Ni en el millor dels somnis m’hauria imaginat un comiat com aquell, amb tanta estima de jugadors, tècnics i directius. Va ser un reconeixement a un àrbitre, a un actor important en el món del futbol. A més vaig tenir la sort que va poder entrar públic aquell dia.

Molts sentiments. Abans, durant i després del partit. Em van venir molts records. Dels inicis, de la gent amb qui has compartit partits, experiències i viatges. El millor regal que em van poder fer va ser aquell comiat espontani de tothom, aquell passadís. Les llàgrimes van ser una barreja de tristor per haver d’abandonar allò que t’omple i d’alegria per haver pogut gaudir durant 25 anys de l’arbitratge.

Era jugador federat de futbol sala. Tenia un company àrbitre, un amic que va sortir en una de les fotografies al marcador del camp del Llevant. Ell em va proposar ser àrbitre. Primer, vaig compaginar les dues coses i després vaig optar per l’arbitratge.

Sense dubtar-ho. L’arbitratge m’ha ensenyat molt, m’ha fet una altra persona. M’ha fet madurar en molts aspectes. Quan et trobes en situacions de molta pressió, en situacions de soledat, aprens molt. He tingut un aprenentatge per a la vida brutal i sense pagar.

Allò és molt complicat. I el que més em preocupa és que això no ha evolucionat. Des del punt de vista de la gestió humana. Crec que això ha de millorar. S’ha de donar recursos als àrbitres perquè quan es trobin en situacions adverses, sàpiguen com reaccionar, com gestionar-les. Hi ha àrbitres que ho acaben deixant perquè tenen una mala experiència i no saben qui els pot donar suport.

Tot. Un reguitzell de valors que he pogut transmetre als meus fills. El suport de la família quan les coses no han sortit tan bé. Molts aprenentatges. Al camp no et trobes mai dos penals iguals, dues mans iguals. A la vida, també et trobes moltes situacions diferents que he pogut afrontar gràcies al que he après com a àrbitre.

Ha evolucionat molt pel que fa als entrenaments. El futbol és cada vegada més ràpid i l’àrbitre també ho ha de ser per estar prop de la jugada, per decidir millor. Jo m’entreno cada dia. Descanso només el dia després del partit. I tinc un preparador personal. L’exigència és més gran.

Sempre he estat una persona molt inquieta. Un exemple va ser l’scouting, que va néixer a nivell de UEFA quasi per casualitat. Vaig estar a l’Europeu sub-21 l’any 2015 a la República Txeca on hi havia molts jugadors que eren desconeguts. No podia veure partits d’ells i gràcies a l’amistat que tinc amb Juan Carlos Oliva vaig poder saber conceptes de les seleccions. Com ataquen, com defensen, com fan les transicions, com fan la pilota aturada. Ell feia servir un programa que m’ho donava tot. Des de llavors, es fa servir de manera obligatòria a la lliga i en les competicions UEFA. Abans de cada partit de Champions els encarregats d’aquesta plataforma fan una trobada amb l’equip arbitral.

És molt important per a un àrbitre conèixer aspectes emocionals dels futbolistes. Si passen moments d’eufòria, d’angoixa. I un àrbitre també ha d’anar a un partit net mentalment. Conèixer les persones és molt important. Saber si una persona està patint. Quan vaig pujar a primera, vaig tenir interès per saber de les persones. I per això vaig començar a estudiar psicologia. Quan arribes a primera és com si condueixes un fórmula 1. Pel ritme, pels mitjans de comunicació, pel ressò. Vaig decidir buscar recursos per fer millor la meva feina.

Tres. El primer, un aleví. Era el meu debut. I vaig expulsar un nano. Em faria gràcia veure’l perquè va ser el clar exemple de no saber interpretar les regles del joc. És una picada d’ullet al futbol base. Sense ell, no hauria arribat on he arribat. L’últim, el Llevant-Cadis. Va ser el més difícil. Perquè saps que és l’últim. Estava molt emocionat. Algun assistent anava recordant coses i en el minut 81 li vaig haver de dir que ho deixés estar perquè marxava del partit. I el tercer, va ser el passat cap de setmana. Vaig anar a arbitrar per sorpresa un partit del meu fill, que juga de porter en un benjamí. Em va fer molta il·lusió perquè no l’havia arbitrat mai.

Un Sevilla-Betis. N’he dirigit dos. El primer no va tenir història, però el segon va ser molt complicat pel comportament dels jugadors al camp. Hi va haver un moment que pensava que em quedaria sol al camp per la gran quantitat de targetes que havia de treure.

El VAR és una gran eina que ajuda. Hi ha una part tècnica i una de filosòfica. La filosòfica és que la gent no accepta l’error de l’altre i per això necessites aquest tipus d’ajudes. La part tècnica és que el VAR és una eina que fa el futbol més just. Sense anar més lluny, en el meu últim partit, en els dos primers gols va intervenir el VAR amb pilotes que no estava clar si havien sortit o no. Aquells dos equips no es jugaven res, però i si s’hi haguessin jugat la vida i sense VAR nosaltres ens haguéssim equivocat en jugades molt difícils de veure per l’ull humà? El que passa és que hi ha jugades que continuen sent d’interpretació i sembla que sempre necessitem buscar un culpable. Evidentment que l’àrbitre s’equivoca al camp i també es pot equivocar en el VAR. Hi ha moltes accions que són interpretatives. Per mi serà penal i per un aficionat, no.

Ara hi ha una actualització per a la propera temporada. Hi haurà mans que ja no ho seran. El que és necessari és que els canvis els conegui tothom. Jugadors, entrenadors, directius, aficionats, periodistes... Com més pedagogia es faci, millor.

És obvi. Tenen molts més mitjans al darrere, molts més aficionats. La repercussió és molt més gran.

Trist, molt trist. Estrany en un principi. Després t’hi acabes adaptant, però saps que no és real. El futbol són emocions. Vaig tenir la sort de poder retirar-me amb públic i se’m va posar la pell de gallina. La gent m’aplaudia. La gent tenia moltes ganes d’anar a l’estadi.

Arbitrar sense públic pot ser bo per als mediocres. Arbitrar és gestionar la pressió. I la pressió és arbitrar amb 10.000, 80.000 o 100.000 persones al camp. I decidir amb aquella pressió. Arbitrar i encertar-la amb aquesta pressió et fa molt millor.

M’hauria agradat estar en un Mundial o en una final de la Champions. Si ets esportista, has de tenir aquesta ambició, però has de tenir clar que moltes coses no depenen de tu. Jo no em puc classificar per a una final, algú m’hi ha de posar. Hauria marxat malament si no hagués complert amb mi. Hauria marxat trist si no hagués pogut arbitrar la final de copa. La temporada passada ja m’havien dit que l’arbitraria i es va suspendre per la pandèmia. Ho vaig poder fer. Era un partit molt buscat. Soc internacional des del 2013 i aquell any vaig ser quart àrbitre amb Clos Gómez de la final entre el Real Madrid i l’Atlético de Madrid. Fins la del curs passat, ja no vaig poder arbitrar-ne cap perquè el Barça sempre estava en la final. Era una mica frustrant, però finalment en vaig poder dirigir una, un derbi basc, que no està malament. Llàstima que va ser sense públic.