Hi ha hagut menys de mil morts i poc més de tres mil casos en total d’infectats, i a Catalunya aquests casos s’identificaven gairebé cada dia no fa gaire. No vivim una situació tan crítica però hi ha molta por, que és normal veient el que ha passat. Finlàndia és dels països que ho estan portant millor i tinc molta confiança en els polítics d’aquí. La gent em deia que agrairia passar aquest episodi a Finlàndia i és evident que els polítics d’aquí demostren que es preocupen més per la gent. Ja en l’inici va aparèixer la ministra Sanna Marin per comunicar que els bars i els restaurants havien de tancar fins al 31 de maig, i tot just era el 15 de març quan ho deia, hi havia gairebé 200 casos. Et preguntaves si tot era tan greu i al final s’ha vist que sí. Aquí són previsors i si després poden obrir abans ho fan, però van fent bé.

L’única polèmica que hi ha hagut és amb la regió de Hèlsinki. Es va tancar, com es va fer amb Igualada, però l’han hagut d’obrir perquè la llei no els deixa tenir-ho tancat més ja que la situació ha de ser molt més greu per poder mantenir-ho tancat. La gent té el neguit que obrint Hèlsinki tothom es mogui pel país cap a les segones residències. Tinc més d’una dotzena de companys que són de Hèlsinki i si comencem a entrenar-nos aviat en grups però porten el virus sense voler... La gent està amb el dubte de com gestionar aquesta obertura de la regió.

Sí que, almenys a Kotka, veig que la gent pren moltes precaucions. Al gimnàs no paren de netejar les màquines, hi ha desinfectant pertot arreu, es netegen les mans per fer-ho tot, els supermercats també. La precaució és màxima.

Tot va començar el 12 o 13 de març, just abans de jugar un partit de copa. Ens van dir que la situació s’estava complicant, que potser s’hauria de jugar sense públic, però finalment ja no vam disputar el matx. El club es va reunir amb nosaltres, ens va comunicar que això seria una crisi forta a tots els nivells. Ens van dir que si algú de nosaltres volia tornar a casa i rescindir el contracte ho entendrien ja que la situació era complexa. L’equip depèn molt dels diners dels socis, les taquilles, els patrocinadors, i no sabien si podien fer front a les nòmines imminents.

Ens van suspendre de sou fins a nou avís. Sí que el març ens l’han pagat, ja que la llei els obligava, però l’abril no té pinta que el cobrem i, si s’allarga més, el maig tampoc. En teoria estem fent papers per tal que el govern ajudi el club. No ens ho pagaran tot però si poden ajudar amb una part, millor. El club ens diu que no poden fer res, no saben si els patrocinadors els pagaran, i que no hi ha taquilles fetes ja que tot just hem jugat alguns partits de copa.

Vaig decidir quedar-me, ja que la situació és molt més segura aquí que a Catalunya. A més, si tornava ningú m’assegurava que podria retornar més endavant a Finlàndia si aquí l’episodi acabava abans. Puc fer vida més o menys normal, estic a casa, estudio a distància, vaig al gimnàs i al camp, que el tinc al costat de casa, ja que es pot fer activitat física. També es pot anar als supermercats, la gent fa vida normal, tot i que es veu menys moviment.

Ho intento. A més, el club ens gestiona algunes feines per fer front a les despeses i complementar la nòmina. Ens truquen socis que necessiten que els ajudis amb feines. Un dia vam anar a ajudar a construir una casa de fusta en una muntanya, un altre dia a un supermercat a netejar els carretons, o vendre productes del club als supermercats. Som tres de fora que ens hem quedat al poble i el club ens intenta ajudar.

A Finlàndia està permès reunir-te fins amb deu persones. Més de deu et multen. El que fem és entrenar els dos estrangers de l’equip, els tres del poble que són joves i un parell d’entrenadors. Solem ser grups de sis o set, ens entrenem cada tarda i ens munten exercicis. Ens estem posant en forma perquè ja ens han dit que al maig tornem a entrenar i al juny podríem començar la lliga; per tant, la pretemporada serà de dues o tres setmanes i s’ha d’estar a punt.

Sí. Tinc un apartament per a mi sol. Estic amb un company africà i ens avenim molt i viu al costat, i l’entrenador de porters, que també és català, de Cambrils. Estem units i quedem per fer coses. Entre tots tres ens fem una mica de costat i sopem o dinem a casa, també ens entrenem junts i intentem ajudar-nos en tot el que podem.

El que més em preocupen són els meus avis. Sé que la situació és complicada i fa por que pugui passar alguna cosa. Sé que ells viuen molt enganxats als seus nets i ara no poden estar a prop seu. També el meu pare és farmacèutic i està treballant gairebé cada dia. Ho passo amb neguit per ells i per la gent de tot arreu. Sap greu veure com a casa s’han fet les coses tan malament. Espanya és el país amb més morts per cada milió d’habitants, i el pitjor és que es veia a venir. Egoistament vaig pensar que tenia sort d’estar aquí. Tant de bo es trobi una solució al problema aviat, crec que tot això ha estat una mica fictici i hi ha alguna cosa que ens hem perdut, però apareixerà alguna vacuna i tot se solucionarà.

No estàvem ben bé de pretemporada ja que competíem en la copa. La lliga no havia començat però mentre prepares la lliga estàs competint. Vaig arribar a principis de gener, vaig entrenar dues setmanes i vam jugar cinc partits de copa seguits. Ara estàvem per jugar els vuitens de final contra l’Ilves de primera divisió. Precisament el cap de setmana passat començava la lliga.

Ja sabem que la lliga l’han ajornat dos mesos i començarem al juny. De fet, la federació ha proposat tres opcions; començar al juny, començar al juliol o la més dràstica, començar a l’agost i jugar només onze partits, el que correspon a una volta. Les dues primeres opcions preveuen els 22 partits de lliga. En tots els casos han eliminat els play-offs, ja que aquí es jugaven unes eliminatòries entre els sis primers i una fase final amb un total de sis o set partits més.

M’ha sorprès. La temporada anterior havia estat a Islàndia i allà el futbol és bastant més obert i de transicions, però a Finlàndia els equips estan més treballats. Els entrenadors estan més formats i et trobes un futbol més tàctic de l’esperat. Quan vas als països nòrdics t’esperes més joc directe, lluita, jugadors físics i corpulents. Una mica ja és això però et trobes equips treballats, amb bona sortida de pilota i moltes variants. He jugat pocs partits, cinc de copa, però n’he vist molts més. La sensació és que és un futbol en evolució i l’exemple és que Finlàndia va arribar a l’Eurocopa i és un país en què es fan les coses millor.

Estic en un equip històric a Finlàndia, que ha guanyat copes i alguna lliga. Ha estat molts anys a primera divisió i va tenir una desaparició fa vuit o nou anys. Està intentant tornar a primera i hem fet un equip ambiciós. Som un dels tres candidats a pujar i esperem fer-ho bé.

El meu objectiu era jugar a l’estranger. Sabia que amb 22 o 23 anys al futbol català o a l’espanyol és molt complicat progressar. Abans que estar aquí per jugar a segona B o tercera, tenia ganes de provar una aventura a fora. Em va sortir l’oportunitat d’Islàndia, en vaig quedar content, però necessitava alguna cosa diferent. Ara a Finlàndia, he entrat en la roda del futbol estranger i no crec que en surti. Si puc seguir jugant a l’estranger ho seguiré fent ja que crec que tinc més possibilitats de ser professional. Em sento ben valorat, em cuiden millor, en el sentit de posar-te un bon apartament, cobres el dia que et diuen i només t’has de centrar a ser professional. La qualitat de vida és millor i això també ho valoro, hi ha moltes més facilitats en moltes coses.