com qui més, la muntanya russa emocional que va viure l’Espanyol amb Daniel Sánchez Llibre, en què el club va vorejar la fallida financera, i va beneir l’arribada de Chen Yansheng. “És el millor que ens podia passar.” L’últim any va viure la segona divisió, que va batejar “com la millor lliga del món” perquè la jugava l’Espanyol, i qüestionat per la seva malaltia sempre tenia la resposta correcta: “Un periquito mai es rendeix.” En les seves al·locucions mai podia faltar un grande o un hombre arrossegant la e fins a l’infinit. Una distinció de la seva forma de parlar que delatava l’energia i el bon humor que sempre va destil·lar. Abraçades virtuals i fins sempre.