Internacional

CARLOS ALBERTO PARREIRA

SELECCIONADOR CAMPIÓ DEL MÓN AMB EL BRASIL EL 1994

“A Neymar encara li queda corda”

Parreira ha viscut de prop alguns dels millors jugadors que ha donat el seu país des del 1970: Pelé, Zico, Romário, Ronaldo, Ronaldinho, Neymar...

“El mundial del 1966 va ser un punt d’inflexió, abans es jugava i es deixava jugar; a partir d’aleshores els equips es van cohesionar més, més pressió i va augmentar la velocitat del joc”

Arthur m’agrada molt, té una gran capacitat per organitzar el joc; no és bo comparar-lo amb Xavi però és cert que hi fa pensar
Pelé ha estat el més complet de tots; en cinc mesos de treball el 1970 no es va saltar ni un entrenament
La selecció del 1994 era perfecta: Dunga i Mauro Silva compensaven les característiques de Romário i Bebeto
De l’1-7 contra Alemanya a Mineirão simplement no se’n parla, no es pot explicar allò que és inexplicable

Són les deu del matí a Rio i Carlos Alberto Parreira (Rio de Janeiro, 1943) demana una hora abans de posar-se a parlar de futbol. “És que estic pescant”, justifica, als 77 anys, una de les persones amb una trajectòria més ressenyable del futbol mundial, preparador físic de la Brasil campiona del món el 1970, tècnic de la tetracampiona el 1994 i director esportiu de la que el 2014 va perdre amb estrèpit contra Alemanya a Mineirão. Símbol d’una de les seleccions més carismàtiques del món i protagonista d’una vida que l’ha dut a diversos racons del planeta, Parreira despenja novament el telèfon passades les onze, amb un castellà més que acceptable, filtrant de tant en tant expressions en anglès i recolzant-se en el portuguès en comptades ocasions, ja disposat a parlar de futbol.

Ha pescat gaire?
Tres, en tenim per dinar.
Ho fa cada dia, això?
Cada dia no, però sovint, en dies alterns, sortim dos o tres al mar a pescar una estona.
No el preocupa el coronavirus?
Aquí on som és a dues hores i mitja de Rio, un lloc molt bonic, amb molta naturalesa i no hi ha gaire risc.
Com comença un carioca la seva trajectòria com a seleccionador a Ghana?
A finals dels seixanta era estudiant d’educació física i alhora treballava en un petit club, bastant humil, però que competia en la primera divisió del campionat de Rio, el que també va ser club de Ronaldo [el São Cristovão]. Jo aleshores era el preparador físic i entrenador de l’equip sub-23 i un dia a l’estadi Maracanã, durant un partit contra el Flamengo, se’m va acostar un diplomàtic brasiler dient-me si volia i podia marxar a Ghana a entrenar. “Vull i puc”, li vaig dir, i vuit dies després estava allà fent una entrevista. Resulta que Ghana no tenia diners per contractar un entrenador de renom i a través del govern van sol·licitar que volien contractar un entrenador brasiler. El nostre govern va trucar a l’escola d’entrenadors i va sorgir el meu nom. Tenia 24 anys i l’experiència em va fer créixer molt, sempre que vaig a fer conferències ara els dic a les noves generacions que se sacrifiquin i aprofitin les oportunitats. Vaig marxar a l’Àfrica a canvi d’un salari de cent dòlars, que no era gaire. És veritat que ho tenia tot inclòs: el cotxe, un conductor… Però si ho vaig fer només va ser per una cosa: per l’oportunitat.
I com era el futbol a Ghana el 1967?
Molt difícil, completament amateur, sense cap mena d’estructura. L’equip més potent d’Acra s’entrenava en un terreny davant del Sheraton on les porteries eren dues pedres i els futbolistes es canviaven allà. Ara bé, tenien jugadors d’una qualitat absolutament increïble. Recordo Osei Kofi, no podré oblidar mai el seu nom, que va ser escollit dos anys seguits millor jugador d’Àfrica i tenia una qualitat descomunal. De fet va haver-hi un intercanvi diplomàtic i va venir a Ghana l’Stoke City de Gordon Banks a jugar dos partits contra l’equip principal de Kumasi, l’Asante Kotoko. Com que hi havia vuit o nou jugadors de la selecció em van convidar a mi per dirigir-los. Els vam guanyar i en un gol Kofi fins i tot va driblar Banks i va entrar dins de la porteria amb la pilota. No van voler jugar el segon partit. De veritat que a l’Àfrica hi havia jugadors amb una tècnica i una habilitat descomunals, però l’estructura era molt precària.
Li agradava més aquell futbol o el d’ara?
Ni més ni menys, simplement eren molt diferents. No es pot comparar. I diria que la copa del món del 1966 va ser un punt d’inflexió evident. Fins aleshores es jugava i es deixava jugar: els defenses només defensaven, els migcampistes organitzaven i els davanters feien gols. A partir d’aquell mundial va començar a compactar-se tot molt més, a augmentar la velocitat del joc, jugadors molt més integrats, pressió sobre el que porta la pilota. La consigna era clara: es juga i no es deixa jugar. Per jugar a dia d’avui és veritat que el jugador ha d’estar molt preparat, tant físicament com tècnicament. I alhora cal conviure amb una pressió molt gran.
Vostè ha treballat entre molts amb Zico, amb Pelé, amb Romário, amb Ronaldo, Ronaldinho, Neymar… Hi ha alguna cosa que comparteixin tots ells?
La capacitat de decisió i de marcar la diferència que tenen, un fet que no està només vinculat a les seves habilitats. De jugadors amb bona tècnica n’hi ha molts, però aquests tenen una cosa que els fa fer la diferència: sempre miren endavant, només pensen a guanyar… L’altre dia aquí al Brasil van fer un repàs de tota la carrera de Pelé i és impressionant. Ell tenia aquesta capacitat mental per voler guanyar sempre, de voler estar sobre un terreny de joc per fer coses importants. Jo vaig ser preparador físic del Brasil el 1970 i en els cinc mesos que devia durar tot, des de la preparació fins al torneig, va ser exemplar, no es va saltar ni un entrenament, liderava, un exemple. Això també és el que els fa diferents.
De tots aquests jugadors es queda amb Pelé?
Sí, per mi va ser el millor i diria que per tothom. Si tu preguntes a jugadors la majoria et dirà Pelé. Completíssim, feia de tot sobre el terreny de joc.
Com era conviure amb el Brasil del 70?
Un equip que no donava ni un problema: tots excepcionals, tots treballadors, tots guanyadors. Un grup de jugadors en què tots volien fer la diferència però amb una mentalitat col·lectiva impressionant. Avui és difícil veure un equip amb cinc o sis futbolistes excepcionals i aquell equip els tenia: Pelé, Jairzinho, Tostão, Rivelino, Gerson, Carlos Alberto… No oblidaré mai els entrenaments, intentant millorar constantment. Als entrenaments Pelé em deia: “Professor, jo jugo de primeres perquè després als partits no tinc temps de fer dos tocs.” Tenien una mentalitat incomparable.
Se sol dir que aquell equip jugava amb cinc números 10. En el futbol actual això és insostenible?
Seria possible sempre que estiguin encaixats en un sistema de joc que els afavoreixi. És veritat que un equip no el fas amb vuit Pelés o amb deu Dungas, has d’estar equilibrat, però al final tot és un tema de repartiment d’espais i de qualitat. I això és el que va passar el 1970: Rivelino anava enrere a ajudar, Jairzinho també, Tostão, el mateix Pelé. Zagallo volia ocupació total d’espais i després amb la pilota, creativitat.
Hi ha molta gent que creu que l’última selecció del Brasil que va fer honor al ‘jogo bonito’ va ser la del 1982.
Mira, ara m’estic fent un tip de veure partits històrics i aquesta setmana molts periodistes han posat èmfasi en la final de la copa Confederacions del 2005 com un dels grans partits que ha fet la selecció del Brasil. Amb Kaká, amb Ronaldinho, amb Robinho, amb Adriano. Aquell va ser un partidàs i és difícil ser tan explícit, però és veritat que aquell equip del 1982 amb Zico i Sócrates era molt bonic de veure i hauria merescut guanyar alguna cosa, que és quan veritablement quedes en el record. Té mèrit que sense haver aconseguit el títol la gent no hagi oblidat aquell equip.
Vostè va guanyar el mundial del 1994 amb un equip que mesclava talent però també migcampistes de bastant treball.
Per mi va ser perfecte el que vam fer. Teníem jugadors d’una qualitat superior com Romário o Bebeto però que no tenien tanta capacitat per defensar i ho compensàvem amb d’altres com Dunga i Mauro Silva, que tot i no ser tècnicament excel·lents sí que eren bons. I a més ho complementàvem amb jugadors de bastanta qualitat, amb Zinho, amb Raí, després amb Mazinho, Cafú, Branco, Leonardo… No eren genis, només Bebeto i Romário, però sí jugadors d’un nivell molt alt. Era un equip tècnicament molt bo i per això ha guanyat el mundial.
Des d’aleshores coincideix que el Brasil sempre ha repetit aquesta estructura de físic al mig i talent al davant?
En general el futbol brasiler sempre ha necessitat un jugador de marca per compensar l’equip, que si a més de físic té capacitat per jugar molt millor. Casemiro per exemple és un jugador que ho fa molt bé a l’hora de donar protecció a l’esquena dels jugadors més creatius i ajudar alhora els defenses.
Ha tornat a veure l’1-7 contra Alemanya del 2014?
És un tema del qual simplement no es parla, no hi ha explicació per a allò. Recordo estar al costat de Júlio César a la zona mixta i ho va definir de manera immillorable: “No s’explica allò que no té explicació.” Ningú mai abans havia fet set gols al Brasil, no hi ha manera de justificar-ho.
Amb Neymar hauria estat una altra història?
No sé si hauríem guanyat però sí que crec que amb ell i amb Thiago Silva hauria estat una història diferent.
A Barcelona és constant el debat sobre un possible retorn de Neymar. Creu que sumaria o ja hem vist els seus millors dies de futbol?
A Neymar encara li queda corda i possibilitat de créixer, tres o quatre anys de màxim nivell. Continua sent un talent indiscutible, només cal mirar els partits del PSG. És el millor jugador que tenim al Brasil, potser l’únic que marca la diferència.
I Arthur?
M’agrada molt, un jugador amb una gran capacitat per organitzar el joc. No és bo estar comparant-lo amb Xavi però és veritat que en algunes facetes del joc recorda bastant a ell.
Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)