Cinc mil vuit-cents milions d’euros i tres anys per ensenyar al món que la pilota era seva. Quan va signar el contracte televisiu per tres temporades (2016-2019) amb les plataformes BT i Sky Sports, en un acord històric, un 71% superior a l’anterior conveni, la Premier League va quedar amb el deute d’evidenciar que la seva abundància econòmica podia desembocar en un domini aclaparador del futbol europeu, que realment el fet de convertir-se en la segona lliga més rendible del planeta, al darrere de la NFL, era el pas previ per governar amb mà de ferro les estructures del joc. “Només és qüestió de temps que els nostres equips siguin competitius a Europa perquè tenim la lliga més rica del món”, va prometre Gary Lineker en una sentència que es fa inapel·lable a punt d’exhaurir el multimilionari contracte televisiu que ha permès a tots els clubs fer el fitxatge més car de la seva història en aquest període i que ha disparat per sobre dels mil milions d’euros la barrera estival d’inversió en futbolistes.

Amb els seus drets ja atorgats per a les tres temporades vinents a canvi de 5.016 milions d’euros (un acord per sota de l’anterior però igualment suculent), Anglaterra correspon puntual amb una temporada sense precedents, situant quatre equips en les dues finals de competició europea, amb el Liverpool i el Tottenham dirimint el poder de la Champions i l’Arsenal i el Chelsea pugnant per l’Europa League, en un duel de barris de Londres que es jugarà a l’altra punta del continent, a Bakú.

Després d’anys de desencisos, amb el Barça, els dos gegants de Madrid i el Sevilla desacreditant els mètodes de la Premier, Anglaterra s’envalenteix amb una demostració de força que falta demostrar si serà excepció o tendència, però que ja ha permès al New York Times plantejar la hipòtesi de si Europa s’enfronta a una etapa com la de finals dels 70 i principis dels 80, quan l’orelluda va acabar a les illes durant sis anys consecutius entre el Liverpool, el Nottingham Forest i l’Aston Villa.

“És normal que el que estem vivint aquest any pugui passar perquè estem davant la millor competició d’Europa, aquí el nivell és altíssim”, va proclamar el tècnic del Chelsea, Maurizio Sarri, una afirmació matisada ahir pel seu col·lega Jürgen Klopp. “Sincerament no crec que es repeteixi cada any, però és cert que ho estem vivint i toca gaudir-ho. El que sí que sé segur és que els grans clubs anglesos volen anar fins al final a Europa, amb totes les seves forces”, va etzibar l’alemany, filtrant en la resposta una broma sobre el Brexit i reivindicant la feina dels clubs més enllà de les seves possibilitats econòmiques. “Només cal mirar el Tottenham. Ha arribat a la final tot i les dificultats, malgrat un estiu curt i haver tingut baixes de futbolistes importants. Aquí no tot és una qüestió de diners, si som on som és per una qüestió de desig.”

En una veritat a mitges, Klopp va voler reflectir també que, més enllà dels milions d’euros que la competició té a disposició, als clubs de la Premier també els ha fet falta la paciència del mètode. I és que, a més d’adquirir futbolistes, sobretot ha importat idees i corrents futbolístics per esdevenir una referència mundial, des de l’espectacularitat del joc de contraatac que ell mateix encarna o la mirada del futbol de posició que han aportat Pep Guardiola i Maurizio Sarri. Nous registres i maneres de mirar el futbol per a una competició que comença a aprendre que saber invertir els diners és tant o més important que tenir-ne.