“Generar referents femenins és clau”

Era una llei una mica deli­cada, una pro­posta que ens trobàvem a sobre la taula pre­sen­tada pel PSC-PSOE, que per nosal­tres era recen­tra­lit­za­dora i molt peri­llosa, tant perquè era una amenaça a les com­petències que tenim en l’àmbit d’Esta­tut dele­ga­des com perquè hi havia un punt molt perillós cap a les fede­ra­ci­ons cata­la­nes. S’havia de vet­llar perquè tot això es cor­regís per pre­ser­var l’esport català. Hem d’enten­dre que l’esport català és un tre­sor que també s’ha de valo­rar a escala esta­tal. Tenim un per­cen­tatge de repre­sen­tació espor­tiva molt alt, i això és perquè tenim un sis­tema espor­tiu que crec que és únic i que s’ha de pre­ser­var. Hem de treure l’auto­es­tima i fer-nos valer, perquè aquest tei­xit nos­tre no hi és a cap altra part. És un model d’èxit. Estem con­tents amb la ley del deporte sobre­tot perquè l’hem millo­rat en molts àmbits. Hi va haver esme­nes més con­tro­ver­ti­des que vam acon­se­guir que s’apro­ves­sin, per blin­dar les fede­ra­ci­ons cata­la­nes, i també se n’han inclòs per a la igual­tat i sos­te­ni­bi­li­tat. És una llei més com­pleta, moderna i trans­for­ma­dora per la mirada que se li ha ins­tau­rat des de Cata­lu­nya.

És una feina de llarg recor­re­gut. Aques­tes nego­ci­a­ci­ons no són mai d’un dia per l’altre. Feia molt temps que se’n par­lava. Al Congrés també hi havia mol­tes esme­nes. Aquest era l’esprint final de les nego­ci­a­ci­ons.

Nosal­tres havíem de tenir molt clar el paper que podíem jugar en una llei espa­nyola que fa arri­bar al Congrés el PSOE i el PSC. Enteníem que el focus era a Madrid. Nosal­tres defen­sem les com­petències de Cata­lu­nya.

Aquesta anàlisi ha de ser poste­rior, un cop apro­vada la llei. Aquesta és una esmena con­creta i ho hau­rem d’ana­lit­zar tot. Ja teníem selec­ci­ons reco­ne­gu­des i el que hem de fer és blin­dar que els drets que tenim no retro­ce­dei­xin.

Tenim diver­sos casos d’aquests i també pre­ce­dents. No és res que hagi nas­cut ara, però és veri­tat que s’expli­cita en una llei, i hem de vet­llar perquè aques­tes pos­si­bi­li­tats no siguin coar­ta­des.

L’altre dia ens vam tro­bar amb els pre­si­dents de les fede­ra­ci­ons i un dels més con­tents era el d’auto­mo­bi­lisme. Perquè a la llei hi ha un arti­cle que solu­ci­ona la pro­blemàtica de la quota d’inte­gració. Tot el tre­ball que s’havia fet té la cul­mi­nació amb aquesta esmena, que s’ha pre­sen­tat des dels par­tits que donen suport al govern, en aquest cas ERC, i que pro­te­girà les fede­ra­ci­ons. Al final, és un tre­ball en equip. Els del món de l’esport ho tenim inse­rit. És qüestió de tre­ba­llar de manera col·labo­ra­tiva per pro­te­gir el nos­tre sis­tema espor­tiu.

Molt bé. Tenim molt bona relació amb tots els agents de l’àmbit espor­tiu. No hi ha una altra manera de tre­ba­llar. La UFEC cul­mina una piràmide. Tenim espor­tis­tes, clubs i fede­ra­ci­ons, que con­for­men la UFEC. És un esce­nari molt i molt potent. Tenim 71 fede­ra­ci­ons, 750.000 fit­xes fede­ra­des i 12.000 enti­tats espor­ti­ves. És una de les potes pri­o­ritàries de l’esport, i per tant ha de ser una relació fluida. Hem estat pio­ners en pro­jec­tes col·labo­ra­tius com ara la Fira de l’Esport i la Set­mana Cata­lana de l’Esport, una altra manera d’enri­quir el nos­tre tei­xit.

És un tràmit par­la­men­tari legis­la­tiu. Va entrar com una ILP, pro­mo­guda des del món fede­ra­tiu, i ara segueix el camí legis­la­tiu que per­toca.

Són tem­pos par­la­men­ta­ris. No saps mai quin ritme pot tenir.

Aposto per un país i un govern que posin l’esport al cen­tre, que sigui un pilar de país. L’esport té llin­dars, i per això és a Pre­sidència, en molts depar­ta­ments i àmbits. L’esport tre­ba­lla a favor de l’edu­cació, la salut, la cohesió social, la inte­gració. És un motor econòmic. Cata­lu­nya cada vegada té un segell més propi de turisme espor­tiu, d’oci salu­da­ble. L’esport ver­te­bra comu­ni­tat, per­met trans­me­tre valors expor­ta­bles a qual­se­vol àmbit. Amb tots aquests eixos, és pos­si­ble que tin­gui totes les carac­terísti­ques per poder estar al cap­da­vant d’una con­se­lle­ria.

Aquesta és la gran lluita. L’esport pot ser l’eina que et faci­liti tre­ba­llar en qual­se­vol espai. Quan pen­sem en abs­tracte: què podríem cons­truir per tre­ba­llar amb relació a la cohesió, la salut men­tal, amb un ele­ment que ens apropés a tot­hom? Hi ha una res­posta. Aquesta eina és l’esport. I l’hem d’incul­car. Si la covid ha dei­xat alguna cosa posi­tiva, podria ser aquesta. Tots vam des­co­brir en aque­lla època que l’acti­vi­tat física és no només salut física sinó també emo­ci­o­nal, i que és soci­a­bi­li­tat. I això ens per­met sen­tir-nos més bé. Això va arri­bar per que­dar-se. No és com aquells desit­jos de Cap d’Any. Les dades ens ho estan dient. Mol­tes fede­ra­ci­ons estan per sobre les dades del 2019, tren­cant sos­tres i rècords. Això és molt bo. I hi ha mol­tes acti­vi­tats i molta soli­da­ri­tat al vol­tant de l’esport. No només són els par­tits del cap de set­mana. Si suméssim tota l’acti­vi­tat física, podríem dir que cada set­mana tres o qua­tre mili­ons de per­so­nes fan esport. És una mirada molt àmplia i sobre­tot és una mirada d’edu­cació de 360 graus. I, ara que molts estu­dis diuen que els apre­nen­tat­ges lli­gats a l’emoció per­sis­tei­xen, l’eina vital que aporta els dos ves­sants és l’esport. I aquí tenim molt recor­re­gut.

Sí. Aquí s’hi ajunta també que soc la segona secretària gene­ral de l’Esport, que també dona mos­tra de per què cal aquest impuls. M’agrada expres­sar-ho amb la frase que diu que allò que no és ano­me­nat no exis­teix. És un reflex del que havia pas­sat fins ara amb l’esport femení. Per mi és un punt de rebel·lia, perquè sem­bla que l’esport femení faci dos anys que hagi arri­bat, pel boom sobre­tot del Barça femení. El pri­mer objec­tiu el té clar tot­hom: visi­bi­li­tat i gene­rar refe­rents. És molt difícil voler assem­blar-te a allò que des­co­nei­xes. Com un infant s’apropa a un ima­gi­nari que no sap ni que exis­teix? Sent entre­na­dora de l’Uni Girona, em va venir una mare i em va dir: “Gràcies a vosal­tres, la meva filla ha des­co­bert que pot ser la pro­ta­go­nista de la pista cen­tral de Fon­ta­jau.” A mi em va fer refle­xi­o­nar. Nor­mal­ment els pro­ta­go­nis­tes són ells, i de tant en tant hem de veure que som nosal­tres. Crec que aquí hem estat pio­ners amb acci­ons potents com ara l’Entre totes, tot, que vam fer a Tar­ra­gona. El fet de reconèixer-te, de veure que hi ha molta potència, és molt bo. Ha arri­bat un moment en què no dema­nem permís. El 8-M va can­viar una mica les coses. Ens per­toca ser-hi, volem els espais, el dret a la igual­tat d’opor­tu­ni­tats. Queda marge per recórrer però ens hi anem acos­tant.

Del 2 al 5 de gener, fem a l’INEFC l’espai lúdic, la fira Entre totes, joc, un espai pio­ner. Lúdic, amb repre­sen­tació de tots els equips feme­nins de pri­mer nivell. Tots els estímuls són de refe­rents feme­nins, que això no ha pas­sat mai. A par­tir de jugar, des­co­bri­rem una rea­li­tat que pro­ba­ble­ment des­co­nei­xem. Quan conei­xes una rea­li­tat, l’esti­mes, et sedu­eix, tens ganes de repro­duir-la.

Va d’acord amb l’estruc­tura d’acom­pa­nya­ment amb què es pot dotar un esport. I en posaré un exem­ple. En La nit d’Alèxia, que va eme­tre TV3, s’esmen­tava els 30 espor­tis­tes que més diners gua­nyen i crec que hi havia dues dones, dues ten­nis­tes. Això no és cap casu­a­li­tat. Són cir­cuits en què tant la com­pe­tició mas­cu­lina com la feme­nina tenen el mateix acom­pa­nya­ment econòmic. En pàdel està pas­sant el mateix. Quan en una com­pe­tició hi ha pre­mis simi­lars en dones i homes, hi ha evidència fins i tot científica que això fun­ci­o­narà. Quan s’inver­teix, els èxits són més ràpids, mirem-ho també amb els Jocs Olímpics i el CAR de Sant Cugat. Quan hi ha inversió econòmica, les dones sobre­sur­ten i ren­dei­xen més. Cada vegada que apos­tem en aquest àmbit, hi ha reper­cussió. El Barça femení de fut­bol és també una aposta econòmica i a par­tir d’aquí arri­ben els èxits. L’Uni Girona, un altre model d’èxit que omple un pavelló amb 5.000 espec­ta­dors, no deixa de ser una aposta amb un bon pres­su­post al dar­rere. Quan par­lem de bons pres­su­pos­tos en femení, no obs­tant això, si els com­pa­rem amb el mas­culí, veiem que elles per­ce­ben només un 50 o 40% del que per­ce­ben ells. Quan es pot fer el pas al pro­fes­si­o­na­lisme entès com que tu et pots dedi­car a entre­nar-te, dedi­car temps a pre­pa­rar-te ade­qua­da­ment... Això és el que ha d’anar can­vi­ant. Una altra de les apos­tes fer­mes de la secre­ta­ria és mul­ti­pli­car per qua­tre els ajuts a l’esport femení per fer un impuls. A més, teníem clar que havíem d’ampliar els bene­fi­ci­a­ris. Fins ara eren només els equips d’elit esta­tal i ara ho obrim als del segon nivell esta­tal. Perquè hem de dotar d’estruc­tura la segona uni­tat, perquè, si la segona pres­si­ona, la pri­mera també puja. Un altre dels aspec­tes era dotar les ban­que­tes d’esport femení de la mateixa estruc­tura que les de mas­culí. No pot ser mirar la ban­queta mas­cu­lina i veure-hi un segon entre­na­dor, equip mèdic i fisi­o­te­ra­peuta i que en la feme­nina no hi siguin. Això és dis­cri­mi­nació i no és tre­ba­llar en les matei­xes con­di­ci­ons. Hem avançat molt, perquè real­ment hem fet molts pas­sos enda­vant, però estem en un moment en què calen polítiques acti­ves, potents i inno­va­dors, que són les que inten­tem posar en fun­ci­o­na­ment. Encara ens queda l’impuls final perquè hi hagi igual­tat.

A mi m’agrada expli­car el con­cepte d’esport cir­cu­lar. Res no és una solució màgica, sinó que una cosa retro­a­li­menta l’altra. Ara estre­na­rem un pro­grama a TV3 en què elles seran les pro­ta­go­nis­tes i es veu­ran els seus orígens espor­tius. Torna a ser el mateix. Si tu tens una refe­rent, vol dir que mol­tes nenes s’hi emmi­ra­llen i hi ha molta base de nenes. I, si tens molta base, arri­barà un moment en què seran bones i t’exi­gi­ran una mica més d’acom­pa­nya­ment per com­pe­tir. Per tant, tot això al final es retro­a­li­menta. Per mi és tren­car aquells debats estèrils sobre si hem d’inver­tir en esport de base o en grans esde­ve­ni­ments. Crec que és una dico­to­mia que no té cap sen­tit, sinó que una cosa porta a l’altra. De tant en tant, has de fer un gran esde­ve­ni­ment, que, per mi, és com la festa major. Cada poble o cada ciu­tat arriba un moment en què té la seva. És un dia en què et poses de llarg, t’enga­la­nes i apro­pes a casa teva els refe­rents. Després d’un gran esde­ve­ni­ment, sem­pre hi ha un tras­bals. Recordo que quan anava a jugar un cam­pi­o­nat d’Europa, quan tor­nava a casa havia incor­po­rat d’alguna manera una sèrie d’apre­nen­tat­ges i aquests apre­nen­tat­ges quan tor­nes a casa es fil­tren en xarxa en el teu entorn. Ens anem retro­a­li­men­tant els uns als altres.

És un moment molt com­pli­cat perquè hem anat enca­de­nant una pro­blemàtica rere l’altra. La Gene­ra­li­tat ha inten­tat ser recep­tiva i acom­pa­nyar el sec­tor, sobre­tot perquè hi ha clubs d’entre 50 i 100 anys que han d’aguan­tar una infra­es­truc­tura forta. Per acom­pa­nyar el sec­tor, hem fet un ajut de 10,2 mili­ons per acom­pa­nyar els ges­tors espor­tius. També hem inten­tat faci­li­tar l’accés als ajuts, que venen del Depar­ta­ment d’Empresa i d’Esports. Per donar cober­tura i aju­dar o pal·liar en el pos­si­ble el tema dels cos­tos energètics. Sabem que els clubs que ges­ti­o­nen pis­ci­nes cober­tes viuen un moment molt i molt com­pli­cat. I ho sabem també per experiència pròpia perquè la secre­ta­ria és res­pon­sa­ble del CAR de Sant Cugat i de la residència Blume i hi expe­ri­men­tem en pròpia pell i som cons­ci­ents que és un moment com­pli­cat. També en l’àmbit de govern amb aque­lles aju­des més glo­bals en l’àmbit de sos­te­ni­bi­li­tat. Acom­pa­nyem també els clubs perquè la tran­sició cap a models de menys des­pesa energètica també hi sigui.

Sí, i m’explico. Quan ha estat la teva pro­fessió, el pri­mer any que vaig dei­xar de ser entre­na­dora, em cos­tava molt dis­fru­tar veient els par­tits i dis­fru­tar el món de l’esport perquè el meu cer­vell anava a 200 per hora ana­lit­zant situ­a­ci­ons tàcti­ques, una rere l’altra. Se m’havia desen­vo­lu­pat una ment analítica. I ara crec que he entrat en una fase com més equi­li­brada. D’una banda, dis­fru­tes de la part tècnica i, d’una altra banda, he recu­pe­rat el pler de dis­fru­tar veient un par­tit com un gran esde­ve­ni­ment espor­tiu. Ara m’ho estic pas­sant molt bé.

És dife­rent, sobre­tot per la imme­di­a­tesa. Quan aca­bes un par­tit l’ana­lit­zes i de seguida en tens un altre al cap de pocs dies i has de moti­var l’equip. Et tor­nes a posar a prova la set­mana següent. En les ins­ti­tu­ci­ons, el tempo va d’una altra manera i costa d’assi­mi­lar, si hem de ser sin­cers. Però crec que va bé que la gent de l’esport ocupi aquests càrrecs. La gent externa que hi acce­deix ajuda a obser­var-ho dife­rent i, mol­tes de les pro­blemàtiques que qual­se­vol enti­tat ens plan­teja, es pot dir que les has vis­cut en pròpia pell. Et faci­lita situar-te més fàcil­ment en el paper de l’altre i conèixer les eines de l’admi­nis­tració i posar-les al ser­vei d’aquest tei­xit tan ric que tenim a l’esport català de la manera més eficaç pos­si­ble.

Doncs diria que sí, el que no sé és quan. Crec que els parènte­sis de des­can­sar d’un àmbit van molt bé. Però també hi ha les ganes de tor­nar a posar a prova tot allò que et passa pel cap i dis­fru­tar. De fet, és un pri­vi­legi estar al cap­da­vant d’equips com ara els que tenim a Girona, en aquests cas. No ho des­carto i tam­poc cal que sigui al màxim nivell. Quan he entre­nat equips de base també m’ho he pas­sat molt bé. També és cert que en aquesta vida he après a no dir “mai més, això no ho faré”. També deia que a mi la política em podia sem­blar una mica llu­nyana, i mira.

Estic dis­fru­tant moltíssim del que estic fent. El càrrec em per­met des­ple­gar les dues ànimes. Des que he entrat en el món de la política, he tret tots aquests adjec­tius nega­tius que hi ha al vol­tant de la política. És necessària i ens con­di­ci­ona molt més del que ens pen­sem. Jo crec en una política digna, en una manera d’estar al ser­vei de la gent, de cons­truir. Per mi és una extensió del fet d’haver cres­cut en un esport col·lec­tiu en què aprens que tu, sense l’altre, no pots fer res. Tu has d’aju­dar el col·lec­tiu i després el col·lec­tiu t’aju­darà a tu. Des d’aquesta mirada es poden fer mol­tes coses des de les ins­ti­tu­ci­ons. Estic encan­tada en l’àmbit en què estic perquè em per­met tre­ba­llar amb recur­sos i tenir la pos­si­bi­li­tat de tenir un pacte amb un sec­tor que crec que és una eina clau i vital i que pot gene­rar un bé social.

Crec que s’està plan­te­jant en l’àmbit con­sis­to­rial. Bar­ce­lona té el segell d’haver sigut la seu de grans esde­ve­ni­ments mun­di­als i li queda aquesta peça perquè mai no ha sigut la seu d’un mun­dial d’atle­tisme. Des d’Esports Cata­lu­nya, el suport de la Gene­ra­li­tat serà en tot allò que ser­veixi d’estímul per fer créixer i enri­quir el nos­tre tei­xit. En pro­jec­tes tan ambi­ci­o­sos hi ha d’haver la com­pli­ci­tat de mol­tes ins­ti­tu­ci­ons, i en última instància hi ha les fede­ra­ci­ons inter­na­ci­o­nals.

És una altra de les línies que hem tin­gut molt clares. Hem hagut d’empen­tar l’esport femení. Hem donat suport al pri­mer equip del Dakar 100% femení en tota la seva estruc­tura; també hem donat suport al tor­neig de golf Open Ladies Ter­ra­mar i al Massi Tac­tic de ciclisme femení, l’únic equip català en la UCI. Igual­ment, es va donar suport al mun­dial d’hand­bol de Gra­no­llers i al mun­dial d’hoquei herba de Ter­rassa. Es tracta que els grans esde­ve­ni­ments també tin­guin noms i cognoms feme­nins. Teníem un tor­neig de ten­nis de referència en mas­culí i ens per­to­cava tenir tor­ne­jos de referència en femení i hem tre­ba­llat amb la fede­ració cata­lana perquè sigui així i amb una visió ter­ri­to­ri­a­lit­zada. Cata­lu­nya és àmplia i plu­ral i hem de fer que pas­sin coses a tots els ter­ri­to­ris, que cadascú tin­gui un segell propi com tenim refe­ren­ci­a­des algu­nes ciu­tats. L’hand­bol, a Gra­no­llers; el bàsquet mas­culí, a Bada­lona; el bàsquet femení, a Girona; el water­polo, a Saba­dell o Mataró... Aquesta és la riquesa de país i cobreix un ampli ter­ri­tori.