Per mi la ràdio és el mitjà de comunicació més rellevant perquè et dona molta llibertat. Et permet realitzar les tasques que vulguis sense necessitat de prestar atenció a una pantalla. A més, com que soc cec de naixement sempre m’ha acompanyat i m’ha aportat aquesta riquesa i creixement que m’ha dut fins aquí.

Pràcticament, vaig néixer amb la ràdio sota el braç perquè a casa meva s’escoltava molt. Quan em van regalar la primera ràdio amb sis anys vaig començar a escoltar RAC1, la SER, Carrusel deportivo i els partits de l’Olot a Ràdio Olot. Llavors vaig descobrir que la ràdio era la meva passió i és quan vaig començar a practicar de broma amb un micròfon i uns auriculars improvisats a casa, i vaig veure que m’anava bé. Fins que amb nou anys vaig tenir l’oportunitat de debutar a Ràdio Olot.

He adquirit caràcter i una manera de fer més natural. Quan tenia nou anys els meus sinònims eren molt limitats, però a mesura que vas creixent i vas escoltant altres narradors i periodistes vas agafant riquesa lèxica que et va portant a aquesta evolució més natural i enriquidora. A més, també he evolucionat en la manera d’entendre el futbol, ja que he anat entenent que hi ha una tècnica, una tàctica, i això t’ajuda a entendre-ho tot plegat.

Crec que sí, al final el que intento amb els meus comentaris és expressar la meva opinió i les meves sensacions del partit a la gent. Moltes persones diuen que és complicat pel fet de ser invident, però crec que haver nascut així ha fet que mamés la ràdio i el futbol des de ben petit, i això m’ajuda molt.

S’ha de tenir un llenguatge clar i fluid, que es va adquirint a mesura que vas escoltant la ràdio. A més, és molt important que quan estàs escoltant un partit el periodista et situï en cada moment on és la pilota. Es pot fer amb el to de veu o dient que la pilota és al vèrtex de l’àrea. Aquestes tècniques et permeten saber on és la pilota i si hi ha perill o no.

Tenim la sort d’estar al segle XXI i de tenir una tecnologia fantàstica que et permet que hi hagi programes de veu tant al mòbil com a l’ordinador. Gràcies a això puc mirar les plantilles que tenen els altres equips, els jugadors destacats i com juga el rival.

Sí, tinc una memòria una mica selectiva perquè hi ha coses que recordo molt, sobretot del futbol, i d’altres que no tant. És cert que de l’Olot recordo molts marcadors d’altres temporades, com també del Betis, el Barça i altres equips. És curiós perquè veig que recordo moltes coses i em sorprenc del que m’arriba a agradar aquest esport.

En David Planella, de Ràdio Olot, és un de molt important perquè, a més, no me’l va ensenyar ningú. El vaig descobrir fent dialing i va ser a partir d’aquí quan em vaig aficionar encara més al futbol. També m’agraden molt en Joan Maria Pou i l’Eduard de Batlle, de RAC1, i en Dani Garrido, de la cadena SER. Però el principal és en Planella, que em va encomanar aquesta il·lusió per comentar els partits.

Sí, tot va començar quan tenia sis anys. A mi sempre m’ha agradat molt la música, i el meu pare un dia em va posar tots els himnes dels equips de primera divisió. El que més em va agradar va ser el del Betis, i vaig dir que si guanyava tres partits consecutius em faria seguidor del Betis. I ho van fer. Després, a poc a poc vaig anar descobrint que l’afició i la massa social que hi havia al darrere del club té moltes similituds amb la de l’Olot. És una afició molt gran que no abandona el seu equip per res.

Absolutament. M’encantaria estudiar periodisme i acabar a la ràdio o a la premsa. Hi ha altres periodistes esportius que també són invidents i seria una manera de demostrar que tenir aquesta discapacitat no et priva d’aconseguir els teus somnis ni de fer el que tu vulguis.