PEDRO RODRÍGUEZ
JUGADOR DEL CHELSEA
“A vegades penso que tot va ser un somni”
“Vam signar un any excepcional, vam aconseguir el que no havia aconseguit mai ningú”
“El millor de la meva vida o, com a mínim, el més important”
Vaig tenir la sort de creuar-me amb Guardiola i amb un grup de jugadors extraordinaris liderats per Messi
Recordo grans partits amb aquell equip, però el que més recordo és que ens ho vam passar molt bé jugant
Aquest estiu vaig veure la possibilitat de tornar, però la porta es va tancar. No sé què passarà amb mi
Pedro Rodríguez Ledesma (Santa Cruz de Tenerife, 28 de juliol del 1987) va arribar al Barça el 2004 com a juvenil. Criat a Arico, un petit poble al sud de l’illa, en una família humil –el seu pare era paleta i el que fes falta; la seva mare, mestressa de casa i netejava habitacions en hotels de la zona–, la desaparició del Barça C va estar a punt de portar-lo cedit al Portuense. Però quan Pep Guardiola es va fer càrrec del filial, va demanar la nòmina d’extrems. I es va trobar amb Pedrito, un noi menut que es va convertir en peça bàsica d’aquell equip que va pujar a segona B. Des d’aquell moment, la seva progressió va ser imparable. Frank Rijkaard el va fer debutar en el primer equip la temporada 2007/08, alternant el curs següent el filial amb el primer equip, ja amb Guardiola com a tècnic de la primera plantilla. Ho va guanyar tot. En la seva primera campanya com a membre de ple dret de la primera plantilla, va conquerir un històric sextet, del qual la setmana passada es van complir deu anys, i va ser decisiu en la final de la supercopa d’Europa contra el Xakhtar Donetsk, en la qual va marcar el gol de la victòria, i en la final del mundial de clubs d’Abu Dhabi contra l’Estudiantes. Allà va fer història i es va convertir en el primer futbolista que marcava un gol en sis competicions diferents. Cinc lligues, tres Champions, tres copes, quatre supercopes d’Espanya, tres d’Europa i dos mundials de clubs, a més d’un mundial i una Eurocopa amb la selecció espanyola, el contemplen.
El 20 d’agost del 2015, va abandonar el Barça i va fitxar pel Chelsea, que va pagar 30 milions pel traspàs. Fidel al seu costum, ha guanyat la Premier, la FA Cup i l’Europa League, i a més va anotar el gol en la final, com de costum.
Desembre del 2009, Abu Dhabi. Ho recorda?
Impossible oblidar-ho. Ho penso i fins i tot m’emociono. Segurament va ser una de les victòries que més vam celebrar i el millor gol de la meva vida o, com a mínim, el més important.
I quan pensa en allò, deu anys després, què sent?
Felicitat per haver format part d’aquell equip, per haver tingut la sort de viure aquells dies, aquells anys. Però l’altre dia en parlàvem a la Cadena SER: deu anys ja? Passa molt ràpid tot, tant que fins i tot sap greu, però així és la vida. Són records únics. A vegades sembla que tot va ser un somni.
Si el dia que va sortir del poble, el 2004, algú li hagués dit que el seu palmarès sumaria més de 25 títols, que en guanyaria sis en un mateix any amb el Barcelona i que marcaria en totes les competicions, què hauria pensat?
Que estava boig o begut. Com em podia imaginar que la meva carrera seria tan bonica? Això és impossible, és que ni se somia. Per això li dic que ara miro enrere i encara em pregunto: “Tot va passar de veritat? No va ser un somni?” Perquè, si ho penses fredament, és una barbaritat.
Té la sensació d’haver-ho merescut?
Tinc la sensació que vaig posar tot el que tenia per aconseguir-ho i que, evidentment, vaig tenir sort. Vaig tenir sort de creuar-me amb Pep Guardiola, de coincidir amb un grup extraordinari de futbolistes, començant per Messi i seguint per Valdés, Puyi, Xavi, Iniesta, Villa… I és veritat que la sort no et dona res per si mateixa, que la sort, com deia Luis Aragonés, també es treballa. I sí, tinc la sensació que m’he esforçat tot el que he pogut. Però conec molta gent que s’esforça i no té premi. Jo l’he tingut. Mai em vaig imaginar aquesta carrera quan jugava en camps com el de la Rapitenca o el Reus. Perquè, abans de jugar a San Siro, vaig tenir l’honor d’haver jugat en camps com el del Premià.
Allà va començar tot…
Per a Pep i per a mi segur… Bé, relativament, perquè crec que Pep ja s’estava formant molt temps abans i jo m’havia esforçat per tenir aquesta oportunitat. Però diguem que sí, que en aquella temporada a tercera va començar tot. Per això m’agrada recordar d’on vinc, els temps al San Isidro, a Tenerife, quan jugava contra homes que podien ser el meu pare i jo era un marrec de setze anys. I l’entrenador, Toni Ayala, em deia: “Salta, Pedrito, salta…” Pobre, temia que una puntada em trenqués la cama. I jugant allà, mai em vaig imaginar el que havia d’arribar, la veritat.
Sempre s’ha valorat el talent d’aquell Barça de Guardiola, però, personalment, sempre vaig tenir la sensació que, a més, treballaven molt, i especialment vostè.
Tots, tots. Era un equip de molt sacrifici i esforç, que insistia i insistia… Per això alguns títols els vam guanyar de manera agònica. Però jo recordo Guardiola dient-nos al principi que ens perdonaria qualsevol cosa menys que no ens esforcéssim. Ens insistia molt. No només al filial. I a mi, per descomptat, sempre em demanava molta intensitat defensiva. Recordo partits contra l’Inter que em deia: “Tu preocupa’t del lateral, que no pugi. I, quan es despisti, li guanyes l’esquena.” I jo allà, pendent de tapar més que d’atacar, fins que li guanyava l’esquena. Crec que els vaig marcar un parell de gols així. Com sempre, Pep tenia raó [riu]. El treball, l’esforç diari, m’ha permès millorar cada dia. També l’ambició de voler fer-ho bé. Mai vaig pensar que tenia un do, no tinc una habilitat extraordinària. És bàsicament qüestió de treball, i és cert que he tingut sort en determinats moments.
La seva mare va dir un dia que, a Guardiola, ella, la seva família i vostè mateix li havien d’estar agraïts tota la vida. Ara que de tant en tant es troba amb ell per Anglaterra, què en pensa?
Que, com sempre, la meva mare tenia raó i li estaré agraït tota la vida. Però crec que no només jo, també molts altres companys, i el club també ha d’estar molt agraït per tot el que ens va donar.
La seva màxima grandesa en aquell equip va ser no creure’s millor que ningú?
Home, és que això era impossible. Com em podia creure millor que Xavi? Sempre vaig tenir clar que jo era allà per ajudar, i en el fons crec que tots sabíem quin era el nostre paper. Per damunt de tots, hi havia Leo, és clar. Però no jugàvem per a ell, jugàvem amb ell, al seu costat. I ell era molt agraït. Recordo que alguna vegada que li vaig fer una bona passada i va acabar en gol –normalment era a l’inrevés–, quan el celebràvem em deia: “Gràcies, che!” T’agraïa la passada. I tu pensaves: “Gràcies? Gràcies a tu per ser tan bo!” Leo sempre va ser molt generós amb l’equip, ell ens ajudava a la seva manera i nosaltres, a la nostra. És un excel·lent company, em sembla un tipus genial. Hem viscut moltes coses junts, molts partits, molts gols. I jo si havia de córrer més que ningú, corria tan feliç. La veritat, m’ho vaig passar molt bé.
El seu gol al Barça continua sent el que va donar el mundial fa deu anys.
El d’Abu Dhabi va ser un gol inoblidable, perquè el partit era especial. Aquell títol no l’havia guanyat mai el Barça i era el sisè. Tots sabíem abans de jugar aquella final la importància que tenia per al club i com d’important acabaria sent per a nosaltres. Ningú ho ha tornat a aconseguir, vam fer història. Aquella era la primera vegada i en parlàvem molt en els dies previs. Era signar un any excepcional, el que no havia aconseguit mai ningú.
Ho recorda?
Sí, estàvem desesperats. No hi havia manera de marcar i Geri va marxar cap a l’atac. Centrada de Xavi, la va refusar algú, però va sortir mossegada cap enrere i Piqué la va guanyar als centrals. Em va caure del cel una acció cara a cara amb el porter i la vaig col·locar suaument per dalt. I gol.
De cap, no en van ser gaires…
No, no en van ser gaires. Més estrany va ser el segon, que el va rematar Leo amb el pit.
I el seu gran partit?
No ho sé, això ja és més difícil. En recordo molt un al Bernabéu, on vaig marcar, i el de la final de la Champions contra el United a Wembley, però per l’equip més que per mi. Sempre recordo més les coses d’equip. I, en aquest sentit, la veritat és que en són molts. I no només finals. En recordo molts al Bernabéu. Perquè, si he de ser sincer, ens ho vam passar molt bé. I em queda la sensació que vam fer feliç molta gent. La veritat és que em quedo amb això: haver fet feliç la gent. Bé, també ho vam ser nosaltres.
Però van arribar Neymar i Luis Enrique i tot va canviar…
Aquestes coses passen, no? Al final no jugava tant com volia i va arribar una oportunitat. No tinc res a retreure, i menys a Luis Enrique, que sempre va ser molt sincer amb mi, m’ho va deixar molt clar, mai em va enganyar. També era una cosa evident que, amb Neymar, Messi i Suárez, a mi no m’arribaven minuts per molt que lluités; això ho veia qualsevol. Sempre he tingut la sensació que mai he estat un covard. Mai. Sempre he donat la cara. Des de petit, a fora i a dins del camp, he estat valent i lluitador. Mai m’he amagat.
Per això se’n va anar a treballar amb Mou?
Me’n vaig anar al Chelsea perquè em van donar aquesta oportunitat, i Mou en va tenir part de culpa, és clar. Hauria estat molt fàcil quedar-me a Barcelona i sortir a la foto, continuar sumant títols i guanyar un bon salari. Tenia la meva vida ben muntada, però sentia que havia de marxar. La meva vida era còmoda fora del camp, però volia continuar jugant. No va ser fàcil, hi va haver un moment en què la gent m’aturava pel carrer i em deia: “Pedro, no marxis.” Sentir aquest afecte va complicar la decisió. Però al final vaig marxar i estic content d’haver-ho fet, de la meva experiència a Anglaterra.
Quan va deixar de ser Pedrito i es va convertir en Pedro?
No ho sé, però sí que sé que quan vaig marxar a Anglaterra no era el mateix jugador ni la mateixa persona que quan vaig arribar a Barcelona. El que tinc clar és que, del Barça, me’n vaig endur més amics i afecte que títols.
I per què no torna?
Si em truquen, ho deixo tot [riu]. Hi va haver un moment aquesta pretemporada, quan vam jugar contra el Barça, que, després de parlar amb el mister, vaig veure una possibilitat, però la porta es va tancar ràpid. A hores d’ara, no sé què passarà amb mi, només que acabo contracte amb el Chelsea a final de temporada.
Es parla del West Ham, què hi ha de cert?
No ho sé, ja ho veurem… El que tinc clar és que m’ho vull continuar passant bé jugant a futbol.
Com fa deu anys, a Abu Dhabi.
Això ja és impossible...
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.