Els experts

“Sabem que la ciència i els estudis científics diuen que en les primeres dues o tres setmanes d’inactivitat ja hi ha una pèrdua de forma física substancial”, afirma Jordi Abella, preparador físic en el futbol professional actualment sense equip i professor de ciències de l’activitat física i l’esport a la Universitat Rovira i Virgili. “La pretemporada hauria de durar com a mínim la meitat del temps que s’ha estat aturat”, assenyala. Si la pretemporada torna a principis de maig, l’activitat esportiva haurà quedat aturada dos mesos, aproximadament. “La teoria ens diu que en un període de 15-20 dies es poden aconseguir nivells gairebé màxims de consum d’oxigen. És a dir, en l’aspecte aeròbic es pot arribar a un nivell acceptable”, explica Pol Fosch, expreparador físic de l’Auckland City i especialista readaptador de jugadors lesionats. “El problema en els esports intermitents, asimètrics i de canvis de direcció a velocitats altes com el futbol és diferent. Requereix una adaptació per a la qual, per fer les coses bé i amb seguretat, es necessiten cinc o sis setmanes”, hi afegeix. Tot el que no sigui això, coincideixen els experts, es traduiria en un risc alt de lesió.

Els futbolistes també necessitaran una adaptació psicològica en un esport molt marcat per la socioafectivitat. “Amb això que ens està passant ens costarà retornar a la normalitat d’abans”, explica Delfí Vives, psicòleg d’equips i esportistes professionals. “Dit això, els esportistes d’alt rendiment tenen una capacitat de resiliència superior a la de la gent normal. Estan acostumats a afrontar adversitats i haver de refer-se ràpidament”, assenyala.

La tornada a la competició, a més, no serà progressiva sinó que hi haurà competició, com a mínim, cada cinc dies amb grans nivells d’intensitat i estrès, ja que es tracta del final de temporada. “Els equips que ara gestionin millor la situació sortiran amb avantatge quan s’acabi el confinament. S’ha d’aconseguir el nivell òptim d’activació”, admet Vives. “En un calendari més congestionat, els equips que estan més acostumats a tenir aquesta activitat tan seguida tindran més avantatge”, diu Abella. “Les plantilles llargues estaran en millor situació. Aquelles que puguin acumular 60 o 70 minuts cada partit i jugar amb els onzes i els canvis. Això faria que els jugadors no rebessin estímuls tan agressius i que, per tant, disminuís el risc de lesió”, explica Fosch.

Individual

Tots els experts coincideixen en l’atenció a l’individu. “Cal cuidar la persona en si. És el més important. Qui ho hagi fet i s’hagi cuidat ho tindrà més fàcil”, indica Fosch. “En aquest moment l’entrenador ha de buscar el costat més humà de l’esportista, tenir en compte la família i les seves inquietuds”, explica Vives. “Als esportistes professionals potser se’ls hauria permès entrenar-se de manera individualitzada o per parelles quan es va recuperar l’activitat de professions no essencials com passa en altres països”, conclou Abella.