Tinc la sort que he tingut l’oportunitat d’estar al primer equip. Els dos mesos i mig del principi, però, vaig estar confinat com tothom. Anava als entrenaments sense jugar els partits, però ja vaig entrar en una bona dinàmica de preparació. Crec que el confinament farà que les pretemporades siguin més llargues i exigents. Ja veurem com evoluciona la pandèmia.

Va ser molt difícil. Quan surts del Barça penses que segurament tindràs moltes ofertes, però topes amb la realitat. Al Barça vaig viure en un món irreal, on cada detall era cuidat a la perfecció, i quan vaig sortir vaig descobrir el futbol de veritat, on t’has de buscar més la vida. Vaig anar a provar al Celta i em van dir que buscaven un lateral esquerre amb més experiència.

Aquella etapa també va ser dura. Quan marxes per primer cop de casa a viure sol és dur. La gespa on ens entrenàvem a Cambrils no estava en les millors condicions i també comparties vestidor amb gent que no veia el futbol igual, que no s’hi volia dedicar professionalment. Ho vaig passar malament, vaig haver de millorar defensivament, no tenia cap concepte defensiu del Barça. El joc era més físic i havia de treballar més sense pilota. A 3a divisió hi ha jugadors molt bons i els partits són més igualats. Vaig tenir la sort de debutar al primer equip.

El Celta em va tornar a trucar. Vaig parlar-ne amb el Reus, els vaig dir que m’oferien anar a jugar a segona B. Els vaig dir que m’oferissin un projecte esportiu a dins del club, ja que estava fent una bona temporada. A ells els va semblar bé i em van oferir un contracte per jugar amb el primer equip la temporada següent, com a segon lateral esquerre de la plantilla.

Va ser un moment molt delicat. No cobràvem i al final tampoc competíem. Un company va estar deu mesos sense cobrar. Molts jugadors van haver de demanar diners. Joan Oliver sempre baixava al vestidor i ens deia que el club es vendria, però mai acabava passant. Ningú se’l creia. És una llàstima veure que un club que des de baix, esportivament, fa molt bona feina, per decisions preses des de dalt, acabi d’aquesta manera.

Les últimes setmanes de la meva etapa al club de Reus van ser de constant diàleg amb el meu representant. Van ser mesos molt estranys. Va arribar l’oferta del Mestalla però també podia haver anat al Fuenlabrada, que en aquell moment anava líder a segona divisió B. Vaig decidir anar al filial perquè pensava que sent sub-23 podria intentar debutar en un primer equip.

Sí, però m’ho he hagut de guanyar. Al principi va ser difícil, em costava jugar i van fer fora Miguel Grau, l’entrenador d’aleshores, que em va ajudar molt. Va venir Chema Sanz, amb qui vaig tenir la sort de poder jugar a última hora com a titular al camp del Castellón i vam guanyar. Llavors em vaig consolidar a la posició després de fer bons partits i marcar algun gol. I fins al final de la temporada ho vaig jugar tot. La temporada següent vaig ser escollit segon capità i per una lesió de llarga durada d’en Marc Ferris he hagut de portar el braçalet més del compte.

Al principi et passen moltes coses pel cap i intentes concentrar-te al màxim. Has de saber centrar-te en el partit; si no, pot anar malament. Quan hi penses al final del partit veus que el somni s’ha fet realitat i tothom et vol felicitar. Per circumstàncies de la vida tot es va alinear perquè pogués debutar.

És increïble. Quan era petit ho somiava i ara ho he fet realitat. Sobretot el que m’agrada més és que soc la primera persona del barri de Ca la Guidó que ha jugat a primera. És el meu barri, l’escola de vida que m’ha ensenyat els valors que he après: humilitat i treball. Estic molt orgullós de dir que soc d’aquí. Tot i això, crec que encara queda molt de camí per fer el que vull: consolidar-me a primera.

A curt termini, fer un bon any, jugar partits i quedar ben posicionats amb l’equip. A llarg termini, consolidar-me a primera divisió i sentir-me partícip d’un equip. I si parlem de somnis ja seria guanyar algun títol i algun dia jugar amb la selecció.

La meva intenció i la del club és que sí, que pugui fer el pas al futbol professional. Tots dos creiem que l’etapa del filial està una mica acabada, però no sé res encara. M’agradaria fer el pas encara que sigui a segona divisió o a una primera de fora.

No canviaria res dins del món esportiu. He passat etapes molt bones i també molt dures. Al Barça vaig tenir una lesió de menisc, cessions i sancions de la FIFA que em van impedir jugar. Quan vaig tornar d’una cessió durant quatre mesos no vaig jugar perquè tenia problemes al cor, es va solucionar i me’n vaig anar al Reus. Allà esportivament vaig créixer, però el club va acabar tenint problemes i em vaig haver de buscar un altre equip. A València he tornat a fer un bon any esportivament i ha arribat la Covid. Intento aprofitar tot el que em dona el futbol. Quan es tanca una porta, s’obre una finestra. Una de les coses que sí que canviaria és la pressió que els pares posen als seus fills dins els camps. Han de treballar molt i, sobretot, gaudir.