Ha estat una temporada especialment bona. En la copa vam caure eliminats en els quarts de final, però hem guanyat el Supporters’ Shield i la MLS Cup, que és el títol al qual tothom dona més valor. Però, per als jugadors que venim d’Europa, la lliga regular té molt de pes, perquè és el premi a tot un any. El que passa és que feia molts anys que el campió de la lliga regular no repetia guanyant el play-off de la MLS i nosaltres ho hem aconseguit. Estic molt orgullós d’haver-ho aconseguit després de sis temporades en la lliga. És una lliga que he disfrutat molt, però fins ara no l’havia pogut guanyar.

No ben bé, perquè no pel fet de jugar amb Los Angeles FC tenia més aspiracions que amb el Kansas City. Allà ja havíem guanyat tres vegades la Conferència Oest i havíem estat en posició de guanyar el títol, però per un motius o un altre s’havia resistit. Amb Los Angeles FC, sabia que teníem un equip molt fort, i el cert és que hi ha jugadors que poden marcar la diferència en qualsevol moment. El club s’ha encarregat que tothom arribi bé al play-off, cosa que no m’havia passat al Kansas City. Si tens tothom disponible, és més fàcil que en eliminatòries a partit únic, jugant a casa, puguis acabar guanyant com hem fet.

És un club que sols fa cinc cursos que competeix en la MLS. Per tant, haver aconseguit els títols més importants del país en tan poc temps ja diu molt de la mentalitat que tenen els propietaris i la gent que hi mana.

Vet aquí la qüestió. A mi, quan em van proposar venir, el primer que em van dir va ser que l’objectiu del club era guanyar la Champions, i ja s’entenia que aquest pas intermedi de guanyar la lliga l’havíem de fer. Però l’objectiu és aquest, ser el millor club de la Concacaf. Lluitarem pel títol. Ja no podrem ser el primer equip de la història del país que ho fa, perquè l’última edició la va guanyar el Seattle, però volem ser el segon.

I tant. No va ser buscada, perquè va ser un partit en què va passar de tot. Vam empatar en el minut 129 de la pròrroga amb el gol de Bale. Vela ja no era al camp i em vaig quedar jo el braçal. I, després, els penals van ser una situació més que sembla escrita per un guionista. Jo tenia molt clar que volia xutar un penal, però l’ordre el va decidir el tècnic i vaig tenir l’oportunitat de decidir en el quart.

Canvis, pocs. Però el nivell del futbol, dels entrenadors, dels jugadors, dels partits..., i fins i tot el coneixement de les aficions, cada any creixen una barbaritat. Del 2017 fins ara, la lliga ha millorat molt i és molt més difícil guanyar. Per això estic content d’haver guanyat enguany, que és el més difícil, però segurament el que ve encara ho serà més. La diferència es veu any rere any, amb un creixement de la lliga que no s’acaba aquí.

Segur. El 2018 va quedar fora, amb una carambola molt estranya. Ara han tornat a anar al mundial, amb una plantilla molt més jove i amb molts jugadors jugant a Europa. Ara se’ls exigeix una mica més. Estan demostrant que són una selecció agradable de veure i que competeix els partits. Els falta l’experiència i la convicció, però estan en una bona posició i depenen de si mateixos contra l’Iran. El seleccionador Gregg Berhalter entrenava el Columbus Crew i era un equip que sempre tenia una proposta molt ofensiva. Jo sempre me n’alegro pels equips que tenen aquesta proposta i Berhalter és un gran referent en aquest estil de joc.

Els partits de la selecció els estan veient més de 20 milions de persones al país, i això ja és molt. El seguiment de la MLS ja ha superat el de la NFl i és el quart esport del país, i això, en els poc més de 25 anys que té la lliga. És qüestió de continuar fent les coses bé i apostant pel futbol. Cada cop més, les famílies apunten els fills i filles a futbol, perquè és un esport menys perillós i més atractiu que d’altres per als nens. L’ambient que es viu als camps també hi està ajudant molt, perquè és un ambient més familiar i no tant de festa com pot passar en el futbol americà. El futbol està guanyant terreny clarament. També hi ajuda que el futbol femení és un referent a escala mundial, amb victòries en mundials i Jocs Olímpics. Això fa que en el futbol de base hi hagi els mateixos equips de nens i de nenes, i no hi ha la desigualtat que hi pot haver a Espanya. Sí que professionalment el masculí està més ben pagat i és més mediàtic, però aquesta base farà que el futbol no pari de créixer.

És un company espectacular. No només dins del camp, on és un jugador diferent de la resta, sinó també a fora. Es va adaptar molt bé des del primer dia i ens va ajudar molt a guanyar el títol.

Moltes. Més que amb ganes, amb responsabilitat, perquè, cada vegada que parlava amb ell, m’explicava que era una cita molt important per al seu país. Van tenir aquest mal resultat contra l’Iran, molt desafortunat, però els queda el partit contra Anglaterra. I ell és un jugador tan diferent que, de seguida que tingui una oportunitat per decidir el partit, ho farà. Si els companys l’acompanyen i li donen suport, mantenint una disciplina defensiva, tindran possibilitats.

El veig igual que quan el vaig tenir d’entrenador fa més de deu anys. És la mateixa persona. Suposo que deu haver millorat encara molt més com a entrenador, però en aquella època per a mi ja era un dels millors del món. Una de les coses que vaig viure i que he corroborat amb companys és que, allà on entrena, des del dia que arriba fins al dia que marxa, el creixement i la millora d’aquell club són increïbles. Té el caràcter per exigir que es facin les coses, perquè ell és el primer que dona exemple.