Política i esport
Sobirania futbolística
Tot i el resultat del referèndum d’autodeterminació que manté Nova Caledònia sota dominació francesa, el territori té una selecció reconeguda internacionalment des del 2004
Una de les grans fites va ser jugar la copa del món sub-17 de futbol a l’Índia, on va enfrontar-se a la selecció francesa: un matx carregat de simbolisme
El diumenge 4 de novembre passat, el referèndum d’autodeterminació de Nova Caledònia va deixar-nos un resultat favorable al manteniment del vincle d’aquest arxipèlag del Pacífic amb la República Francesa. Tot i així, un 43,60% dels habitants van votar a favor de la seva independència, essent aquesta posició àmpliament preponderant en els territoris que, com les illes de la Lleialtat o la província Nord, tenen una majoria de la població nadiua canac. Per contra, la victòria del no es va forjar en les demarcacions que tenen una més elevada presència de població d’origen europeu, que va començar a establir-se a l’arxipèlag arran de la colonització francesa de la segona meitat del segle XIX.
Aquest referèndum, pactat amb l’Estat francès i fruit dels acords que el 1988 i el 1998 van posar fi al conflicte violent que, especialment durant la dècada dels vuitanta, s’havia produït en aquest territori, és el primer dels tres que hi ha previstos entre el 2018 i el 2022 per definir la relació definitiva. De fet, l’exercici del dret a l’autodeterminació va ser la solució que les parts enfrontades (és a dir, els partidaris de mantenir Nova Caledònia sota sobirania francesa i les forces independentistes, que el 1984 havien constituït el govern provisional de Kanaky alhora que practicaven la lluita armada per alliberar-se del jou colonial) van trobar per posar fi a la violència que havia caracteritzat la Nova Caledònia dels anys vuitanta. Una solució emparada per la resolució que va adoptar el 1986 l’Assemblea General de les Nacions Unides que va reconèixer “el dret inalienable del poble de Nova Caledònia a l’autodeterminació i a la independència”.
El resultat, favorable al manteniment de la sobirania francesa però d’una manera menys aclaparadora del que es preveia en tots els sondejos, contrasta amb la independència futbolística que Nova Caledònia va assolir el 2004, quan la seva federació, creada formalment el 1928 i desenvolupada a recer de la Federació Francesa de Futbol de la qual formava part, va ser admesa com a membre de ple dret per la FIFA i la Confederació de Futbol d’Oceania (OFC). Aquest fet va permetre a Nova Caledònia convertir-se en l’afiliat número 205 de la federació internacional de futbol (dels 211 que té actualment, una dada que contrasta amb els 193 estats membres de les Nacions Unides), propiciant així la participació de la seva selecció nacional a la fase preliminar del mundial de futbol. Fins aleshores, la selecció de Nova Caledònia només havia disputat amistosos o havia participat en competicions regionals, com la copa d’Oceania o els Jocs del Pacífic, en qualitat de convidada, una situació que va modificar-se a partir de la seva admissió a la FIFA i a l’OFC que li ha permès participar en aquests campionats com a membre de ple dret.
Aquesta sobirania futbolística de Nova Caledònia té, però, els seus matisos, ja que, tot i ser una federació independent, la neocaledoniana manté una estreta relació amb la federació francesa participant, per exemple, en les edicions que aquesta va organitzar de la copa d’Ultramar o propiciant que els seus clubs competeixin a la copa de França.
Aquesta contradicció queda també palesa en la simbologia que la selecció de Nova Caledònia utilitza quan competeix. De fet, la selecció vesteix amb els colors gris i roig, els que formen una proposta de bandera que reconciliï independentistes i unionistes francesos i que, des del 2007, la federació neocaledoniana utilitza als Jocs del Pacífic, mentre que les banderes que identifiquen l’equip nacional són la tricolor francesa i la bandera canac, la mateixa que el govern provisional de Kanaky, encapçalat per l’independentista Front d’Alliberament Nacional Canac i Socialista (Flnks), va adoptar com a pròpia per a la seva Kanaky independent.
Les fites principals de la selecció neocaledoniana són els seus triomfs als Jocs del Pacífic així com també els seus dos sotscampionats a la copa d’Oceania, assolits el 2008 i el 2012, després d’inclinar-se davant Nova Zelanda i Tahití, respectivament. Tot i així, el seu èxit més remarcable és la classificació de la selecció sub-17 per al mundial que el 2017 es va celebrar a l’Índia, on el destí va voler que quedés enquadrada en el mateix grup que el combinat francès. El partit entre neocaledonians i francesos, disputat tot just un any abans de la celebració del referèndum d’autodeterminació, va estar carregat de simbolisme i va acabar amb una dolorosa derrota de Nova Caledònia que va caure per un contundent 7-1 davant del jove combinat francès.
Abans de la celebració del referèndum, aquest 4 de novembre passat, un altre fet futbolístic de gran transcendència va posar en relleu les contradiccions evidents que viu la societat neocaledoniana. Aquest esdeveniment no va ser altre que el mundial de futbol de Rússia, que va acabar amb victòria francesa. Aquest triomf va ser àmpliament celebrat als carrers de Nova Caledònia, que a pocs mesos del referèndum van omplir-se de banderes franceses en el que, per molts, va ser interpretat com un gest d’adhesió a la causa unionista. Aquesta situació va provocar que la principal força independentista, el Flnks, intervingués públicament per tal de manifestar que no existia cap incompatibilitat entre donar suport a la selecció francesa i defensar la independència canac: “Hi ha qui aprofitarà les imatges de joia popular al voltant de la bandera francesa per demostrar al món el vincle dels neocaledonians amb la mare pàtria. [...] Es pot donar suport a la selecció francesa com es dona suport al Brasil, al Barça o al PSG [...]. Només és futbol. Donem suport a una selecció francesa multicultural i solidària, però demanem emancipar-nos d’una nació que ens ha colonitzat.”
L’argument dels independentistes del Flnks, certament un xic contradictori, es completava amb una referència a un dels seus futbolistes icona: “Tal com diu el president Macron, França no seria tan bonica sense Nova Caledònia. Fins i tot la selecció francesa no seria tan bonica sense la presència de jugadors originaris de les seves antigues colònies. Aquesta selecció va ser campiona del món, el 1998, amb Christian Karembeu. França ens necessita.”
L’esment de Karembeu no era, ni molt menys, trivial per al moviment independentista. Certament, l’exmadridista, integrant de la mítica França mestissa que va guanyar el mundial del 1998, és la gran icona esportiva canac, un futbolista molt estimat per la població local nadiua gràcies a gestos com ara negar-se a cantar La Marsellesa per convicció política nacionalista quan vestia la samarreta francesa o fer declaracions de solidaritat amb el moviment independentista canac. Curiosament, però, tot i ser un símbol per a aquest moviment, Karembeu no va voler mullar-se obertament de cara al referèndum del 4 de novembre sol·licitant el vot afirmatiu a la pregunta “Voleu que Nova Caledònia accedeixi a la plena sobirania i esdevingui independent?”. L’antic campió del món va afirmar que el d’independència era un terme “obsolet” en els nostres dies, però va defensar també la necessitat d’entendre la història del poble canac i la situació que l’ha conduït a la celebració d’un referèndum d’autodeterminació. En certa manera, Karembeu va fer de mirall de la sobirania futbolística que té avui Nova Caledònia. És una selecció internacionalment reconeguda, sí, però manté estrets vincles amb la federació que representa la mateixa França que manté, des del 1853, Nova Caledònia sota el seu domini colonial.
Notícies
Dissabte,16 novembre 2024