Si no fos pel seu somriure enlluernador, per una dentadura extremadament blanquejada que ja forma part de la simbologia preferida dels aficionats del Liverpool, Roberto Firmino (Maceió, Brasil, 1991) podria passar pel costat dels defenses pràcticament sense ser percebut. Quan el vols ubicar, ja és tard. I no només sobre un terreny de joc. “Quan algun dels grans del Brasil va mostrar interès en ell, com el São Paulo, ja estava venut al Hoffenheim”, explica Márcio Goiano, l’entrenador que va fer debutar a primera amb el Figueirense aquell nen callat, centrat i que avui llueix a l’esquena el 9 d’una de les samarretes amb més tradició del planeta.

Però Firmino es mira de reüll la història i ho fa tot a la seva manera. Encara que el dorsal li arriba de mans de depredadors de l’àrea, d’especialistes amb els ulls fixats en una direcció, la porteria, ja sigui Ian Rush, Robbie Fowler o Fernando Torres, ell honra el seu rol des d’una mirada molt seva, la d’un davanter que es mou de puntetes pel terreny de joc i que només compareix davant el punt de sentència quan la jugada el reclama.

Quan no és així, Firmino flota. “Perquè en realitat no és un davanter. Li agrada la llibertat, amb nosaltres era més un migcampista que podia arribar a l’àrea, necessita sentir-se amb possibilitats d’ajudar l’equip”, rememora Márcio Goiano. “A Alemanya també vaig jugar amb ell més de mitjapunta, al darrere meu”, confirma Joselu Mato, ara ariet del Newcastle i company d’equip de Firmino al Hoffenheim, quan Europa encara no intuïa les seves virtuts. “La temporada que vaig compartir amb ell va ser difícil, perquè l’equip es va ficar a baix i era difícil jugar alliberat. Però ja se li veien coses en els entrenaments: típic jugador brasiler, molt tècnic, que era difícil prendre-li la pilota, i em va sorprendre molt que, encara que no ho semblés, tenia una enorme capacitat per cobrir molts metres”, assenyala el punta gallec.

Fitxat per Brendan Rodgers, el mateix que va dur Coutinho al Liverpool, Firmino s’ha acabat de cuinar futbolísticament sota la melodia desenfrenada de Jürgen Klopp, una música en què ell fa la pausa. Una referència que desapareix. Un 9 que es vesteix de 10. “Dels tres de dalt és el que té més capacitat per jugar en espais reduïts, és el més delicat i el que interpreta millor com rebre entre línies”, analitza Bruno Saltor sobre l’indetectable ariet brasiler. “És difícil de marcar perquè fluctua al davant dels centrals i a l’esquena dels migcampistes, el defensa no sap si sortir perquè li obre un espai que poden aprofitar els altres”, continua el català. “Fa millors Salah i Mané, que exploten els espais que ell genera. És una mica com passava amb Benzema i Ronaldo”, il·lustra Joselu.

Firmino, que tan sols va disputar 11 minuts en l’eliminatòria contra el Barça, es perfila ara com un ingredient decisiu per inquietar la calma del Tottenham. “El rol que li ofereix Klopp és perfecte, perquè li resta càrrega defensiva a l’hora de fer transicions, un factor en el qual ell tenia dificultats, però alhora incentiva la seva mobilitat i les possibilitats d’estar a prop de l’àrea”, conclou Márcio Goiano sobre un ariet a qui el seleccionador brasiler, Tite, ha reconegut que hauria d’haver donat més volada en el darrer mundial i que al Liverpool li serveix per a tot, per construir i per finalitzar, per assistir (suma vuit passades de gol enguany) i per marcar (16).