Després d’una temporada en blanc, el Real Madrid va tornar a alçar un títol. Un títol menor, tot sigui dit, ja que la supercopa tampoc és una competició important, no salva una campanya, ni de bon tros, però sí que serveix a l’equip dirigit per Carlo Ancelotti per reforçar-se en un moment en què lidera amb autoritat el campionat de lliga i en què és viu en la Champions League i en la copa. Per proclamar-se campió, es va desfer de l’Athletic en la final (0-2), en un matx que va enfrontar els dos únics equips del torneig que hi van participar sense haver guanyat ni la lliga ni la copa, els que originàriament es disputaven aquest trofeu, abans que la FEF presidida per Luis Rubiales innovés amb aquest format, i que van caure entre setmana. D’aquesta manera, el finalista de la copa (Athletic) i el segon de la lliga (Real Madrid) es van veure les cares al King Fahd Stadium de Riad (Aràbia Saudita), on el conjunt blanc va ser superior.

I és que els madridistes van imposar el seu pla. O, més ben dit, els seus plans, ja que en la segona part el van canviar. De bon començament, els dos conjunts tenien el seu pla preparat i el van ensenyar; a diferència de dimecres contra el Barça, els blancs van intentar ser protagonistes, tenir la pilota i portar la iniciativa, contra uns blanc-i-vermells que, com gairebé sempre, van intentar recuperar a dalt pressionant amunt, però van tenir poc èxit, per la qual cosa els va tocar replegar tot sovint i endreçar-se a camp propi per llançar el contraatac amb les desmarcades d’Iñaki Williams i Sauncet a la punta de llança. Aquest va ser el guió de la primera part, en què el Madrid, sota la direcció d’uns encertats Kroos i Modric, va jugar a prop de la porteria defensada per Unai Simón, al qual va posar a prova en diverses ocasions. Tampoc és que el domini blanc fos aclaparador, amb Vinicius i Benzema força desconnectats, però és que l’Athletic no amenaçava en la transició defensa-atac amb continuïtat. Als biscaïns els va faltar finor en els últims tocs, en què Iñaki Williams va estar especialment imprecís, i no van generar perill real. Entre els blancs, un dels més il·luminats, a banda dels seus mitjos centre, va ser Rodrygo, i de les seves botes va néixer el primer gol, obra de Modric (37’), que va culminar amb classe una jugada per la dreta del brasiler.

El Madrid, doncs, va marxar al descans amb avantatge i en va tornar gairebé obrint escletxa. En els primers compassos del segon acte, Benzema va fer un xut que es va estavellar en una mà de Yeray, i l’àrbitre, després de ser advertit pel VAR i revisar-ho al monitor, va xiular penal. El mateix davanter francès (52’) va transformar la pena màxima i, des d’aleshores, l’equip d’Ancelotti va canviar el pla que li havia funcionat, i aquest de nou també li va sortir bé. Amb l’avantatge, es va ordenar al darrere sense pilota i es va dedicar a deixar que passés ben poca cosa, mentre que Marcelino García Toral va treure l’artilleria; primer, amb Nico Williams, i després, amb Raúl García, l’home del grup basc que va ser més punyent.