Era una llei una mica delicada, una proposta que ens trobàvem a sobre la taula presentada pel PSC-PSOE, que per nosaltres era recentralitzadora i molt perillosa, tant perquè era una amenaça a les competències que tenim en l’àmbit d’Estatut delegades com perquè hi havia un punt molt perillós cap a les federacions catalanes. S’havia de vetllar perquè tot això es corregís per preservar l’esport català. Hem d’entendre que l’esport català és un tresor que també s’ha de valorar a escala estatal. Tenim un percentatge de representació esportiva molt alt, i això és perquè tenim un sistema esportiu que crec que és únic i que s’ha de preservar. Hem de treure l’autoestima i fer-nos valer, perquè aquest teixit nostre no hi és a cap altra part. És un model d’èxit. Estem contents amb la ley del deporte sobretot perquè l’hem millorat en molts àmbits. Hi va haver esmenes més controvertides que vam aconseguir que s’aprovessin, per blindar les federacions catalanes, i també se n’han inclòs per a la igualtat i sostenibilitat. És una llei més completa, moderna i transformadora per la mirada que se li ha instaurat des de Catalunya.

És una feina de llarg recorregut. Aquestes negociacions no són mai d’un dia per l’altre. Feia molt temps que se’n parlava. Al Congrés també hi havia moltes esmenes. Aquest era l’esprint final de les negociacions.

Nosaltres havíem de tenir molt clar el paper que podíem jugar en una llei espanyola que fa arribar al Congrés el PSOE i el PSC. Enteníem que el focus era a Madrid. Nosaltres defensem les competències de Catalunya.

Aquesta anàlisi ha de ser posterior, un cop aprovada la llei. Aquesta és una esmena concreta i ho haurem d’analitzar tot. Ja teníem seleccions reconegudes i el que hem de fer és blindar que els drets que tenim no retrocedeixin.

Tenim diversos casos d’aquests i també precedents. No és res que hagi nascut ara, però és veritat que s’explicita en una llei, i hem de vetllar perquè aquestes possibilitats no siguin coartades.

L’altre dia ens vam trobar amb els presidents de les federacions i un dels més contents era el d’automobilisme. Perquè a la llei hi ha un article que soluciona la problemàtica de la quota d’integració. Tot el treball que s’havia fet té la culminació amb aquesta esmena, que s’ha presentat des dels partits que donen suport al govern, en aquest cas ERC, i que protegirà les federacions. Al final, és un treball en equip. Els del món de l’esport ho tenim inserit. És qüestió de treballar de manera col·laborativa per protegir el nostre sistema esportiu.

Molt bé. Tenim molt bona relació amb tots els agents de l’àmbit esportiu. No hi ha una altra manera de treballar. La UFEC culmina una piràmide. Tenim esportistes, clubs i federacions, que conformen la UFEC. És un escenari molt i molt potent. Tenim 71 federacions, 750.000 fitxes federades i 12.000 entitats esportives. És una de les potes prioritàries de l’esport, i per tant ha de ser una relació fluida. Hem estat pioners en projectes col·laboratius com ara la Fira de l’Esport i la Setmana Catalana de l’Esport, una altra manera d’enriquir el nostre teixit.

És un tràmit parlamentari legislatiu. Va entrar com una ILP, promoguda des del món federatiu, i ara segueix el camí legislatiu que pertoca.

Són tempos parlamentaris. No saps mai quin ritme pot tenir.

Aposto per un país i un govern que posin l’esport al centre, que sigui un pilar de país. L’esport té llindars, i per això és a Presidència, en molts departaments i àmbits. L’esport treballa a favor de l’educació, la salut, la cohesió social, la integració. És un motor econòmic. Catalunya cada vegada té un segell més propi de turisme esportiu, d’oci saludable. L’esport vertebra comunitat, permet transmetre valors exportables a qualsevol àmbit. Amb tots aquests eixos, és possible que tingui totes les característiques per poder estar al capdavant d’una conselleria.

Aquesta és la gran lluita. L’esport pot ser l’eina que et faciliti treballar en qualsevol espai. Quan pensem en abstracte: què podríem construir per treballar amb relació a la cohesió, la salut mental, amb un element que ens apropés a tothom? Hi ha una resposta. Aquesta eina és l’esport. I l’hem d’inculcar. Si la covid ha deixat alguna cosa positiva, podria ser aquesta. Tots vam descobrir en aquella època que l’activitat física és no només salut física sinó també emocional, i que és sociabilitat. I això ens permet sentir-nos més bé. Això va arribar per quedar-se. No és com aquells desitjos de Cap d’Any. Les dades ens ho estan dient. Moltes federacions estan per sobre les dades del 2019, trencant sostres i rècords. Això és molt bo. I hi ha moltes activitats i molta solidaritat al voltant de l’esport. No només són els partits del cap de setmana. Si suméssim tota l’activitat física, podríem dir que cada setmana tres o quatre milions de persones fan esport. És una mirada molt àmplia i sobretot és una mirada d’educació de 360 graus. I, ara que molts estudis diuen que els aprenentatges lligats a l’emoció persisteixen, l’eina vital que aporta els dos vessants és l’esport. I aquí tenim molt recorregut.

Sí. Aquí s’hi ajunta també que soc la segona secretària general de l’Esport, que també dona mostra de per què cal aquest impuls. M’agrada expressar-ho amb la frase que diu que allò que no és anomenat no existeix. És un reflex del que havia passat fins ara amb l’esport femení. Per mi és un punt de rebel·lia, perquè sembla que l’esport femení faci dos anys que hagi arribat, pel boom sobretot del Barça femení. El primer objectiu el té clar tothom: visibilitat i generar referents. És molt difícil voler assemblar-te a allò que desconeixes. Com un infant s’apropa a un imaginari que no sap ni que existeix? Sent entrenadora de l’Uni Girona, em va venir una mare i em va dir: “Gràcies a vosaltres, la meva filla ha descobert que pot ser la protagonista de la pista central de Fontajau.” A mi em va fer reflexionar. Normalment els protagonistes són ells, i de tant en tant hem de veure que som nosaltres. Crec que aquí hem estat pioners amb accions potents com ara l’Entre totes, tot, que vam fer a Tarragona. El fet de reconèixer-te, de veure que hi ha molta potència, és molt bo. Ha arribat un moment en què no demanem permís. El 8-M va canviar una mica les coses. Ens pertoca ser-hi, volem els espais, el dret a la igualtat d’oportunitats. Queda marge per recórrer però ens hi anem acostant.

Del 2 al 5 de gener, fem a l’INEFC l’espai lúdic, la fira Entre totes, joc, un espai pioner. Lúdic, amb representació de tots els equips femenins de primer nivell. Tots els estímuls són de referents femenins, que això no ha passat mai. A partir de jugar, descobrirem una realitat que probablement desconeixem. Quan coneixes una realitat, l’estimes, et sedueix, tens ganes de reproduir-la.

Va d’acord amb l’estructura d’acompanyament amb què es pot dotar un esport. I en posaré un exemple. En La nit d’Alèxia, que va emetre TV3, s’esmentava els 30 esportistes que més diners guanyen i crec que hi havia dues dones, dues tennistes. Això no és cap casualitat. Són circuits en què tant la competició masculina com la femenina tenen el mateix acompanyament econòmic. En pàdel està passant el mateix. Quan en una competició hi ha premis similars en dones i homes, hi ha evidència fins i tot científica que això funcionarà. Quan s’inverteix, els èxits són més ràpids, mirem-ho també amb els Jocs Olímpics i el CAR de Sant Cugat. Quan hi ha inversió econòmica, les dones sobresurten i rendeixen més. Cada vegada que apostem en aquest àmbit, hi ha repercussió. El Barça femení de futbol és també una aposta econòmica i a partir d’aquí arriben els èxits. L’Uni Girona, un altre model d’èxit que omple un pavelló amb 5.000 espectadors, no deixa de ser una aposta amb un bon pressupost al darrere. Quan parlem de bons pressupostos en femení, no obstant això, si els comparem amb el masculí, veiem que elles perceben només un 50 o 40% del que perceben ells. Quan es pot fer el pas al professionalisme entès com que tu et pots dedicar a entrenar-te, dedicar temps a preparar-te adequadament... Això és el que ha d’anar canviant. Una altra de les apostes fermes de la secretaria és multiplicar per quatre els ajuts a l’esport femení per fer un impuls. A més, teníem clar que havíem d’ampliar els beneficiaris. Fins ara eren només els equips d’elit estatal i ara ho obrim als del segon nivell estatal. Perquè hem de dotar d’estructura la segona unitat, perquè, si la segona pressiona, la primera també puja. Un altre dels aspectes era dotar les banquetes d’esport femení de la mateixa estructura que les de masculí. No pot ser mirar la banqueta masculina i veure-hi un segon entrenador, equip mèdic i fisioterapeuta i que en la femenina no hi siguin. Això és discriminació i no és treballar en les mateixes condicions. Hem avançat molt, perquè realment hem fet molts passos endavant, però estem en un moment en què calen polítiques actives, potents i innovadors, que són les que intentem posar en funcionament. Encara ens queda l’impuls final perquè hi hagi igualtat.

A mi m’agrada explicar el concepte d’esport circular. Res no és una solució màgica, sinó que una cosa retroalimenta l’altra. Ara estrenarem un programa a TV3 en què elles seran les protagonistes i es veuran els seus orígens esportius. Torna a ser el mateix. Si tu tens una referent, vol dir que moltes nenes s’hi emmirallen i hi ha molta base de nenes. I, si tens molta base, arribarà un moment en què seran bones i t’exigiran una mica més d’acompanyament per competir. Per tant, tot això al final es retroalimenta. Per mi és trencar aquells debats estèrils sobre si hem d’invertir en esport de base o en grans esdeveniments. Crec que és una dicotomia que no té cap sentit, sinó que una cosa porta a l’altra. De tant en tant, has de fer un gran esdeveniment, que, per mi, és com la festa major. Cada poble o cada ciutat arriba un moment en què té la seva. És un dia en què et poses de llarg, t’engalanes i apropes a casa teva els referents. Després d’un gran esdeveniment, sempre hi ha un trasbals. Recordo que quan anava a jugar un campionat d’Europa, quan tornava a casa havia incorporat d’alguna manera una sèrie d’aprenentatges i aquests aprenentatges quan tornes a casa es filtren en xarxa en el teu entorn. Ens anem retroalimentant els uns als altres.

És un moment molt complicat perquè hem anat encadenant una problemàtica rere l’altra. La Generalitat ha intentat ser receptiva i acompanyar el sector, sobretot perquè hi ha clubs d’entre 50 i 100 anys que han d’aguantar una infraestructura forta. Per acompanyar el sector, hem fet un ajut de 10,2 milions per acompanyar els gestors esportius. També hem intentat facilitar l’accés als ajuts, que venen del Departament d’Empresa i d’Esports. Per donar cobertura i ajudar o pal·liar en el possible el tema dels costos energètics. Sabem que els clubs que gestionen piscines cobertes viuen un moment molt i molt complicat. I ho sabem també per experiència pròpia perquè la secretaria és responsable del CAR de Sant Cugat i de la residència Blume i hi experimentem en pròpia pell i som conscients que és un moment complicat. També en l’àmbit de govern amb aquelles ajudes més globals en l’àmbit de sostenibilitat. Acompanyem també els clubs perquè la transició cap a models de menys despesa energètica també hi sigui.

Sí, i m’explico. Quan ha estat la teva professió, el primer any que vaig deixar de ser entrenadora, em costava molt disfrutar veient els partits i disfrutar el món de l’esport perquè el meu cervell anava a 200 per hora analitzant situacions tàctiques, una rere l’altra. Se m’havia desenvolupat una ment analítica. I ara crec que he entrat en una fase com més equilibrada. D’una banda, disfrutes de la part tècnica i, d’una altra banda, he recuperat el pler de disfrutar veient un partit com un gran esdeveniment esportiu. Ara m’ho estic passant molt bé.

És diferent, sobretot per la immediatesa. Quan acabes un partit l’analitzes i de seguida en tens un altre al cap de pocs dies i has de motivar l’equip. Et tornes a posar a prova la setmana següent. En les institucions, el tempo va d’una altra manera i costa d’assimilar, si hem de ser sincers. Però crec que va bé que la gent de l’esport ocupi aquests càrrecs. La gent externa que hi accedeix ajuda a observar-ho diferent i, moltes de les problemàtiques que qualsevol entitat ens planteja, es pot dir que les has viscut en pròpia pell. Et facilita situar-te més fàcilment en el paper de l’altre i conèixer les eines de l’administració i posar-les al servei d’aquest teixit tan ric que tenim a l’esport català de la manera més eficaç possible.

Doncs diria que sí, el que no sé és quan. Crec que els parèntesis de descansar d’un àmbit van molt bé. Però també hi ha les ganes de tornar a posar a prova tot allò que et passa pel cap i disfrutar. De fet, és un privilegi estar al capdavant d’equips com ara els que tenim a Girona, en aquests cas. No ho descarto i tampoc cal que sigui al màxim nivell. Quan he entrenat equips de base també m’ho he passat molt bé. També és cert que en aquesta vida he après a no dir “mai més, això no ho faré”. També deia que a mi la política em podia semblar una mica llunyana, i mira.

Estic disfrutant moltíssim del que estic fent. El càrrec em permet desplegar les dues ànimes. Des que he entrat en el món de la política, he tret tots aquests adjectius negatius que hi ha al voltant de la política. És necessària i ens condiciona molt més del que ens pensem. Jo crec en una política digna, en una manera d’estar al servei de la gent, de construir. Per mi és una extensió del fet d’haver crescut en un esport col·lectiu en què aprens que tu, sense l’altre, no pots fer res. Tu has d’ajudar el col·lectiu i després el col·lectiu t’ajudarà a tu. Des d’aquesta mirada es poden fer moltes coses des de les institucions. Estic encantada en l’àmbit en què estic perquè em permet treballar amb recursos i tenir la possibilitat de tenir un pacte amb un sector que crec que és una eina clau i vital i que pot generar un bé social.

Crec que s’està plantejant en l’àmbit consistorial. Barcelona té el segell d’haver sigut la seu de grans esdeveniments mundials i li queda aquesta peça perquè mai no ha sigut la seu d’un mundial d’atletisme. Des d’Esports Catalunya, el suport de la Generalitat serà en tot allò que serveixi d’estímul per fer créixer i enriquir el nostre teixit. En projectes tan ambiciosos hi ha d’haver la complicitat de moltes institucions, i en última instància hi ha les federacions internacionals.

És una altra de les línies que hem tingut molt clares. Hem hagut d’empentar l’esport femení. Hem donat suport al primer equip del Dakar 100% femení en tota la seva estructura; també hem donat suport al torneig de golf Open Ladies Terramar i al Massi Tactic de ciclisme femení, l’únic equip català en la UCI. Igualment, es va donar suport al mundial d’handbol de Granollers i al mundial d’hoquei herba de Terrassa. Es tracta que els grans esdeveniments també tinguin noms i cognoms femenins. Teníem un torneig de tennis de referència en masculí i ens pertocava tenir tornejos de referència en femení i hem treballat amb la federació catalana perquè sigui així i amb una visió territorialitzada. Catalunya és àmplia i plural i hem de fer que passin coses a tots els territoris, que cadascú tingui un segell propi com tenim referenciades algunes ciutats. L’handbol, a Granollers; el bàsquet masculí, a Badalona; el bàsquet femení, a Girona; el waterpolo, a Sabadell o Mataró... Aquesta és la riquesa de país i cobreix un ampli territori.