Quan Lorenzo Insigne (Nàpols, Itàlia, 1991) va veure la llum, a Diego Armando Maradona li quedaven escassos mesos de lliurar batalles a l’estadi de San Paolo, partits que per a molta gent de la ciutat de Nàpols significaven alguna cosa més que futbol. A l’ara capità del Nàpols, no li pot quedar hi un sol record de les fites del Pelusa a la Serie A. En canvi, com per a tants altres nens de la ciutat, el fet de no ser contemporanis amb el seu futbol no implica ni de bon tros no sentir de prop la llegenda. Perquè Maradona encara viu a cada taula, a cada cantonada i a cada bar d’una ciutat que el va viure de manera malaltissa. I no hi ha millor mostra que Insigne és un napolità com pocs altres que el tatuatge que avui llueix a la cuixa, amb la cara del Diego desencaixat celebrant un gol. Una escenificació que qui sap si forma part del perdó per, sent un nen, haver demanat al seu pare les Nike R9, que aleshores duia Ronaldo.

“I el meu pare només volia parlar d’un futbolista, de Maradona”, ha relatat Insigne, fill inequívoc d’una Nàpols caòtica, apassionada fins a l’extrem i en què fins i tot a vegades és difícil entendre els perquès. Com els que en més d’una ocasió van dur el menut Lorenzo a enfrontar-se amb el públic de l’estadi San Paolo en una relació d’amor que només ells entenen. I que sostindran fins a l’últim dia, quan Insigne es posarà per darrera vegada la samarreta del Nàpols. Aquest vespre podria ser l’última en competició europea, una vegada el talentós extrem ja ha anunciat que a partir de la temporada vinent canviarà el vent del mediterrani pel fred de Toronto, al Canadà, per signar un contracte prohibitiu que li permetrà coronar la seva carrera. També això ha costat de pair a la ciutat, després de mesos de tensió en què la seva renovació ha estat tema de bar de manera recurrent.

Però si hi ha algú que entén com respira Nàpols, aquest és Insigne, que per bé i per mal és producte dels seus carrers, orgullós del relat que diu que un dia Maradona va permetre al sud mirar als ulls al nord d’Itàlia i que coneix l’esforç d’una ciutat en què no sempre la vida és senzilla encara avui. Del nord, de Milà i de Torí, Insigne en va tornar amb un no. Tant l’Inter com el Torí li van dir que era massa baixet per jugar a futbol. Quatre centímetres per sota del que mesurava Maradona, a l’ara capità del Nàpols li va tocar aixecar-se més d’un dia a les sis del matí per anar a treballar amb el seu cosí al mercat de Frattamaggiore, municipi al nord de l’àrea metropolitana de la ciutat on es va criar Lorenzo. “Treballava amb ell per 50 euros a la setmana i al vespre me n’anava a entrenar-me. La veritat és que eren jornades inacabables”, ha relatat el mateix Insigne, per qui el Nàpols va pagar 1.500 euros a l’Olimpia Sant’Arpino. Ja sent propietat del club del seu cor, Insigne necessitaria fins a tres cessions abans de consagrar-se. La primera al Cavese, la segona al Foggia i la definitiva al Pescara, on, la temporada 2011/12, dirigit per Zdenek Zeman, va integrar una de les societats més recordades de la Serie B juntament amb Marco Verratti i Ciro Immobile, amb els quals anys més tard es coronaria campió d’Italia a l’Eurocopa del 2020.

Avui, una dècada més tard, Insigne comença a tancar l’etapa més important de la seva vida, on ell ha estat denominador comú en un Nàpols que s’ha acostat al que va ser aquell de Maradona, que ha conquerit títols i que ha vist passar futbolistes que avui són llegenda a la ciutat com Edinson Cavani, Marek Hamsik o Dries Mertens. Ell, Insigne, suma 421 partits vestint de blau i aquest mateix mes de febrer ha aconseguit superar els gols que Maradona va fer com a jugador del Nàpols, un honor que fins ara només tenien Mertens i Hamsik. “Lorenzo també és un símbol de Nàpols”, ha defensat el seu company Kalidou Koulibaly sobre un dels napolitans més estimats.