Per a la gent d’aquí trepitjar aquest estadi és un somni i des que vaig posar un peu en aquest país també ho ha estat per a mi, una gran aspiració, perquè, més enllà del que significa i de com n’és d’imponent, jugar aquí vol dir que has aconseguit alguna cosa important, i en el meu cas poder lluitar per un ascens a la Premier és molt emocionant.

És evident que la possibilitat de jugar davant de 60.000 o 70.000 persones hauria estat incomparable i que ara mateix res és igual, però, malgrat les circumstàncies, ja estem bastant acostumats a jugar sense públic, independentment de la capacitat de l’estadi. I tinc la sensació que serà imponent sortir des del túnel de vestidors i veure aquell gegant tot i que estigui buit.

Després de remuntar la semifinal contra el Swansea vam haver de sortir de l’estadi escortats per la seguretat, perquè s’havia amuntegat un munt de gent als afores de l’estadi per celebrar l’accés a la final de Wembley i malauradament, a causa del coronavirus, no ens deixen tenir massa interacció amb la gent. Però, òbviament, després de 73 anys sense estar a primera divisió, la possibilitat d’ascendir a la Premier League ha revolucionat la gent del Brentford.

Sí, crec que som un equip que per al que el mira des de fora és agradable i per als que estem a dins encara més, ens fa estar molt involucrats en la idea de joc. Ens agrada tenir la pilota, construir des del darrere i tenim tres jugadors a dalt (Mbuemo, Benrahma i Watkins) impressionants.

És dur perquè la Championship, si no és la competició més dura que existeix, poc se’n deu faltar. Hi ha molta igualtat, hi ha moltíssims partits, tot és molt intens i fins i tot sense l’aturada per la Covid-19 és una competició que es pot fer llarga. Però al final la temporada està sent estranya per a tothom, competim sota els mateixos paràmetres i, tenint en compte que hi ha equips als quals l’aturada els ha anat millor i a d’altres, pitjor, diria que al Brentford ens hem sabut adaptar i de principi a fi hem estat molt regulars amb els nostres objectius.

Venir a Brentford m’ha canviat absolutament. Vaig arribar d’un equip com el Blabkcurn, on es juga un estil de futbol diferent, i tenia clar que havia de buscar un club amb més sintonia amb les meves característiques, i per sort ho he pogut trobar aquí. He disfrutat, crec que he fet un bon any, el millor de la meva carrera, i a veure com repercuteix això en el futur. Per ara només penso en el Fulham i a aconseguir l’ascens.

Sí, em fa estar molt orgullós de la decisió que vaig prendre amb la meva família quan tenia 16 anys i vaig venir tot sol a un país que desconeixia, amb una llengua que no dominava. Al principi va ser dur, però sempre estat molt agraït i content amb el que m’estava passant i per sort els fruits d’aquests vuit anys i mig que porto aquí també van apareixent.

Vaig arribar mig rebotat a Anglaterra, perquè el Cornellà tenia un conveni amb el Blackburn, però jo no havia de venir a provar. Va ser César, l’entrenador de porters, qui va dir que em veia capacitat per fer-ho i vaig estar quatre dies entrenant-me amb el Blackburn. Em van dir que tornés més endavant perquè encara no tenia 16 anys i ja aleshores sí que em van fitxar. Òbviament a l’inici va ser més complicat fins i tot per als meus pares que per a mi, perquè no és fàcil deixar marxar un fill de 16 anys, però quan van veure les instal·lacions i les possibilitats que tenia aquí van entendre que estava davant d’una bona oportunitat. Durant els dos primers anys vaig estar vivint a la residència del club i per sort hi havia altres nois arribats del Cornellà, així que tot se’m va fer una mica més fàcil i vaig poder adaptar-me de la millor manera a un entorn tan diferent.

És un club que sempre tindrà un lloc al meu cor, vaig estar-hi molts anys i encara tinc contacte amb Andrés Manzano (director esportiu) i amb el mateix César. He estat pendent com he pogut de la seva temporada i ha estat una llàstima que no hagin pogut ascendir, perquè és un club que fa una gran feina.