Estilísticament, és difícil establir paral·lelismes entre Diego Pablo Simeone i el més gran dels seus fills, Giovanni (Madrid, 1995), que a mitjans del 2018 va publicar una storie d’Instagram amb una imatge del Cholo durant una estada amb la selecció argentina en què anava a terra i intentava arrabassar-li la pilota quan aquest, que era encara un nen, la conduïa per les instal·lacions que l’AFA té a Ezeiza. “Pegava fins i tot al seu fill”, va recordar Gio, conegut per raons òbvies com el Cholito i evocant aquell migcampista de raça que va ser el seu pare.

Ell, nascut a Madrid durant l’etapa del Simeone jugador a l’Atlético, mai va somiar amb una entrada arran de terra ni amb aquell futbol de brega i lluita que va encapçalar el Cholo. El seu somni d’infància sempre va estar relacionat amb un crit de gol, primer idolatrant la voracitat d’un dels argentins més prolífics de la dècada dels noranta, Hernán Crespo, i després admirant els atributs com a golejador de Radamel Falcao, a qui va veure de prop durant els seus primers dies a les categories inferiors del River Plate.

De façanes futbolístiques diferents, sota la pell dels Simeone corre la mateixa sang, de forma inequívoca, un culte pel dia a dia i pel treball que ha dut Gio, que mai ha estat un predestinat, a convertir-se en un dels davanters més afilats del continent. I a ser-ho lluint la samarreta d’un modest com l’Hellas Verona. I és que en les darreres setmanes les estadístiques de l’atacant són equiparables a les del davanter més voraç d’Europa: ha marcat vuit gols en les seves últimes sis aparicions, una bateria de partits que inclouen un doblet per tombar la Juve i sobretot un pòquer de gols en la victòria del conjunt veronès contra la Lazio. “Està en estat de gràcia, en aquells moments que tenen els davanters en què la confiança els fa fer coses extraordinàries”, ha dit Giampaolo Pazzini, un dels davanters italians més prestigiosos en els últims anys i també exjugador de l’Hellas Verona, beneint el moment d’un Gio Simeone que, a les seves virtuts innates, ha anat sumant un equilibri mental i físic que li ha permès arribar a un nivell notable. El culte al cos l’ha trobat en la constància, aquella que el va dur per exemple l’estiu passat a anar-se’n de viatge de noces a les illes Maldives amb un pla de treball que va seguir meticulosament fins i tot en un paradís al mig de l’oceà Índic. El cap, el treballa mitjançant la meditació, un mètode que va començar a implementar durant la seva etapa a la Fiorentina, allà on Roberto Baggio va descobrir en el budisme la seva via d’escapament. Respirar bé, alliberar-se de mals pensaments i sentir-se millor amb un mateix, secrets que al gran dels fills del Cholo li serveixen per centrar-se millor en la seva feina. “El dia del partit de la Lazio, per exemple, em vaig llevar nerviós i vaig intentar treballar en el tema emocional, i puc dir que va sortir molt bé. Em vull conèixer a mi mateix i meditar m’ajuda a aconseguir-ho”, va declarar després del partit Simeone, que en el moment més dolç de la seva carrera toca amb força a la porta d’una selecció argentina amb la qual ha jugat en cinc partits amistosos, però sense estrenar-se en partit oficial.