Un club sostenible. Davant el dispendi accelerat del París Saint-Germain des de l’arribada de capital qatarià, denunciada de sobres pel president de l’Olympique de Lió, Jean Michel Aulas, el club del Roïna fa gala d’un mètode coherent i controlat que avui el té entre els quatre millors equips d’Europa i que, sobretot, li permet d’inflar el pit per una de les seves joies: el seu centre de formació.

Malgrat que l’època daurada del club està marcada a foc per lideratges vinguts de fora, especialment amb el brasiler Juninho Pernambucano, des de l’arribada d’Aulas el 1987, la intenció d’aprofitar el talent que envolta els barris lionesos ha estat una constant, durant els primers anys amb futbolistes com Rémy Garde, Alain Roche, Bruno Genesio i Bruno NGotty i recentment de forma successiva amb futbolistes com ara Karim Benzemá, Hatem Ben Arfa, Samuel Umtiti i Nabil Fekir, tots ells exportats a altres clubs per sucoses quantitats.

La roda, però, no s’atura i l’OL actual, capaç d’eliminar el Manchester City i a les portes de la final de la Champions, està marcat a foc per una identitat de jugadors de la ciutat, començant pel seu porter Anthony Lopes, que de petit solia anar a les tribunes de Gerland amb els aficionats més radicals del Lió, fins a la joia de la corona, Ryan Cherki, que encara a 17 anys ja ha tingut aparicions notables amb el primer equip aquesta temporada i és en l’expedició desplaçada fins a Lisboa, en la qual han tingut un paper destacadíssim tant Houssem Aouar com Maxence Caqueret, dos migcampistes d’enorme qualitat tècnica i també molt competitius cultivats a l’acadèmia del Lió. Tots quatre, a les profunditats del vestidor de l’estadi José Alvalade, on van aconseguir l’accés a una semifinal de Champions 15 anys després, van ser els encarregats d’adreçar un engrescador missatge a una afició que en els darrers anys havia perdut certa esperança de poder competir contra els millors. En una temporada força irregular, però, la postpandèmia ha donat lloc a un Olympique de Lió en plena forma i que té en els jugadors de la casa el millor motiu d’orgull i de reivindicació davant el model del PSG.