“Diego va morir aïllat de la seva gent”

Són dies emo­tius i en què es fa difícil par­lar de l’assas­si­nat del meu amic. Però aquí el més impor­tant és que se sàpiga la veri­tat i que es faci justícia amb els res­pon­sa­bles de la mort de Diego.

No se sap de què va morir, no se sap qui n’és el res­pon­sa­ble, hi ha set per­so­nes impu­ta­des, hi ha àudios en què es demos­tra com mani­pu­la­ven, a Diego, la gent que vivia amb ell i que deien que li ges­ti­o­na­ven la car­rera i el cui­da­ven.

El seu repre­sen­tant, advo­cat, el sub­se­cre­tari, la ger­mana del repre­sen­tant... tota la gent que estava vin­cu­lada a Diego [en l’última època] for­mava part d’un mateix cer­cle de fami­li­ars i amics, que eren gent sense ofici ni bene­fici, però que volien que fos així per aïllar-lo i que no se’ls desem­mas­carés.

Diego va morir aïllat de les seves filles, Diego va morir aïllat dels seus amics. En un moment un psicòleg pre­gunta per què no ajun­ten Mara­dona amb la resta de cam­pi­ons del mun­dial 1986, i el sub­se­cre­tari, Maxi Pomargo, que és el cunyat del seu repre­sen­tant, Matías Morla, li diu: “No, no l’ajun­tem amb els del 1986 perquè és gent que li par­larà mala­ment de Matías Morla.” Sabien que no s’esta­ven com­por­tant de manera cor­recta i per això no volien que s’acostés a gent que esti­mava Diego.

El març del 2020, tot just començant la pandèmia aquí a l’Argen­tina. Vam anar a dinar un asado i en el moment d’aco­mi­a­dar-nos, jun­ta­ment amb Mari­ano Cas­tro, que és un altre amic de l’entorn ante­rior, Mara­dona ens diu: “No m’aban­do­neu, no em dei­xeu sol.” Des de l’etapa a Cuba, nosal­tres sabíem que Mara­dona s’havia de pren­dre una pas­ti­lla per al cor de per vida, i ens vam assa­ben­tar que aquesta gent no la hi donava.

L’any 1982, just abans que ell fitxés pel Barça. Després el vaig con­ti­nuar veient quan ell venia de tant en tant, quan va tenir la lesió amb Goiko­et­xea. Em va rega­lar una samar­reta del Barça, de fet la tinc al meu museu; qui vul­gui, al meu Ins­ta­gram (@mari­a­nois­ra­e­lit) hi ha un enllaç on es pot visi­tar. Des d’aquell moment vam començar a veure’ns més seguit i vam esta­blir una gran relació, va venir al meu casa­ment, vaig estar vivint amb ell a Cuba durant una tem­po­rada...

Per a mi només hi havia un Mara­dona, fins que va començar a decaure. Era un tipus ale­gre, amb espurna, graciós, tenia un carisma impres­si­o­nant. L’últim any que el vaig veure ja era un Diego decai­gut, per­dut, no podia fer coses per si sol.

Diego va viure cent vides nos­tres. Era estres­sant quan sortíem al car­rer, però a ell no li pesava ser Mara­dona. Òbvi­a­ment, depe­nent del dia que tenia es feia foto­gra­fies amb cent per­so­nes o no, però perquè tots tenim dies dolents. Però era una per­sona nor­mal, amb qui podies dia­lo­gar. Per a mi va ser un gran amic, amb qui també vaig dis­cu­tir, evi­dent­ment.

L’any 2001 ens va aga­far l’huracà Mic­he­lle a Cuba. I resulta que una nit, fent sobre­taula a les 3 de la mati­nada, em vaig ado­nar mirant per un forat de la fines­tra que hi havia una pal­mera que es movia massa. Li vaig dir que en lloc de dor­mir al pri­mer pis baixés a baix, perquè si queia podia impac­tar sobre la planta on ell dor­mia. Quan de sobte em diu: “Això m’ho resol Fidel Cas­tro.” Li vaig pre­gun­tar si estava boig. Va aga­far una lli­breta on tenia tots els números de Fidel i efec­ti­va­ment: “Coman­dant, no sé si s’ha ado­nat que hi ha un huracà aquí a Cuba i es mou molt una pal­mera aquí al davant que pot caure.” Jo li anava dient de fons que estava boig, i ell em feia amb la mà que callés. Pen­sava que Fidel se’l trau­ria de sobre, però al cap de tres hores van aparèixer tres ope­ra­ris amb una grua, la van arren­car i la van dei­xar a terra. “Veus, Fidel em va dir que li truqués sem­pre que el neces­sités”, em va etzi­bar. Diego era així, capaç de tru­car a Fidel a les 3 de la mati­nada.