El Madrid va aixecar la seva 14a Champions amb una recepta ben coneguda: esperar, marcar i resistir. No va caldre marcar en el temps afegit, només aprofitar el primer xut entre els tres pals (Vinícius, 58’) i després encomanar-se a Courtois, que va fer una final memorable amb nou aturades. El Liverpool, sobretot en el primer temps, va ser superior en l’aspecte purament futbolístic, però aquesta copa d’Europa estava destinada a ser guanyada pel Madrid després de les eliminatòries contra el Chelsea, el PSG i el Manchester City. Ancelotti, amb quatre títols (dos amb el Milan i dos amb el Madrid) ja és l’entrenador amb més Champions a la butxaca.

La primera part va ser una demostració empírica de com sobreviu el Madrid a Europa amb la llei, no del mínim esforç perquè els jugadors també corren, sinó amb una de nova. Es tracta de no fer res i esperar que passi alguna cosa. Això és revolucionari en el futbol, i només jugadors amb una confiança i suficiència extraordinàries poden portar-ho a la pràctica.

Qualsevol altre equip, contra un rival com el Liverpool, hauria anat perdent 2-0 en el minut 15. Courtois, que és l’encarregat d’obrir el paraigua mentre els altres jugadors circulen pel camp, ja va intervenir de forma decisiva en una rematada a Salah. En tres minuts de bogeria els anglesos van rematar quatre vegades. En el 20 un altre cop el porter belga va fer un petit miracle aturant un xut letal de Mané, que es va acabar estavellant al pal. El domini va continuar i Alexander-Arnold, Salah i Henderson va tenir bones ocasions davant la passivitat blanca.

El moment Benzema, desaparegut durant 40 minuts, va arribar al 42. Una cadena d’errors impròpia de la defensa del Liverpool va acabar amb la pilota als peus del francès, que va batre Alisson. El VAR va anul·lar el gol després de tres minuts de rellotge. Tal volta no era la final del Madrid, però això no es pot dir mai.