Les videotrucades s’han multiplicat arran de la pandèmia, però no venien gens de nou a Albert, Bertu, Fernández Caballería, acostumat a fer-ne amb la família per la seva feina a la selecció de Qatar. Difícilment en viurà de tan dures com les dels últims dies. “Papa, estan caient bombes.” Era la seva filla gran, de quatre anys i mig, i parlava des de Dnipró. L’atac rus a Ucraïna va enxampar de sorpresa la dona i els dos fills de l’entrenador gironí, que era a Girona. La seva parella és de Dnipró, la primera ciutat on el tècnic va treballar lluny de casa –després d’haver començat en clubs com el Bons Aires, el Guíxols, el Cassà i el Palamós–, i va aprofitar que tenia una àvia “gran i una mica fotuda” –“amb aquella por que no fos l’última vegada”– per visitar també els pares, agraïts de rebre i gaudir del contacte amb la filla i els nets, de quatre i dos anys. Instal·lats a Doha, on treballa des de fa temps, ella i els fills se’n van anar uns dies a Ucraïna i ell, a Girona. Els orígens. “A l’estiu solem venir aquí, a Sant Antoni de Calonge. Ara vaig venir jo a preparar algunes coses, i ells havien d’agafar un vol cap aquí dilluns passat”, explicava ahir, encara des de Bucarest, des d’on tenen previst viatjar avui cap a Catalunya, fent escala a Viena.

L’atac ho va regirar tot. “Es podia preveure algun moviment al Donbass, però no esperàvem que comencés a atacar a tot arreu. No té cap més explicació que la pura voluntat d’invasió.” Tocava moure’s amb celeritat. El sogre del tècnic no pot deixar Ucraïna perquè no té 60 anys, però probablement tampoc ho hauria fet. Com la seva dona. “Hi tenen els avis, que ja són grans per mirar de sortir d’allà amb una odissea així, i no els volen deixar sols.” El sogre, això sí, va moure fils i va trobar una persona que es va oferir a dur la filla i els nets a la frontera. L’objectiu, deixar la seva Ucraïna atacada. “Ens era igual per quin país. La qüestió era sortir.” Bertu Fernández va parlar amb Marc Gual [davanter badaloní, exjugador del Girona, que al gener va fitxar pel Dnipró], que havia marxat per Romania. I la família va fer el mateix camí. Amb ajuda, tot i que el neguit no desapareix: “La policia i l’exèrcit ucraïnesos els ajudaven, dient-los els punts on sabien que no hi havia perill. Tot i que sempre hi ha la possibilitat que avions, helicòpters o tancs surtin d’algun lloc. Per sort, no va passar res i van poder sortir molt ràpidament.” Des de Girona, ell tampoc va parar quiet. Va buscar la combinació més ràpida per viatjar fins a Bucarest, des d’on va llogar un cotxe cap a la frontera. Cap a Siret, una població que quedarà per sempre més a la seva memòria. És on es va retrobar amb la parella i els fills. L’angoixa i l’ansietat no van desaparèixer fins al retrobament, però l’ajuda els va causar admiració. “No només de la policia i l’exèrcit ucraïnesos. A la frontera, també hi ha molta gent que ajuda. A Siret, ens oferien quedar-nos a dormir per fer el viatge de tornada més descansats.”