La història, freda i sòbria com li agrada exhibir-la al Bayern de Munic, va acabar caient sobre la gespa del majestuós estadi Da Luz de Lisboa, on el gegant muniquès va acabar cosint la sisena estrella al seu pit i es va coronar campió d’Europa. Alimenta així una llegenda que va començar a escriure als anys setanta, amb futbolistes com ara Uli Hoeness, Franz Beckenbauer i Gerd Müller, i que ahir va engrandir la silueta de futbolistes com ara Robert Lewandowski, Thomas Müller, Manuel Neuer i Joshua Kimmich, cridats a quedar en l’imaginari col·lectiu del club per sempre. En una final disputada, de molta igualtat i amb un París Saint-Germain que va exhibir personalitat i esperit col·lectiu, va acabar manant un gol de Kingsley Coman que diu que la Champions continua sent territori protegit d’un selecte grup de 22 equips. La torre Eiffel haurà d’esperar per tenir la seva orelluda, mentre que Munic, tot i que no podrà inundar la famosa Marienplatz a causa de la pandèmia, pot gaudir d’un èxit continental del seu estimat Bayern.

Després d’una prèvia marcada per les evasives dels dos entrenadors, amb més d’un futbolista convalescent de problemes físics, tant Thomas Tuchel com Hans-Dieter Flick van fer el mateix: tocar poc. Pel bàndol francès, Keylor Navas va recuperar la porteria després d’absentar-se en la semifinal, però el tècnic, que tenia recuperats Gana Gueye i Marco Verratti, va continuar optant per Paredes i Ander Herrera, més rodats, per acompanyar Marquinhos a la sala de màquines. Pel costat bavarès, amb la possibilitat de retornar Pavard al lateral dret i Kimmich al mig del camp, tampoc hi va haver més experiments que el secundari de Kingsley Coman en el lloc d’Ivan Perisic al sector esquerre. Sota la pell que els havia funcionat rumb cap al partit definitiu a Da Luz, els dos equips van saltar a la gespa de la casa del Benfica tal com havien promès, fidels a la seva identitat i disposats a defensar un escut amb significats dispars. De pura història el del Bayern, acostumat a nits d’aquesta magnitud i capdavanter d’una gestió sempre exemplar. D’ambició latent el del PSG, des que l’any 2011 va entrar capital procedent de l’Orient Mitjà al cor d’una entitat que tot just fa els 50 anys de vida i que fins aleshores mai havia estat potència continental.

Hiperactius tots dos, sabedors que la intensitat era dels pocs ingredients innegociables, els uns i els altres es van fer sentir el vigor d’una final des del primer minut, amb una pressió notable del Bayern en els primers instants i amb una resposta prou convincent d’un PSG que va saber estirar-se amb intel·ligència i fins i tot va obligar Manuel Neuer a fer la primera intervenció notable del partit per evitar el gol de Neymar. Els muniquesos, però, van replicar amb Lewandowski estampant una rematada a la base del pal de Keylor Navas i, després, obligant el costa-riqueny a treure una mà per repel·lir una rematada de cap.

Incapaç de trobar govern, de tenyir-se d’un color o d’un altre, el partit va deambular d’una àrea a l’altra, vibrant, i va desembocar al descans després que Mbappé finalitzés amb massa innocència una bona combinació amb un Ander Herrera força lúcid en els metres finals. Però en una pugna força sostinguda, que feia presagiar una final llarga, la primera esgarrapada de veritat, amb ferida, va ser del Bayern en una modalitat molt seva, carregant molt l’àrea, fent dubtar Kehrer si anar a la marca de Lewandowski aprofitant l’avinentesa perquè Coman aparegués sol al segon pal. Allà, on la pilota cau quasi en l’oblit, l’extrem francès, format precisament al PSG, va aprofitar una centrada molt ben tocada per creuar la pilota i descollar per fi un partit trepidant, en què només faltaven els gols.

De manera automàtica després del gol, Tuchel hi va correspondre fent entrar Marco Verratti, escàs de físic però amb capacitat per dotar de sentit les possessions del seu equip. I els francesos van respondre a l’adversitat amb una ocasió claríssima de Marquinhos que Neuer, fent-se gran i amb el peu, va desbaratar en una acció molt seva i, finalment, amb una altra oportunitat de Choupo-Moting, jugador per moments caricaturitzat a París, que hauria pogut canviar un destí que avui diu que el Bayern, en una temporada que havia començat girada amb Niko Kovac a la banqueta, ha acabat fent triplet sota la direcció d’un Hansi Flick que ha retornat la grandesa a un dels clubs més guanyadors del continent.