Ho desitjàvem totes les juga­do­res des de feia temps. Estem molt con­ten­tes de poder jugar un par­tit en un esce­nari com el Camp Nou. És una llàstima que no hi pugui entrar públic i això entris­teix una mica. S’havia tre­pit­jat fa 50 anys i ara posem la pri­mera pedra perquè es torni a tre­pit­jar més vega­des. Com diu, és el millor regal de Reis que podem tenir.

La veri­tat és que estem fent les coses molt bé, espre­ment al màxim les nos­tres con­di­ci­ons i la nos­tra manera de jugar. Està sor­tint tot a la per­fecció, però tenim ganes de fer més.

El tre­ball cons­tant, el sacri­fici que està fent tot­hom, creure en el que estem fent, en l’estil del Barça, tenir grans juga­do­res... Però també dic que sense esforç, per molt que tinguéssim grans juga­do­res, no seria el mateix.

Pri­mer de tot, res­pec­tant el rival. I després, per ambició. Volem que cada par­tit sigui millor que l’ante­rior. Afron­tem cada par­tit com si fos una final. Som un equip amb mol­tes juga­do­res i tot­hom vol jugar. Això fa que quan surts al camp, sigui quin sigui el resul­tat, ho vul­guis fer més bé. I això fa que l’equip sigui cada dia millor i que tu, de manera indi­vi­dual, també ho siguis.

És un orgull que diguin això. Nosal­tres cre­iem en allò que va por­tar aquí Johan Cruyff, que Guar­di­ola va con­ti­nuar. Ens agrada jugar d’aquesta manera perquè ens ho pas­sem molt bé sobre el ter­reny de joc.

El tre­ball és de tot l’equip perquè no ens estan cre­ant gai­res opor­tu­ni­tats de gol. Evi­dent­ment, cada vegada que marxo amb la por­te­ria a zero és una satis­facció per­so­nal.

Per des­comp­tat. Ens agra­da­ria que tots els equips fes­sin aquest esforç. La lliga seria més atrac­tiva, més dis­pu­tada. Ens agra­da­ria haver de com­pe­tir tots els caps de set­mana i que els rivals ens pos­ses­sin sem­pre les coses difícils.

L’objec­tiu és sem­pre millo­rar el resul­tat de l’any ante­rior. Ens vam que­dar amb mal gust després del par­tit con­tra el Wolfs­burg perquè podríem haver gua­nyat. L’objec­tiu, més aviat o més tard, és ser les millors d’Europa. Sabem que és una com­pe­tició com­pli­cada, dife­rent de la lliga, però som ambi­ci­o­ses.

Des del punt de vista col·lec­tiu ha estat un bon any. Tenim la sen­sació que podríem haver arri­bat més lluny en la Cham­pi­ons, però crec que l’equip ha donat un cop damunt la taula, que ha cres­cut molt. Hem madu­rat molt. Des del punt de vista per­so­nal, estic desit­jant que acabi perquè no estic en un bon moment; fa dos mesos que tinc pro­ble­mes de lesi­ons. I glo­bal­ment, estic espe­rant que acabi aquesta pandèmia que tant de mal ha fet a tot­hom.

Per fi. Feia uns quants anys que estàvem a les por­tes del títol i aquest any el vam poder gua­nyar, tot i que en unes cir­cumstàncies estra­nyes per la pandèmia. El vam gua­nyar estant con­fi­na­des i no el vam poder cele­brar. Tam­poc es va poder aca­bar la com­pe­tició, però crec que era just que el guanyéssim per l’avan­tatge que teníem i per la feina que havíem fet fins que es va atu­rar tot.

Crec que vam fer un gran par­tit con­tra el Wolfs­burg. Vam tenir mol­tes opor­tu­ni­tats, no vam ser encer­ta­des de cara a gol i fallar con­tra un rival tan potent et pena­litza. Estàvem en un moment bo per poder jugar la final una altra vegada.

Tenen avan­tatge perquè són dos clubs que fa molts anys que apos­ten pel fut­bol femení. Estan acos­tu­ma­des a jugar finals de Cham­pi­ons, però crec que el nos­tre camí és cor­recte i que a poc a poc estem reta­llant la distància. Aquí s’ha fet una gran aposta i estem en el camí.

Crec que unes quan­tes com­pa­nyes meves merei­xe­rien ser-hi perquè el Barça ha fet un gran any, però no tinc cap dubte que en un futur molt pròxim veu­rem mol­tes juga­do­res del Barça en aquests onzes.

Té molta per­so­na­li­tat i sem­pre es manté ferma en els seus pen­sa­ments. Pot tenir raó, perquè si no ha jugat gaire durant l’any no té sen­tit que esti­gui en aquest onze. Diu molt d’ella com a fut­bo­lista i com a per­sona. Ella és una mica un refe­rent per a nosal­tres. Té poder per arri­bar a la gent i ho uti­litza. Està aju­dant en molts camins.

És un pas més, però que s’ha de revi­sar. Se li ha de donar encara una volta més, o dues. És un pas perquè veníem de no tenir res però hi ha coses millo­ra­bles. Hem de con­ti­nuar llui­tant per poder ser pro­fes­si­o­nals, per exem­ple.

Seria increïble, però també hem de ser cons­ci­ents de la rea­li­tat. El fut­bol mas­culí, pel que fa a sala­ris, està desor­bi­tat. No crec que s’arri­bin a igua­lar, però sí que han d’aug­men­tar els nos­tres. Com deia abans, la nos­tra lliga s’ha de con­si­de­rar pro­fes­si­o­nal. Seria just que cobréssim igual perquè fem el mateix, però hem de ser rea­lis­tes. Abans dels sala­ris crec que hem d’acon­se­guir altres coses que sí que són rea­lit­za­bles. Nosal­tres el que volem és sen­tir-nos valo­ra­des i a vega­des no ens hi sen­tim.

Hem cres­cut molt en els últims cinc anys, però això no es pot atu­rar. Aquesta tem­po­rada, per exem­ple, crec que hem fet un pas enrere des del punt de vista mediàtic. Hi ha molts par­tits que són invi­si­bles, que no els pot veure ningú per tele­visió. Coses com aquesta fan, pot­ser, que no puguem ser pro­fes­si­o­nals. Crec que tenim una gran com­pe­tició, però que per detalls com aquest queda com si fos una més quan podria ser la millor.

Evi­dent­ment. Des de 2015 l’aposta ha estat molt forta. Ens tracta com a pro­fes­si­o­nals. Tenim les millors eines per millo­rar, per tre­ba­llar. Això es veu en l’evo­lució que hi ha hagut en l’equip i en les juga­do­res.

De família. La meva mare va ser atleta. El meu pare va jugar a pri­mera amb l’Hèrcu­les. El meu germà va arri­bar a segona amb l’Elx. La meva família veu en l’esport una manera de viure. Sem­pre he fet esport. Va ser fut­bol perquè sem­pre que anava a veure el meu pare sem­pre estava jugant amb una pilota amb el meu germà, la meva ger­mana, els amics... Crec que nei­xes ja amb això. Prac­ti­cava karate i ten­nis, fins que un dia vaig dir “prou de karate, jo vull jugar a fut­bol”.

Sin­ce­ra­ment no ho sé. Al prin­cipi feia de juga­dora. Hi va haver un dia al col·legi, quan jugava a fut­bol sala, que no teníem por­ter i per dimen­si­ons, perquè estava més desen­vo­lu­pada, la que millor encai­xava a la por­te­ria era jo. M’anava bé. I fins aquí. He gau­dit des de petita amb el fut­bol. Als Reis, els dema­nava una pilota i recordo molt quan anava a veure jugar el meu pare que jugàvem amb els fills dels altres fut­bo­lis­tes i jo sem­pre anava per terra.

Fins als dotze anys. Després ja no es podia. Per sort, a Ala­cant hi ha un club femení, l’Spor­ting Plaza Argel, que ara és a segona. Va ser una sort, perquè hi havia mol­tes ciu­tats que no tenien equips feme­nins i mol­tes noies ho havien de dei­xar. Em volien fit­xar abans dels dotze, però jo vaig voler estar amb els meus com­panys fins al final. Amb dotze, ja vaig anar cap allà. Després al Lle­vant i, més tard, al Barça.

Ho tenia clar. Des de petita vaig començar a anar a la selecció valen­ci­ana sub-12, després a la sub-16 i la sub-18. Vaig anar a la selecció espa­nyola sub-17 abans d’hora. Hi ha molts nens que s’ho pre­nen com una afició, però jo cada vegada que em posava els guants m’ho pre­nia molt seri­o­sa­ment. No sor­tia els caps de set­mana, no feia coses estra­nyes, em cui­dava. Sem­pre ho he vis­cut com una pro­fes­si­o­nal. Des de ben petita.

He madu­rat molt. I he evo­lu­ci­o­nat com a por­tera. Venia del Lle­vant, que sem­pre jugava en llarg. M’he hagut d’adap­tar a un estil de joc dife­rent. He après molt com a fut­bo­lista i des del punt de vista per­so­nal. Aquí t’entre­nes més. He fet també una evo­lució en l’aspecte físic, he fet un salt con­di­ci­o­nal. Després de per­dre la final de la Cham­pi­ons, nosal­tres matei­xes vam veure que esta­ven molt per sobre nos­tre i que havíem de tre­ba­llar fort per reta­llar aque­lla diferència. Ho estem fent per arri­bar al seu nivell.

Sí, però neces­sito estar a gust, estar bé. I aquí ho estic. Aquesta és la meva sexta tem­po­rada aquí i he vis­cut uns anys increïbles. Aquí se m’ha valo­rat. Si estàs en un equip gua­nya­dor, que cada any va a més i estàs a gust, millor con­ti­nuar. I crec que sem­pre l’he encer­tat quan he hagut de pren­dre la decisió de con­ti­nuar.

Anar a veure la família a Madrid. Tenim cinc dies lliu­res i espero poder gau­dir-los amb ells. Aga­far for­ces i tor­nar-me a entre­nar fort.

Mol­tes coses. Pri­mer, que des­a­pa­re­gui aquesta maleïda pandèmia que ha matat tanta gent i no ens deixa viure amb nor­ma­li­tat. Espor­ti­va­ment, tor­nar a estar al cent per cent, perquè no he pogut ren­dir bé els dos últims mesos. I pel que fa al grup, tor­nar a llui­tar fins al final per totes les com­pe­ti­ci­ons. Seria un any 10 si es com­plis­sin totes aques­tes coses.