L’any nou sempre va acompanyat de bons propòsits, però per a l’Espanyol va arribar carregat de carbó, amb una derrota a Las Palmas que posa fi a una ratxa de cinc victòries consecutives. Els blanc-i-blaus s’hi van deixar els tres punts, en un partit gris, només mitigat per l’efecte colèric que va provocar l’arbitratge d’Ocón Arráiz. El col·legiat va tenir una actuació dantesca, amb moltes decisions estrafolàries que van anar minant la moral dels jugadors de l’Espanyol. La més decisiva: l’expulsió de Lluís López tot just començar la segona part. El col·legiat, que havia assenyalat targeta groga, va rectificar, a instància del VAR, tot i que en la repetició no s’aprecia cap element per canviar d’opinió. Una més del videoarbitratge i de l’esperit volàtil de molts homes de negre que perden la personalitat quan els truquen des de dalt. No va ser l’únic error d’un àrbitre que es va empassar un possible penal sobre Melamed i una falta molt protestada abans del gol de Rober que va inaugurar el marcador.

L’actuació no va ajudar gens ni mica l’Espanyol, que alhora té l’excusa perfecta per emmascarar un partit nefast. Els blanc-i-blaus van signar a Las Palmas el pitjor duel dels últims dos mesos. Se’n va veure una prova fefaent en la primera part, amb un conjunt canari dominador en totes les línies, però que no acabava de trobar el camí per inquietar Diego López. Abans del gol de Rober, Raúl de Tomás va tenir l’ocasió del partit. Tot sol davant la porteria, va enviar la pilota a fora. Del possible 0-1, es va passar a l’1-0. L’acció del pitxitxi blanc-i-blau resumeix de manera sintètica el partit dels catalans. Un equip i uns jugadors que van ser presents a l’estadi de Gran Canària en cos, però no en esperit. Despullats de tota ànima competitiva, l’Espanyol es va mostrar com un equip vulgar: sense esma, sense força. Enmig d’aquesta mediocritat, el col·legiat va actuar com l’últim ingredient per dissipar les esperances de ficar-se algun punt a la butxaca. Però la flagel·lació va arribar per part dels jugadors de l’Espanyol, que no van saber (o poder) interpretar el que demanava el partit. Per moments es van contagiar d’aquell clima d’eterna primavera de les Canàries. Un efecte narcòtic per a qui salta del fred insistent que hi ha a la península a la calidesa tropical de Las Palmas. L’Espanyol va sortir anestesiat al terreny de joc. Mig adormit i amb un ritme lent que propiciava la pèrdua de pilotes. La primera part va ser pura anècdota, i en la segona els inconvenients van torpedinar l’intent de remuntada. El golàs de Nico Melamed va ser anul·lat per fora de joc de Raúl de Tomás. Però, fins i tot així, amb un joc deficient i els elements en contra, l’Espanyol va ensumar la flaire d’un punt. Si hagués jugat una mica millor, estaríem parlant d’un altre guió.