El segon descens de l’Espanyol en només tres anys va arribar de la forma més cruel. Amb un gol en el temps afegit de Samu Lino que va deixar sense possibilitats matemàtiques de permanència el conjunt blanc-i-blau en l’últim duel contra l’Almeria a l’RCDE Stadium. Tot i que en les últimes jornades l’arbitratge ha estat al centre de la diana, per decisions molt polèmiques que podrien haver canviat el desenllaç, la realitat és que la baixada als inferns s’ha cuinat a foc lent durant tota la temporada. La pèssima planificació esportiva, una presidència a distància, la sagnia defensiva, la porteria i un canvi (tard) d’entrenador han estat alguns dels motius del sisè descens en tota la història de l’entitat blanc-i-blava. Ni Diego Martínez, primer, ni Luis García, després, han estat capaços d’evitar aquest tràgic final.

Pocs entrenadors van generar més il·lusió que l’arribada de Diego Martínez, després del seu reeixit pas pel Granada, al qual va conduir a uns històrics quarts de final de l’Europa League. Tothom va comprar ràpidament el discurs del tècnic gallec, però dos mesos i mig més tard, després de l’arribada dels primers fitxatges i una profunda renovació de la plantilla, va abaixar el suflé: “S’han de reajustar les expectatives.” I és que l’inici del campionat no va ser, ni de bon tros, el que tothom havia somiat, amb només quatre punts sumats en les sis primeres jornades. És cert que no se li van donar totes les peces que havia reclamat durant la pretemporada, però després d’un bon mercat d’hivern va ser incapaç de treure rendiment d’una plantilla amb jugadors de la talla de Joselu, Darder, Braithwaite o César Montes, entre altres. L’equip arribava en la majoria de partits viu fins al final, gràcies a l’efectivitat de Joselu –Zarra de primera divisió amb 16 dianes– i Braithwaite (10). A l’hora de la veritat, però, tot se n’anava en orris per una gran quantitat d’errors individuals reflectits en la defensa i, sobretot, en la porteria, per on han passat Lecomte, Álvaro Fernández i Pacheco. Cap d’ells ha estat una garantia sota pals. En la jornada 27, després de quatre derrotes consecutives (Valladolid, Madrid, Celta i Girona), l’equip blanc-i-blau va entrar en zona de descens, de la qual ja no va sortir més. Aquest va ser el moment de finalitzar l’etapa de Diego Martínez –que va marxar amb un balanç de sis victòries, nou empats i 12 derrotes– i començar-ne una de nova de molt il·lusionant per a tota l’afició periquita.

Luis García va arribar com l’heroi que havia de posar ordre i salvar aquest equip. Això sí, amb un sistema de joc completament diferent del del seu antecessor, volent ser protagonistes amb la pilota. Un sistema que va costar que calés en els jugadors. L’Espanyol només va sumar un punt dels 12 primers en joc i es va distanciar de la salvació. En els últims partits ja es veure una millora molt notable en el joc, però continuaven sense materialitzar-ho en el resultat final. La facilitat per encaixar gols i els errors arbitrals contra l’Atlético i el València van impedir allargar la vida als blanc-i-blaus. En 11 partits, Luis García només va sumar 10 punts (2 victòries, 4 empats i 5 derrotes).

L’Espanyol ha estat un equip molt irregular tota la temporada, tant a casa com lluny de Cornellà-el Prat, amb 19 i 18 punts sumats respectivament. Tot i ser el sisè equip de la lliga amb més gols a favor (52), les 69 dianes en contra han estat una llosa massa gran. Si la primera volta va acabar amb 23 gols anotats i 29 d’encaixats, la segona s’ha saldat amb 29 a favor i 40 en contra. Números de segona divisió. Dos entrenadors, però el mateix desenllaç.