I per a un entrenador és un orgull que la gent pugui entretenir-se, gaudir d’una manera concreta de jugar, és un factor primordial. I amb els jugadors passa una mica el mateix, sempre els dic que es diverteixin i que em facin divertir a mi, perquè d’una altra manera no té gaire sentit la nostra professió.

Fa temps que juguen junts i hi ha una cosa que és fonamental, que tenen llibertat absoluta en l’últim terç de camp per expressar-se com ho senten. Tenen una gran capacitat per entendre els espais i on són les dificultats del rival. Però no només els noms que esmenta: n’hi ha d’altres de més joves, com Solomon, Marcos Antonio o Tete, que també han tingut una gran integració al joc col·lectiu sense portar tants anys aquí.

Entenc que la situació que viu Ucraïna i especialment Donetsk és complicada, però el Xakhtar té una estructura extremament professional i com a entrenador només puc dir que m’han posat les coses molt fàcils. El club va haver de deixar Donetsk per establir-se a Kíiv i és veritat que en aquesta temporada hem jugat els partits a Khàrkiv i ha estat una mica més pesat, però l’any que ve jugarem a Kíiv i ens estalviarem 100 vols per temporada. He de dir que en línies generals adaptar-se al Xakhtar és senzill perquè és un club que no depèn de l’entrenador, sinó del propi projecte que ja porta anys treballant d’una manera molt clara, i la nostra feina només és fer créixer jugadors joves que tenen un talent enorme.

Que segueixi estable parla del compromís i el mètode del seu president, perquè és veritat que el Xakhtar ho ha hagut de deixar tot enrere. La nostra gran aspiració seria tornar al Donbass Arena, que és un estadi espectacular, on hi havia una mitjana de 35.000 persones. Ara, a Khàrkiv, hem estat jugant davant 5.000 espectadors. És evident que no és el mateix, però malauradament el conflicte no ens permet tornar a Donetsk i nosaltres hem de ser el més professionals possible.

És un migcampista que entén el joc i això és el més complicat que hi ha. Pot jugar en les tres posicions del mig del camp i, malgrat que no té un físic espectacular, sí que fa el més complicat: pensar i executar ràpid. Xavi Hernández i Andrés Iniesta són les referències mundials en aquest tipus de joc i Marcos Antonio té una mica d’això, l’avantatge de tenir el futbol al cap.

Complicada però estimulant, contra un rival amb una personalitat molt clara. A Itàlia ja sol passar que els equips tenen un segell molt fort dels seus entrenadors i a l’Inter li passa amb Antonio Conte, en què tàcticament hi ha un treball molt fort. Aquesta temporada en la Champions ja vam jugar contra l’Atalanta i va ser un partit complicat, i contra l’Inter no esperem menys. És el que té una semifinal d’una competició continental, que no és fàcil ni per a nosaltres però tampoc ho serà per a ells.