Estic molt bé i molt content. És un gran canvi per mi ja que surto de casa, cap a un nou país, un nou idioma, un equip nou i una lliga diferent. Al principi tot costa però ara mateix estic bé, ja fa uns mesos que soc aquí i hi estic adaptat. Estic còmode al país, a la ciutat i al club.

Vam començar la lliga molt irregulars, no jugàvem malament però ens faltava gol. Vam empatar quatre partits i això al Basilea no agrada. Ens està costant trobar regularitat però estem agafant el ritme. Al començament vam haver de passar tres eliminatòries prèvies contra rivals d’entitat tot i ser Conference League. Tot va venir de cop, jugàvem dos partits per setmana i al començament anava rebentat. Venia de tres mesos parat però quan vaig entrar el mister em va donar confiança.

Em vaig lesionar a l’espatlla fa mesos i em vaig haver d’operar. A mitjan juny ja vam començar la pretemporada i a finals de juliol, la lliga. El primer mes vaig estar recuperant-me de l’espatlla i des del moment que vaig entrenar-me amb l’equip, ja amb l’alta mèdica, vaig entrar en la convocatòria i en el segon partit ja vaig jugar. Ho estic jugant tot i m’estic trobant bé.

Tenia molt clar que acabava la meva etapa al Barça B i el meu desig era arribar al primer equip. Era molt complicat, en soc conscient, i quan veus que arriben centrals nous de fora, amb molta experiència i cartell, veus que se’t tanquen les portes i que havia de fer un pas més, sobretot, sense equivocar-me. Molta gent que surt del Barça B a vegades els atropellen. És una situació difícil trobar un equip que et doni minuts, sent defensa i jove… El Basilea feia temps que estava en contacte amb el meu agent, em transmetien confiança. L’interès insistent em va fer veure que em volien de veritat.

El Basilea és un dels equips amb més títols del país i amb més fans al darrere. En els últims anys ha quedat segon o tercer en la lliga i el Young Boys ha dominat més darrerament. L’ambició sempre és guanyar-ho tot. Una mica com el Barça però a Suïssa, sempre has d’estar a dalt i cada partit l’has de vèncer.

Hi ha una barreja de cultures. És una lliga molt competitiva ja que pots jugar contra el segon classificat i si va bé guanyes fàcilment però al camp del cuer ho trobes complicat. És una lliga bastant física, més que a Espanya, i amb molta anada i tornada. Sense domini clar del joc i elements tàctics i potser s’assembla físicament al futbol de la Premier o la Bundesliga. Hi ha molts jugadors africans, bastants francesos i alemanys, forts i ràpids.

Faig molta vida amb l’equip més que a la ciutat o el país. Dins del vestidor es viu moltíssim el mundial, ens agrada el futbol i és l’esdeveniment més important. A nivell suís, evidentment que es miren amb especial atenció la seva selecció; a més el club hi té Fabian Frei. Tinc la sensació que a Espanya se segueix més el mundial, però suposo que és perquè les possibilitats que tenen ells en el torneig són menors.

A Suïssa si ho fas bé i rendeixes a bon nivell sempre tens possibilitats d’anar a la selecció encara que juguis al país. Del Basilea hi ha hagut molts companys que han anat a les prellistes o en convocatòries anteriors al mundial, i han arribat a debutar en l’última llista dos jugadors. Tenim un grup jove i n’hi ha un parell que han tingut opcions d’anar a la cita. Jugant al Basilea o al Young Boys potser és més fàcil ja que competim en competició europea, tot i que també del Lugano, entre d’altres. Està clar, però, que es miren amb més atenció els jugadors de les grans lligues.

Frei sempre havia anat amb la selecció i és un orgull. Representa el club i a tots una mica, i ens mirem amb especial atenció Suïssa perquè hi és ell. També tenim en Liam, que està amb el Canadà. Posen Basilea al mapa i estem contents per ells.

El Brasil és el màxim favorit per guanyar el mundial i hauria de quedar primer de grup però entre Sèrbia, Suïssa i el Camerun estarà bastant igualat. Suïssa hauria de quedar segon per equip i qualitat. A Europa, tot i estar al segon esglaó respecte d’altres seleccions top, Suïssa sempre competeix, va derrotar Espanya a Saragossa fa poc i habitualment passa la fase de grups i competeix.

Les coses surten bé individualment, amb molta confiança i estic content. Estic en un bon moment i he tingut la recompensa d’anar amb la sub-21. No només per aquest any sinó que és un premi de picar pedra des de fa anys. La sub-21 és un pas important ja que és el pas previ a l’absoluta. A més amb Espanya tothom juga a primera i és complicat anar-hi. És un regal i la recompensa a tots aquests anys. Content de debutar, de jugar els 90 minuts amb porteria a zero i guanyar el Japó.

Vam tenir-nos confiança mútua i teníem el mateix objectiu: buscar el millor per a mi com a jugador i per al club. Això dels contractes ja se sap, es firma per anys però si les coses van bé i el club creu que em pot vendre doncs segurament ho faran. Al final és el que volen aquestes entitats amb jugadors joves, potenciar-los i treure’n rendiment esportiu i econòmic, que per això es mou el futbol. Estic al Basilea molt content i feliç, millorant cada dia i treballant molt. Em sento molt bé aquí. Si vaig jugant qui sap si arriba algun equip de la Bundesliga, que miren molt els equips de la lliga suïssa, com la francesa o la Premier. Estic en un aparador i un trampolí.

Al Barça tothom està molt bé. Estàs en un gran club, la gent intenta estar allà, fins i tot sense jugar. Segurament perquè paguen bé i s’hi està bé, a la ciutat. L’experiència que vaig viure a Olot em va ajudar, va ser un dels meus millors anys, m’ho vaig passar molt bé. Sortir de la bombolla del Barça va bé i quan vaig tornar pensava que molts companys sense opcions si poguessin sortir els aniria molt bé. Fora del Barça el món no s’acaba i quan en surts veus que hi ha molts equips i molt futbol.

Quan estàs al filial l’objectiu és pujar al primer equip. Vaig tenir la sort d’entrenar-me molt amb el grup i aprendre molt però entre la lesió i que se’m tancaven les portes tot i intentar-ho, sortir és el que toca per buscar un nou repte. Entre la lesió i el fet de veure que no tenia les oportunitats, el club va veure de bon ull que marxés. Havia estat tota la vida al Barça i crec que havia estat sempre exemplar, mai m’havia queixat per res i sempre havia ajudat els companys. Vaig arribar a ser capità del filial i per a molts jugadors era un exemple després de tants anys a la casa i treballar al servei del club. Això ho van veure i és d’agrair que respectessin la meva decisió, que necessitava créixer i que al Barça se’m tancaven les portes. No hi van posar cap dificultat, vam arribar a un pacte i tot va anar molt bé. Tenien l’opció de prorrogar el contracte un any més però no tenia sentit quedar-me al filial amb 22 anys. Necessitava fer el salt i jugar en una lliga professional.