L’Espanyol arribava a Getafe amb les màximes il·lusions. Era el dia de donar un cop sobre la taula i contra el cuer, però els catalans han perdut de la pitjor manera que es pot fer: sense presentar batalla. La desfeta no s’ha produït per un joc excels del seu adversari sinó per la inoperància dels catalans. L’Espanyol va decidir no jugar a l’Alfonso Pérez i es va dedicar a la vida contemplativa. Vicente Moreno havia preparat un equip per dominar el seu rival, però l’Espanyol no es va trobar còmode en cap moment. De fet, va semblar un conjunt sense esma i amb la panxa plena. Així és difícil inquietar un equip atemorit i que, en les 11 primeres jornades, no havia guanyat cap partit. I és que l’Espanyol es va convertir, ahir, en la millor aspirina del Getafe. Una ONG solidària que mai va estar dins el partit tot i fer un immerescut empat. L’Espanyol semblava un mort vivent que deambulava sobre la gespa. Ni l’excels Diego López, ahir, es va salvar de la crítica. El gallec, massa dubitatiu en els dos gols d’Ünal, també es va sumar a la festa del Getafe.

L’Espanyol va entrar en el partit amb una parsimònia tardorenca. Un posat que aprofitava el Getafe per passar per sobre dels catalans, que, sense esma, només s’aguantaven en el partit gràcies a dues aturades de Diego López. El domini local era evident contra un Espanyol que no inquietava. Feia la sensació com si l’equip tenallat pels nervis del descens fos el conjunt blanc-i-blau. El gol del Getafe era qüestió de temps vista la dinàmica d’un equip local que dictava el fil discursiu del partit amb un rotund monòleg. Enes Ünal va fer un dels gols de la jornada amb una superba rematada de xilena. Una acció acrobàtica que va estar escortada per la passivitat defensiva catalana d’Embarba i Sergi Gómez. El gol feia justícia a la voluntat i la fe dels madrilenys, contraposades a la gasiveria catalana. Tot i això, el futbol té aquella màgia irracional i que va colpejar de manera cruel el conjunt local. Embarba va treure un córner. Cabrera va fer una rematada al travesser i Sergi Gómez va recollir el refús per fer l’empat. Primer gol del central català amb la blanc-i-blava. L’Espanyol va empatar en la primera acció de perill que havia creat i va ensorrar, de manera momentània, les il·lusions locals.

Els fantasmes del cuer es van anar eixamplant en la represa. L’Espanyol contemplatiu del primer acte va donar pas a un conjunt més esmolat, com a mínim en intenció. Yangel Herrera va fer el segon, però el seu gol va ser anul·lat per fora de joc a instàncies del VAR. Carburava millor el conjunt català, però tot va ser un miratge. El decorat de cartró pedra va aguantar fins al segon gol del Getafe. Aleñá va picar una pilota que va tocar en el peu de Sergi Gómez. La pilota va caure a plom per a Enes Ünal, que va ficar la puntera per fer el segon. Clatellada per a un Espanyol i benzina emocional per a un Getafe que tornava a aixecar-se.

L’Espanyol va “gaudir” de mitja hora per buscar un partit que no va trobar mai. I és que, encara que s’haguessin jugat 24 hores, ahir no era el dia. Ara la clau serà esbrinar si aquest pas enrere és només circumstancial i es tornen a recuperar les bones sensacions. En aquest duel la figura de Raúl de Tomás es va fer més allargada que mai. El davanter no hi era per sanció i el seu pes en el joc de l’equip és evident, però el futbol inexistent de l’Espanyol no l’hauria ni aixecat el punta. Era difícil fer-ho amb un equip, com el d’ahir, desproveït d’esma i que continua sense guanyar a domicili. Partit deficient i trist d’un conjunt preparat per il·lusionar i que ahir es va fer el mort. Dia de difunts i aspirina a dojo per al rival.