El Chelsea, equip de cuirassa impenetrable, de defensa impermeable, va ser proclamat campió d’Europa en la nit de Porto, deixant pràcticament sense oportunitats de gol a un Manchester City frustrat, per moments desesperat davant la resistència d’un rival que va aixecar la seva segona orelluda optimitzant a la perfecció un solitari gol de Kai Havertz i evidenciant, un dia més, que des que Thomas Tuchel va posar-se al capdavant de la nau, fa gala d’un col·lectiu i d’una estructura pràcticament sense llacunes. Després de quedar-se a les portes de la glòria l’any passat dirigint el PSG, el tècnic bavarès aquesta vegada sí que va saber beure-se-la tota amb un Chelsea tallat a mida per la seva ment futbolística.

En el que ja s’esperava que seria una final molt d’entrenadors, en un duel especialment tàctic entre dos malalts de l’estratègia, l’alemany va optar per sostenir l’estructura que tan bon rèdit li ha donat des que va posar els peus a l’oest de Londres, amb un 3-4-3 molt marcat, amb Jorginho i Kanté, recuperat de la seva lesió, repartint-se la zona ampla. I com ja sol ser tradició, Guardiola va voler deixar el seu segell personal, apostant per un equip, com no podia ser d’una altra manera, farcit de migcampistes, de futbolistes de bon toc, però sorprenentment sense un mig centre pur, amb Rodri Hernández i Fernandinho mirant-s’ho des de la banqueta.

I amb intensitat per bandera, com és innegociable en tots dos equips, la final va néixer alegre, amb alternatives a totes dues bandes, amb Raheem Sterling, també sorpresa en l’onze skyblue, percudint a l’esquena de Reece James en més d’una ocasió i amb el Chelsea recolzant-se molt en la mobilitat de Timo Werner per intentar calibrar els nervis del Manchester City. Però com ja ha estat tònica al llarg de la temporada, l’exdavanter del Leipzig va estar escàs d’instint i va malgastar les primeres ocasions del conjunt londinenc, especialment una des del cor de l’àrea en què li va quedar la pilota molt a sota.

De domini altern, amb moments de millor pressió del City i amb Rüdiger salvant amb gran determinació una rematada de Foden que anava camí de gol, la primera i única punyalada a la final va arribar sorprenentment en el moment en què la nit havia donat un cop anímic al Chelsea amb la lesió de Thiago Silva. Amb la lesió del carioca encara en la retina, però, els blues van trobar una gran pilota a l’esquena de la defensa que Kai Havertz, després d’impactar una primera rematada en el cos d’Ederson, va aprofitar per desflorar la final a plaer.

I a la inclemència d’anar a remolc en la final, el Manchester City va haver de sumar-hi en els primers minuts després de la represa el fet de perdre Kevin de Bruyne, que, víctima d’un xoc amb Rüdiger, va haver de deixar el seu lloc a Gabriel Jesus visiblement commocionat. Sense el belga, el seu futbolista de més qualitat malgrat que no estava completant una gran final, el conjunt mancunian va haver d’enfrontar-se a una mitja hora final que per moments va tenir punts d’angoixa i impotència, obligat a atacar un bloc del Chelsea molt ben assentat a prop d’Edouard Mendy i amb l’angoixa de poder encaixar algun contraatac definitiva. Com el que va tenir Pulisic, que sol davant d’Ederson va creuar massa la seva rematada.

Abocat fins al final, acabant un partit que havia començat sense davanters amb Gabriel Jesus i Agüero com a atacants, el City va anar a morir a prop de la porteria de Mendy, però ho va fer pràcticament sense poder doblegar una defensa infranquejable, en què sempre apareixia un peu per frustrar l’ambició desesperada del conjunt de Guardiola. Només una rematada de Mahrez des de la frontal quan s’apagava la llum de Do Dragão, que va sortir per sobre del travesser, va poder canviar un destí que va acabar entregant la segona corona com a campió d’Europa a un Chelsea de fonaments profunds, amb una defensa sense esquerdes.