Zinédine Zidane ha tornat a fer-ho. Superada una crisi que havia posat en qüestió el seu futur a la banqueta madridista coincidint amb l’inici del nou any, el preparador francès ha estat capaç de reescriure el relat d’un curs abocat al tot o res a Europa. Aposta arriscada que, no obstant això, li ha sortit d’allò més bé a Zizou, que ha dirigit el Real Madrid a la consecució de la tercera Champions consecutiva. Una fita històrica i inèdita que demostra clarament el regnat total i absolut d’un equip camaleònic amb dues cares ben diferenciades aquesta temporada. La primera, exhibint la seva versió més temible a Europa i confirmant un cop més que és un equip que es mou com un peix a l’aigua en el desordre, tirant endavant partits a còpia d’orgull i coratge. “La Champions és l’hòstia i tothom la vol, però la lliga és el més difícil perquè són 38 jornades. A principi de curs no hauria signat estar en la final de la Champions per tercer any seguit però vam ser eliminats aviat de la copa i lluny del líder a la lliga. Volíem guanyar-ho tot però de tant en tant s’ha d’acceptar moments com aquests, forma part de la teva carrera i de la teva vida, conviure amb els moments negatius”, reflexionava Zizou unes setmanes enrere.

Tot i l’èxit sense pal·liatius que suposa la tercera orelluda consecutiva assolida a Kíev –l’últim equip que va disputar tres finals de Champions seguides va ser precisament la Juve de Zidane entre el 1995 i el 1998–, el preparador marsellès no ha ocultat al llarg de la temporada el seu descontentament per la pobra trajectòria de l’equip en el torneig domèstic. I és que, més enllà de l’excel·lent regularitat i el ritme de creuer mostrat en les 38 jornades pel Barça de Valverde, la frustració de Zidane ha anat més encaminada a saber què li ha mancat a la plantilla per ser capaç de competir fins al final, acumulant decepcions rere decepcions i descartant-se ben aviat de la lluita pel títol que, tal com ha reconegut en diverses ocasions, més “il·lusió” li produïa i el Madrid té tan oblidat en l’última dècada. “No hem estat endollats ni concentrats”, reconeixia Zidane, que atribuïa a la falta d’atenció i a errades de concentració en compromisos clau la irregularitat d’un Madrid que aquesta campanya ha fet del Bernabéu un escenari que ha deixat de ser inexpugnable i d’on han volat ni més ni menys que 17 punts.

Sense aclarir si s’ha tractat d’un problema físic, anímic o únicament futbolístic, a la manca d’intensitat i d’encert cal sumar-hi el baix rendiment d’alguns futbolistes que no han estat a l’altura del que s’esperava, com és el cas de Benzema o Bale, cada cop més en entredit a favor d’homes com Asensio i Lucas Vázquez. Tampoc hi ha ajudat l’escassa confiança que ha mostrat Zizou per alguna de les noves incorporacions –Llorente, Theo Hernández i Vallejo– i, tanmateix, el pobre rendiment ofert per aquests quan han disposar d’oportunitats. En l’aspecte personal, però, no seria l’únic maldecap del curs per a Zidane, que continua sense oblidar la sorprenent eliminació a quarts de final de copa a mans de l’ascendit Leganés. “Soc responsable del fracàs. Estic molt decebut i enfadat amb mi mateix, assumiré la responsabilitat de tot i continuaré treballant”, afirmava Zidane, que va admetre que aquella va ser la pitjor nit des que va fer-se càrrec del primer equip, el gener del 2016. Entestat a la seva arribada a meitat de curs a connectar i reanimar ben aviat els seus futbolistes amb l’objectiu de trobar la unió de la plantilla i posteriorment a gestionar a meravella la importància de tots i cadascun dels seus homes en el seu segon any, Zidane s’ha vist obligat en el present curs a gestionar les oportunitats de determinats futbolistes que, a còpia de bones actuacions, reclamaven més protagonisme, com és el cas d’Isco o dels mateixos Asensio i Lucas Vázquez. Descartat ben aviat en la lliga i eliminat d’entrada en la copa, l’habitual idil·li del Madrid a la Champions ha tornat a coronar Zidane, aposta d’urgència de Florentino Pérez fa dos anys i mig i ara l’autèntic heroi del madridisme.