Anfi­eld serà una altra cosa. Segur. Un cal­vari de 90 minuts, qui sap si més, però l’Atlético de Madrid va acon­se­guir ahir ele­var la seva auto­es­tima, recon­ci­liar-se amb la seva gent i, sobre­tot, tom­bar un Liver­pool que només ha per­dut tres par­tits aquesta tem­po­rada i que ahir es va que­dar sense pro­var els refle­xos de Jan Oblak en una nit en què l’Atlético va recor­dar la seva iden­ti­tat i el caràcter que un dia el va fer ser un os dur de rose­gar per a qual­se­vol rival.

Ama­rat per “l’opti­misme” que havia promès en la prèvia mal­grat tot, més enllà d’una tem­po­rada deca­dent i d’incer­te­ses en una plan­ti­lla plena d’inclemències físiques, Sime­one va fer sal­tar al Wanda Metro­po­li­tano un equip prou valent, sense bus­car dre­ce­res tàcti­ques per inten­tar mini­mit­zar el Liver­pool, fidel al 4-4-2 i fins i tot atre­vint-se a ajun­tar a la banda esquerra Lemar i Lodi, dos juga­dors ten­dres defen­si­va­ment, tot i la presència inti­mi­datòria de dos punyals com Ale­xan­der-Arnold i Moha­med Salah.

Sime­one havia promès també que l’estadi “explo­ta­ria” i va ser el seu equip el que va encen­dre la metxa amb uns pri­mers minuts plens de rauxa i en què van acon­se­guir cla­var l’inci­siu a l’eli­mi­natòria gràcies a un córner mal defen­sat pel vigent campió d’Europa i que Saúl, sem­pre el més llest de la classe i encara més en dies asse­nya­lats, va caçar dins l’àrea per afu­se­llar Alis­son. Un gol mati­ner que va per­me­tre als colc­ho­ne­ros refu­giar-se en una versió més habi­tual, reple­gats a prop d’Oblak, inten­tant mini­mit­zar les inter­ven­ci­ons de Roberto Fir­mino, negant l’esquena de la defensa a Mané i Salah i inten­tant repli­car amb espais. I encara que va tenir moments d’angoixa, en què no va enca­de­nar dues pas­sa­des, també hau­ria pogut mar­xar al des­cans amb un botí supe­rior si Álvaro Morata no hagués topat amb el peu d’Alis­son en una ocasió mani­festa.

Obli­gat a jugar des de la inco­mo­di­tat, el Liver­pool fins i tot va optar per subs­ti­tuir Sadio Mané en el des­cans, després de ser amo­nes­tat i de flir­te­jar amb una segona groga per un cop a la cara de Vrsaljko. També Sime­one, en un movi­ment més recognos­ci­ble del seu manual, va des­fer el camí que havia insi­nuat amb Lemar i va donar entrada a un fut­bo­lista més resis­tent com Mar­cos Llo­rente.

Tibant en la faceta defen­siva, tan­cant espais i mini­mit­zant el bagatge ofen­siu d’un Liver­pool que no va xutar una sola vegada entre els tres pals en tot el par­tit –Hen­der­son va tenir la més clara amb un xut que va mar­xar per poc–, l’Atlético va anar tro­bant for­ces a mesura que avançaven els minuts per man­te­nir la seva dinàmica de par­tit, amb la soli­da­ri­tat per ban­dera i inten­tant apro­fi­tar les poques sor­ti­des al con­tra­a­tac que va tenir. Morata, negat de cara a por­te­ria, va rellis­car just en el moment d’impac­tar la pilota després d’una gran pas­sada enrere de Renan Lodi, ahir prou apli­cat en tas­ques defen­si­ves.

Ferotge davant l’exhi­bició de força del seu equip, el públic del Wanda Metro­po­li­tano va rugir més que mai per donar la ben­vin­guda a Diego Costa, que rea­pa­rei­xia per exhau­rir uns últims minuts de resistència que valen una victòria en la pri­mera bata­lla. No la defi­ni­tiva, però l’Atlético tre­pit­jarà Anfi­eld amb un botí a defen­sar.