Molt con­tent per tor­nar a jugar un par­tit. Aquesta vegada m’ha cos­tat molt ja que després de la pri­mera ope­ració el genoll no aca­bava de fun­ci­o­nar, però en la segona va anar bé. Quan estava en el procés final va venir la pandèmia i aquests con­tra­temps han fet que s’hagi allar­gat tot fins als setze mesos. L’espera ha estat llarga però ho he acon­se­guit. Poder tor­nar a jugar després de tant de temps va ser una sen­sació increïble.

Els pri­mers dies després de la lesió van ser durs. Em pen­sava que només tenia afec­tat el lli­ga­ment encre­uat, però em van dir que m’havia tren­cat també el menisc intern i l’extern. El metge em deia que com a mínim neces­si­ta­ria un any per recu­pe­rar-me, i era ine­vi­ta­ble pen­sar que amb l’edat que tinc i tot ple­gat pot­ser hau­ria de ple­gar.

Vaig rebre el suport de molta gent, a més de la més pròxima. Vaig veure que havia d’inten­tar recu­pe­rar-me i reti­rar-me damunt d’un camp de fut­bol seguint jugant. D’altra manera hau­ria estat molt trist. Em vaig cons­ci­en­ciar, vaig dedi­car el meu dia a dia cent per cent a la recu­pe­ració del genoll i ho he acon­se­guit superant els obs­ta­cles. Aixe­car-me cada matí i anar-me a entre­nar és el que he fet cada dia. Ple­gar així seria trist i un cop molt dur per a mi men­tal­ment. Vaig deci­dir això i ha sor­tit bé. Ara toca aga­far la forma i poder estar al cent per cent com estava abans.

El dia que em vaig lesi­o­nar va venir l’Oriol Alsina al ves­ti­dor i em va dir que estigués tran­quil, que el club esta­ria al meu cos­tat sem­pre, i això et dona tran­quil·litat per afron­tar la recu­pe­ració. La família també em va donar suport i sem­pre els estaré agraït a tots.

La veri­tat és que no els havia comp­tat. No hem arri­bat als 500! Encara m’han sobrat dos dies! [Riu] Són molts i molts dies... Quan torno a jugar encara amb més motiu veig que em falta ritme per estar dis­po­ni­ble. També haig de dir que per culpa del con­fi­na­ment s’ha allar­gat tot més del compte ja que cap a mit­jans de març, quan ens van tan­car a casa, estava a punt de fer el pas per entre­nar-me amb el grup. Pot­ser al maig hau­ria pogut estar dis­po­ni­ble, però com que ha pas­sat tot això, tot s’ha anat allar­gant; és el que ens ha tocat viure des­gra­ci­a­da­ment.

Va ser un con­tra­temps per la lesió. Era el moment en què neces­si­tava córrer però vaig haver de parar de cop. Feia el mateix que la resta de com­panys quan en Jordi Mir [el pre­pa­ra­dor físic del Lla­gos­tera] ens envi­ava vídeos per man­te­nir la forma mit­jançant exer­ci­cis. No visc en un pis gaire gran i no podia fer grans coses. No podia córrer i feia exer­cici aeròbic per suar però era molt menys del que neces­si­tava. Quan el govern ens va per­me­tre sor­tir a córrer, als espor­tis­tes, ho vaig apro­fi­tar i me n’anava a les Deve­ses de Salt a córrer. La cosa ja va anar millor i poste­ri­or­ment vaig poder anar al cen­tre que tenen l’Edu Bar­dera i en Jordi Mir per fer la recu­pe­ració a Lla­gos­tera. Va ser una tor­nada pro­gres­siva, com per a la resta de la soci­e­tat, i em vaig afe­gir als entre­na­ments volun­ta­ris de l’equip. El con­fi­na­ment em va fer parar i arren­car de nou i en el meu estat va ser un con­tra­temps.

Estem molt con­tents d’haver pogut arri­bar a la final i va ser pos­si­ble gràcies a tots els com­panys que vam tenir l’any pas­sat. Alguns no hi seran però els hem de recor­dar. Una final sem­pre fa il·lusió jugar-la i gua­nyar-la. El Lla­gos­tera sem­pre ha estat un club com­promès i iden­ti­fi­cat amb Cata­lu­nya i mai ha tin­gut cap pro­blema a dir-ho ober­ta­ment, això és un al·lici­ent més.

El fet de poder can­viar-me diven­dres i poder jugar ja em fa sen­tir fut­bo­lista, però poder aixe­car la copa com a capità seria un orgull i seria com tan­car el cer­cle. Em vaig lesi­o­nar en un par­tit molt impor­tant con­tra el Por­tu­ga­lete [en l’anada de l’eli­mi­natòria de cam­pi­ons del play-off d’ascens a segona B] i vaig veure l’ascens de l’equip des del llit de l’hos­pi­tal i seria girar full i obli­dar el que ha pas­sat per tor­nar a començar de nou.

A l’Hos­pi­ta­let vaig estar-hi dos anys molt a gust i em van trac­tar molt bé. Aca­ben de pujar a segona B, en un moment de molta con­fiança i això els fa més peri­llo­sos. Tin­dran mol­tes ganes de gua­nyar i apos­ten per un fut­bol atrac­tiu amb bons juga­dors; a més, s’han reforçat molt bé. Serà duríssim com qual­se­vol altra final.

Serà una segona B dife­rent que no hem vis­cut mai. El nos­tre sub­grup és dels més forts d’Espa­nya, per no dir el més fort. Tenim un equip més, com l’Andorra; per tant, un més que bai­xarà. No acabo d’enten­dre per què al final van pujar sense jugar l’Alcoià i el Lina­res. El fet que hi hagi aquests dos equips ha com­por­tat que hagin posat un equip més al nos­tre grup. Però les coses estan fetes així i el que hem de fer és mirar enda­vant i fer-ho tan bé com sigui pos­si­ble.

En aquest tipus de for­mat començar mala­ment et per­ju­dica molt i no tens temps de recu­pe­rar les posi­ci­ons com en una lliga nor­mal. Estem men­ta­lit­zats que des del pri­mer par­tit hem d’anar a totes perquè si no tin­drem molt a per­dre de cara a la segona fase.

Hem man­tin­gut bas­tant el bloc de la tem­po­rada pas­sada i les incor­po­ra­ci­ons són molt bones. Estem molt con­tents i ens hem reforçat molt bé línia per línia. Hi ha molta com­petència en cada posició i això fa que l’equip creixi i millori. Tenim una plan­ti­lla molt com­pen­sada i això serà molt bo per a tot­hom.