Són dies emotius i en què es fa difícil parlar de l’assassinat del meu amic. Però aquí el més important és que se sàpiga la veritat i que es faci justícia amb els responsables de la mort de Diego.

No se sap de què va morir, no se sap qui n’és el responsable, hi ha set persones imputades, hi ha àudios en què es demostra com manipulaven, a Diego, la gent que vivia amb ell i que deien que li gestionaven la carrera i el cuidaven.

El seu representant, advocat, el subsecretari, la germana del representant... tota la gent que estava vinculada a Diego [en l’última època] formava part d’un mateix cercle de familiars i amics, que eren gent sense ofici ni benefici, però que volien que fos així per aïllar-lo i que no se’ls desemmascarés.

Diego va morir aïllat de les seves filles, Diego va morir aïllat dels seus amics. En un moment un psicòleg pregunta per què no ajunten Maradona amb la resta de campions del mundial 1986, i el subsecretari, Maxi Pomargo, que és el cunyat del seu representant, Matías Morla, li diu: “No, no l’ajuntem amb els del 1986 perquè és gent que li parlarà malament de Matías Morla.” Sabien que no s’estaven comportant de manera correcta i per això no volien que s’acostés a gent que estimava Diego.

El març del 2020, tot just començant la pandèmia aquí a l’Argentina. Vam anar a dinar un asado i en el moment d’acomiadar-nos, juntament amb Mariano Castro, que és un altre amic de l’entorn anterior, Maradona ens diu: “No m’abandoneu, no em deixeu sol.” Des de l’etapa a Cuba, nosaltres sabíem que Maradona s’havia de prendre una pastilla per al cor de per vida, i ens vam assabentar que aquesta gent no la hi donava.

L’any 1982, just abans que ell fitxés pel Barça. Després el vaig continuar veient quan ell venia de tant en tant, quan va tenir la lesió amb Goikoetxea. Em va regalar una samarreta del Barça, de fet la tinc al meu museu; qui vulgui, al meu Instagram (@marianoisraelit) hi ha un enllaç on es pot visitar. Des d’aquell moment vam començar a veure’ns més seguit i vam establir una gran relació, va venir al meu casament, vaig estar vivint amb ell a Cuba durant una temporada...

Per a mi només hi havia un Maradona, fins que va començar a decaure. Era un tipus alegre, amb espurna, graciós, tenia un carisma impressionant. L’últim any que el vaig veure ja era un Diego decaigut, perdut, no podia fer coses per si sol.

Diego va viure cent vides nostres. Era estressant quan sortíem al carrer, però a ell no li pesava ser Maradona. Òbviament, depenent del dia que tenia es feia fotografies amb cent persones o no, però perquè tots tenim dies dolents. Però era una persona normal, amb qui podies dialogar. Per a mi va ser un gran amic, amb qui també vaig discutir, evidentment.

L’any 2001 ens va agafar l’huracà Michelle a Cuba. I resulta que una nit, fent sobretaula a les 3 de la matinada, em vaig adonar mirant per un forat de la finestra que hi havia una palmera que es movia massa. Li vaig dir que en lloc de dormir al primer pis baixés a baix, perquè si queia podia impactar sobre la planta on ell dormia. Quan de sobte em diu: “Això m’ho resol Fidel Castro.” Li vaig preguntar si estava boig. Va agafar una llibreta on tenia tots els números de Fidel i efectivament: “Comandant, no sé si s’ha adonat que hi ha un huracà aquí a Cuba i es mou molt una palmera aquí al davant que pot caure.” Jo li anava dient de fons que estava boig, i ell em feia amb la mà que callés. Pensava que Fidel se’l trauria de sobre, però al cap de tres hores van aparèixer tres operaris amb una grua, la van arrencar i la van deixar a terra. “Veus, Fidel em va dir que li truqués sempre que el necessités”, em va etzibar. Diego era així, capaç de trucar a Fidel a les 3 de la matinada.