“L’arbitratge m’ha fet una altra persona”

Ni en el millor dels som­nis m’hau­ria ima­gi­nat un comiat com aquell, amb tanta estima de juga­dors, tècnics i direc­tius. Va ser un reco­nei­xe­ment a un àrbi­tre, a un actor impor­tant en el món del fut­bol. A més vaig tenir la sort que va poder entrar públic aquell dia.

Molts sen­ti­ments. Abans, durant i després del par­tit. Em van venir molts records. Dels ini­cis, de la gent amb qui has com­par­tit par­tits, experiències i viat­ges. El millor regal que em van poder fer va ser aquell comiat espon­tani de tot­hom, aquell pas­sadís. Les llàgri­mes van ser una bar­reja de tris­tor per haver d’aban­do­nar allò que t’omple i d’ale­gria per haver pogut gau­dir durant 25 anys de l’arbi­tratge.

Era juga­dor fede­rat de fut­bol sala. Tenia un com­pany àrbi­tre, un amic que va sor­tir en una de les foto­gra­fies al mar­ca­dor del camp del Lle­vant. Ell em va pro­po­sar ser àrbi­tre. Pri­mer, vaig com­pa­gi­nar les dues coses i després vaig optar per l’arbi­tratge.

Sense dub­tar-ho. L’arbi­tratge m’ha ense­nyat molt, m’ha fet una altra per­sona. M’ha fet madu­rar en molts aspec­tes. Quan et tro­bes en situ­a­ci­ons de molta pressió, en situ­a­ci­ons de sole­dat, aprens molt. He tin­gut un apre­nen­tatge per a la vida bru­tal i sense pagar.

Allò és molt com­pli­cat. I el que més em pre­o­cupa és que això no ha evo­lu­ci­o­nat. Des del punt de vista de la gestió humana. Crec que això ha de millo­rar. S’ha de donar recur­sos als àrbi­tres perquè quan es tro­bin en situ­a­ci­ons adver­ses, sàpiguen com reac­ci­o­nar, com ges­ti­o­nar-les. Hi ha àrbi­tres que ho aca­ben dei­xant perquè tenen una mala experiència i no saben qui els pot donar suport.

Tot. Un reguit­zell de valors que he pogut trans­me­tre als meus fills. El suport de la família quan les coses no han sor­tit tan bé. Molts apre­nen­tat­ges. Al camp no et tro­bes mai dos penals iguals, dues mans iguals. A la vida, també et tro­bes mol­tes situ­a­ci­ons dife­rents que he pogut afron­tar gràcies al que he après com a àrbi­tre.

Ha evo­lu­ci­o­nat molt pel que fa als entre­na­ments. El fut­bol és cada vegada més ràpid i l’àrbi­tre també ho ha de ser per estar prop de la jugada, per deci­dir millor. Jo m’entreno cada dia. Des­canso només el dia després del par­tit. I tinc un pre­pa­ra­dor per­so­nal. L’exigència és més gran.

Sem­pre he estat una per­sona molt inqui­eta. Un exem­ple va ser l’scou­ting, que va néixer a nivell de UEFA quasi per casu­a­li­tat. Vaig estar a l’Euro­peu sub-21 l’any 2015 a la República Txeca on hi havia molts juga­dors que eren des­co­ne­guts. No podia veure par­tits d’ells i gràcies a l’amis­tat que tinc amb Juan Car­los Oliva vaig poder saber con­cep­tes de les selec­ci­ons. Com ata­quen, com defen­sen, com fan les tran­si­ci­ons, com fan la pilota atu­rada. Ell feia ser­vir un pro­grama que m’ho donava tot. Des de lla­vors, es fa ser­vir de manera obli­gatòria a la lliga i en les com­pe­ti­ci­ons UEFA. Abans de cada par­tit de Cham­pi­ons els encar­re­gats d’aquesta pla­ta­forma fan una tro­bada amb l’equip arbi­tral.

És molt impor­tant per a un àrbi­tre conèixer aspec­tes emo­ci­o­nals dels fut­bo­lis­tes. Si pas­sen moments d’eufòria, d’angoixa. I un àrbi­tre també ha d’anar a un par­tit net men­tal­ment. Conèixer les per­so­nes és molt impor­tant. Saber si una per­sona està patint. Quan vaig pujar a pri­mera, vaig tenir interès per saber de les per­so­nes. I per això vaig començar a estu­diar psi­co­lo­gia. Quan arri­bes a pri­mera és com si con­du­ei­xes un fórmula 1. Pel ritme, pels mit­jans de comu­ni­cació, pel ressò. Vaig deci­dir bus­car recur­sos per fer millor la meva feina.

Tres. El pri­mer, un aleví. Era el meu debut. I vaig expul­sar un nano. Em faria gràcia veure’l perquè va ser el clar exem­ple de no saber inter­pre­tar les regles del joc. És una picada d’ullet al fut­bol base. Sense ell, no hau­ria arri­bat on he arri­bat. L’últim, el Lle­vant-Cadis. Va ser el més difícil. Perquè saps que és l’últim. Estava molt emo­ci­o­nat. Algun assis­tent anava recor­dant coses i en el minut 81 li vaig haver de dir que ho deixés estar perquè mar­xava del par­tit. I el ter­cer, va ser el pas­sat cap de set­mana. Vaig anar a arbi­trar per sor­presa un par­tit del meu fill, que juga de por­ter en un ben­jamí. Em va fer molta il·lusió perquè no l’havia arbi­trat mai.

Un Sevi­lla-Betis. N’he diri­git dos. El pri­mer no va tenir història, però el segon va ser molt com­pli­cat pel com­por­ta­ment dels juga­dors al camp. Hi va haver un moment que pen­sava que em que­da­ria sol al camp per la gran quan­ti­tat de tar­ge­tes que havia de treure.

El VAR és una gran eina que ajuda. Hi ha una part tècnica i una de filosòfica. La filosòfica és que la gent no accepta l’error de l’altre i per això neces­si­tes aquest tipus d’aju­des. La part tècnica és que el VAR és una eina que fa el fut­bol més just. Sense anar més lluny, en el meu últim par­tit, en els dos pri­mers gols va inter­ve­nir el VAR amb pilo­tes que no estava clar si havien sor­tit o no. Aquells dos equips no es juga­ven res, però i si s’hi hagues­sin jugat la vida i sense VAR nosal­tres ens haguéssim equi­vo­cat en juga­des molt difícils de veure per l’ull humà? El que passa és que hi ha juga­des que con­ti­nuen sent d’inter­pre­tació i sem­bla que sem­pre neces­si­tem bus­car un cul­pa­ble. Evi­dent­ment que l’àrbi­tre s’equi­voca al camp i també es pot equi­vo­car en el VAR. Hi ha mol­tes acci­ons que són inter­pre­ta­ti­ves. Per mi serà penal i per un afi­ci­o­nat, no.

Ara hi ha una actu­a­lit­zació per a la pro­pera tem­po­rada. Hi haurà mans que ja no ho seran. El que és neces­sari és que els can­vis els cone­gui tot­hom. Juga­dors, entre­na­dors, direc­tius, afi­ci­o­nats, peri­o­dis­tes... Com més peda­go­gia es faci, millor.

És obvi. Tenen molts més mit­jans al dar­rere, molts més afi­ci­o­nats. La reper­cussió és molt més gran.

Trist, molt trist. Estrany en un prin­cipi. Després t’hi aca­bes adap­tant, però saps que no és real. El fut­bol són emo­ci­ons. Vaig tenir la sort de poder reti­rar-me amb públic i se’m va posar la pell de gallina. La gent m’aplau­dia. La gent tenia mol­tes ganes d’anar a l’estadi.

Arbi­trar sense públic pot ser bo per als medi­o­cres. Arbi­trar és ges­ti­o­nar la pressió. I la pressió és arbi­trar amb 10.000, 80.000 o 100.000 per­so­nes al camp. I deci­dir amb aque­lla pressió. Arbi­trar i encer­tar-la amb aquesta pressió et fa molt millor.

M’hau­ria agra­dat estar en un Mun­dial o en una final de la Cham­pi­ons. Si ets espor­tista, has de tenir aquesta ambició, però has de tenir clar que mol­tes coses no depe­nen de tu. Jo no em puc clas­si­fi­car per a una final, algú m’hi ha de posar. Hau­ria mar­xat mala­ment si no hagués com­plert amb mi. Hau­ria mar­xat trist si no hagués pogut arbi­trar la final de copa. La tem­po­rada pas­sada ja m’havien dit que l’arbi­tra­ria i es va sus­pen­dre per la pandèmia. Ho vaig poder fer. Era un par­tit molt bus­cat. Soc inter­na­ci­o­nal des del 2013 i aquell any vaig ser quart àrbi­tre amb Clos Gómez de la final entre el Real Madrid i l’Atlético de Madrid. Fins la del curs pas­sat, ja no vaig poder arbi­trar-ne cap perquè el Barça sem­pre estava en la final. Era una mica frus­trant, però final­ment en vaig poder diri­gir una, un derbi basc, que no està mala­ment. Llàstima que va ser sense públic.