Secrets de viva veu

Hi ha una melo­dia tan o més vella que l’ofi­cial que acom­pa­nya el dia a dia de la Cham­pi­ons Lea­gue. Una música que reforça la silu­eta allar­gada d’un Real Madrid per al qual la com­pe­tició no té secrets, i que fa bullir la sang de clubs com la Juve i el Bayern, ins­ti­tu­ci­ons amb l’eti­queta de tirans en els seus entorns naci­o­nals, però que a Europa veuen com la dinas­tia només té un color: el blanc. Clubs esti­mats i odi­ats a parts iguals als seus països, acos­tu­mats a fit­xar el millor de cada casa en un ins­tint caníbal que els defi­neix i també amb fama de gau­dir d’una com­pli­ci­tat arbi­tral que sem­pre torna.

A Europa, en canvi, a tots dos els ha tocat can­viar de vorera i mirar des de baix un Real Madrid que domina tots els camins de la com­pe­tició, des d’esce­nes gra­va­des en color, com la volea de Zidane i la xilena de Ronaldo, fins a d’altres que que­den ocul­tes en el camí, sota una capa tèrbola: des del gol de Mija­to­vic en fora de joc a Ams­ter­dam el 1997, per posar punt final a tres dècades de sequera blanca en la Cham­pi­ons, fins a la nit de dime­cres al Ber­nabéu, amb el crit encès d’un Gian­luigi Buf­fon ago­nit­zant els seus dar­rers minuts de màgia euro­pea i d’una remun­tada històrica de la Juve. “Xiu­lar aquest penal no és d’ésser humà, has de ser una bèstia o un ani­mal”, va pro­tes­tar el por­ter de Car­rara, una acti­tud poc seva.

Auto­ri­tari al ter­reny de joc, ins­tin­tiu per col­pe­jar quan cal i amb una com­pli­ci­tat evi­dent amb la com­pe­tició, el Madrid va pel camí d’una dinas­tia. La pri­mera des que la Cham­pi­ons adopta aquesta nomen­cla­tura. Però a la lle­genda blanca l’acom­pa­nyen cica­trius sota la pell. Esce­nes con­tro­ver­ti­des. Algu­nes a les por­tes de la glòria, com el mateix gol de Mija­to­vic o un altre fora de joc invi­si­ble de Ser­gio Ramos en la final de Milà. D’altres que que­den en el tra­jecte, com el lleu­ger penal de Bena­tia sobre Lucas Vázquez en els quarts, el de Lo Celso sobre Kroos a vui­tens, que va ener­var tota la cúpula del PSG, i el reguit­zell de deci­si­ons que van empènyer el direc­tor gerent del Bayern, Karl-Heinz Rum­me­nigge, a no mos­se­gar-se la llen­gua la tem­po­rada pas­sada. “Ens han eli­mi­nat per l’àrbi­tre. Feia qua­ranta anys que no es veia res simi­lar. En la final aniré amb la Juve”, va dir el man­da­tari després d’una expulsió d’Arturo Vidal que va dei­xar sense for­ces el gegant muniquès per a una pròrroga en què Ronaldo va sen­ten­ciar amb dos gols en fora de joc.

En la final, a Car­diff, el Madrid, tot i el desig de Rum­me­nigge, va aca­bar fent valer amb justícia el pes d’una història obser­vada amb recel des de la com­petència. “És una vio­lació, que vols que et digui, una vio­lació”, va remu­gar a la fi del par­tit l’autor del penal, Mehdi Bena­tia, men­tre que el seu pre­si­dent, Andrea Agne­lli, es va refe­rir al vide­o­ar­bi­tratge, que encara no ha estat apro­vat per la UEFA pen­sant en la Cham­pi­ons Lea­gue, com a últim parai­gua per inten­tar can­viar una història que, sigui com sigui, amb postals de glòria i de polèmica, sem­bla està abo­cada a tenyir-se de blanc.