Un munt d’emocions. Recordo, és clar, que vaig tocar la copa, perquè la vam guanyar. Però sobretot el moment en què va donar la llista Del Bosque, abans que tot comencés. Aquell moment va ser inoblidable.

És que mai ho saps. El 2006 jo era el tercer lateral, va caure Del Horno i jo no hi vaig anar, van cridar Pernía. Tenia 28 anys i era la meva última oportunitat. O això pensava. Quan no vaig anar a Alemanya, vaig quedar molt tocat. Amb 32 anys, s’ho pot imaginar. Jo el que somiava era viure un mundial…, ni tan sols jugar-lo.

Que va! El somni d’infància era ser futbolista! Jugar un mundial ni ho somiava. Per això, tenir la possibilitat de viure-ho era una cosa molt emocionant. Així que el dia que Del Bosque va donar la llista, no ho oblidaré mai, quina felicitat. Nen, que anava a un mundial! Jo, un de Tàrrega!

A Tàrrega!, a casa dels pares. No cal que t’imaginis la festa! Quina alegria! Tenia 32 anys… Aquella llista va ser una de les alegries més grans de la meva vida. Sabia que tenia possibilitats, però podia no anar-hi. Després vaig saber que el dia abans Del Bosque havia trucat als descartats per avisar-los que no hi anaven. Va ser molt emotiu. Era el colofó a la meva carrera.

Ja, però jo, quan vaig sortir de Tàrrega per a anar a Madrid, pensava: “Espero jugar un minut per explicar-li al meu fill que un dia el seu pare va jugar un mundial.” Aquella era la meva única idea. Si em treien un minut, era suficient. De fet, el dia de Suïssa, quan vam arribar a Durban, jo ja sabia que anava a jugar, i sap quina era la meva única preocupació mentre em canviava al vestidor?

No, no… No lesionar-me a l’escalfament! Era l’única cosa que em preocupava. Pensava: “A veure, nen, ets de Tàrrega, has estat convocat per a un mundial, el seleccionador t’ha dit que jugaràs de titular, no pots ser tan idiota de lesionar-te en l’escalfament!” No m’ho hauria perdonat en la vida. S’ho imagina?

Doncs això. I sap què vaig fer?

No escalfar, per no lesionar-me. Vaig sortir al camp fred com un glaçó. Tenia clar que no em lesionaria en l’escalfament. Vaig fer un escalfament moderat, calmat, tranquil. I quan va xiular l’àrbitre l’inici del partit, vaig respirar tranquil i vaig dir: “Ja està, he jugat un minut en un mundial.” Amb allò en tenia prou, l’hi juro. Des d’aquell moment, tot va ser un regal.

Jo estava content perquè era mundialista, però fotut, és clar. Vaig pensar que no tornaria a jugar contra Hondures.

Ho vaig jugar tot. El dia d’Hondures va ser molt dur. Hi havia molta tensió. El recordo com el partit més tibant del mundial.

Aquell dia va ser clau. Recordo el camí al camp, tots supertibants. Perquè ens ho jugàvem tot. Si la cagàvem, cap a casa. De fet, vivíem en un cara o creu constant. Però érem un equip guanyador i això ens agradava. Hondures va ser duríssim. No podíem fallar, no podíem marxar abans dels vuitens. És veritat que després, contra el Paraguai, vam suar sang, però contra Hondures, després de perdre contra Suïssa..., alerta! Però vam saber competir.

És que per guanyar un torneig com aquest no hi ha cap altra manera. El dia té 24 hores, es fa llarg. Al final ens teníem només a nosaltres. Jo sempre he estat molt de la broma i hi vaig posar de la meva part, és clar. Perquè ets allà, lluny de la família, i el grup és l’única cosa que tens. Érem 23 homes buscant el mateix. Un partit el guanyen onze, però un mundial el guanyen 23. Va ser Ochotorena qui li va dir a Iker on anava a tirar el paraguaià, no? O Pepe Reina? Bé, no ho sé, el cas és que allà cadascú hi posava de la seva part, jugués més o menys. Marchena va sortir al camp després que marqués Iniesta perquè no traiessin els holandesos, ho recorda? A la seva manera va fer el seu treball sense jugar la final! A més veníem de la Confederacions, ho havíem passat malament, ens havíem unit molt com a grup. Vam ser un equip de futbol, amb majúscules. Per això vam guanyar el mundial, perquè més enllà del camp vam saber competir com a grup. Per això superem la derrota contra Suïssa. Perquè ara recordem la final, però a la final vam haver d’arribar-hi després d’un mes llarg… i es fa llarg.

Sí, és cert, però als que hem crescut en el planter de l’Espanyol ens passava el mateix; els jugadors del Madrid són hipercompetitius... Era un grup guanyador. I després hi havia una cosa, i parlo per mi: jo volia estar a l’altura de gent com Casillas, Xavi, Iniesta, Villa. No tenia el seu nivell, però si ells donaven el cent per cent, i el donaven, jo havia de donar el dos-cents, no quedava cap més opció.

La sensació d’un país meravellós, per la seva gent. Vèiem el que ens envoltava i com vivia molta gent quan anàvem al camp. La gent que ens cuidava era superamable, feliç, sempre amb un somriure. Després veies on vivien i pensaves que a nosaltres se’ns enfonsava el món perquè se’ns trencava el mòbil! Vam descobrir moltes coses, ens va fer pensar.

Que un de Tàrrega va jugar un mundial i el va guanyar. Quan tornava a Madrid, a l’avió, només pensava això. “Estem bojos? Un de Tàrrega ha guanyat el mundial.” És l’única cosa que pensava: “Un del poble ha guanyat el mundial.” Ho continuo pensant cada vegada que m’ho recorden. Perquè li asseguro que n’estic molt orgullós. Presumeixo de ser campió del món el 2010. Ho sento. Només hi va haver 23 futbolistes que van guanyar aquell mundial i jo en soc un. I aquest orgull no me’l treu ningú. Amb 43 milions d’espanyols, un del meu poble era allà. Ara, deu anys després, si li dic la veritat, el món tampoc ha millorat molt. Tenim WhatsApp, però la societat no ha millorat gaire. Això sí, jo soc campió del món, això és per a tota la vida.