No li ho sabria dir. El que sí que s’està perdent és l’atreviment, aquest jugador que fa coses inesperades, que enganya. Abans n’hi havia més. No ho encasellaria per posicions. Jo he vist Iniesta defensar dins la seva àrea i no és defensa. Penso que s’està perdent aquest atreviment, no és que ara hi hagi menys extrems, menys mitjos centre, o menys centrals.

Si li dic que ho sé, l’enganyaria. Sí que crec que el fet de jugar més al carrer, d’estar en contacte amb la pilota i jugar amb nens i nenes més grans que tu, hi pot tenir alguna cosa a veure. Tant hi feia l’edat, la mida, si eren més grossos, més petits, més prims, més forts, més alts... Era diferent. Tu tenies un equip, cadascú anava amb la seva samarreta, potser no en coneixies ni la meitat, però mirant ja sabies a qui havies de passar la pilota, no la donaves al contrari, encara que tothom anés amb una samarreta diferent, i això et feia millorar en molts sentits. I després, quan t’enfrontaves amb algú més gran que tu, doncs havies d’aprendre a protegir la pilota, posar bé el cos, passar-la més ràpid, aprendre de mica en mica com podies superar i desbordar aquests nois... Crec que això falta avui dia.

És un noi amb molta capacitat i molt de talent. Ha d’anar aprenent, és jove. Tots els que hem arribat a l’elit de joves ens hem volgut menjar el món en un dia. I no. T’has d’equivocar i anar aprenent.

Sí, contra Croàcia. Aquell dia el vaig veure com un noi valent, amb ganes de demostrar aquest desbordament i les seves virtuts, com ara el desequilibri, l’arribada a l’àrea i fins i tot el gol, però al final les decisions que prens, amb pilota o sense, no t’influeixen a tu sol, influeixen tothom, i aquesta presa de decisions és molt important. Estic convençut que Abde serà un jugador molt important en la lliga i en la selecció. Ara ha d’esperar el seu moment i, quan li arribi, no intentar demostrar-ho tot en 20 minuts, sinó veure què necessita l’equip i què hi pot aportar depenent del moment del partit. Ell és un jugador que pot capgirar un partit encallat. Espero veure’l abans que acabi el mundial.

Treballar en equip. La idea col·lectiva preval sobre la individual i estan jugant com un veritable equip. Amb pilota i sense. Amb pilota, la gran majoria de les situacions que es donen per arribar a l’àrea contrària són per la dreta, mitjançant Ziyech i Achraf, però tenen moltes alternatives. Tant Mazraoui, que juga de lateral esquerre a cama canviada, com Bouffal, que està jugant a la banda esquerra, ho estan fent molt bé.

Tenim al pivot Amrabat, i als interiors, Amallah i Ounahi, que són nois molt treballadors i que tenen molt de talent, però els estem veient poc en la progressió de pilota i en les arribades a l’àrea; m’agradaria veure’ls més a prop de l’àrea perquè demostressin aquesta capacitat tècnica que tenen. Després, també hi ha els dos centrals, Saïss i Aguerd, que estan a un nivell excepcional i estan sent dels millors centrals del campionat.

Jo crec que sí. Hi ha molts jugadors joves i de mitjana edat cap endavant. Miri: Bèlgica, a Rússia, era un equip jove, amb ganes i talent, i li va anar molt bé, va quedar tercera. En aquesta selecció del Marroc, el que està aconseguint el tècnic, Regragui, és que hi hagi un ambient boníssim. Al final del partit contra el Canadà, en què van assolir la classificació per als vuitens com a primers de grup, es va veure això quan quatre o cinc jugadors que encara no han participat en el mundial van anar a mantejar l’entrenador. Això a mi em transmet molt bones sensacions, perquè demostra que anteposen el grup a ells mateixos. L’equip té recorregut si continua amb aquesta mentalitat, i el tècnic ho està aconseguint.

Vam ser companys en la selecció i també rivals, perquè va jugar al Racing [06/07] i em va defensar. Com a jugador, era un lateral dret amb molt bon servei de pilota i, després, sense pilota, era molt seriós, molt difícil de superar, tàcticament molt correcte i, sobretot, era molt intel·ligent.

Bastant similar. Molt treballador i molt meticulós. Té una carrera curta, però ja ha guanyat títols. I, a banda dels títols, jo l’he vist entrenar, al FUS Rabat, on va ser campió de lliga. El vaig anar a veure per parlar amb ell i vaig veure com entrenava, com treballava i com preparava els partits, i vaig disfrutar molt. Al Marroc, on predomina més la tècnica del jugador i hi ha un futbol més individual, va construir un conjunt que sortia jugant la pilota i en què tothom sabia què havia de fer en tot moment. Em va encantar.

No, home, no. Els partits hi són per jugar-los. Les finals, diuen que per guanyar-les. Però tots no poden guanyar. Jo he perdut tres finals en la meva carrera: aquesta, la de la UEFA amb l’Espanyol i una de copa amb l’Osasuna. És el futbol, és un joc. L’un guanya i l’altre perd, i la vida continua i s’ha de seguir caminant. És dolorós, però ja està, no passa res, és un partit de futbol. No cal donar-hi més importància. Fa pena en aquell moment, però no cal fatigar-se sempre. Sí que li he de dir que a mi una de les coses que encara em fan mal és no haver pogut jugar un mundial com estan fent aquests nois ara. Jo volia jugar el mundial i no vaig tenir la possibilitat.

Prenent-li la pilota. Si Espanya domina i fa córrer el Marroc darrere seu, amb la capacitat i el treball que té, acabarà trobant aquests espais i aquestes arribades a l’àrea. Si passa això, ho passarem malament. Prefereixo prendre la pilota a Espanya i fer mal així, amb la capacitat que tenim a dalt, amb Bouffal, Ziyech i, sobretot, amb En-Nesyri, que té molt bona gambada i molt bona desmarcada a l’esquena. Espanya sense la pilota pateix.

A l’aficionat marroquí, amb molt poc li alegres el cor. Quan vam ser subcampions de la copa d’Àfrica, en arribar al Marroc semblava que havíem guanyat. Gent de totes les edats corrent darrere nostre saludant-nos, contents. Allò va ser com guanyar. Ens va fer sentir guanyadors. Perdre un partit no et fa ser un perdedor; nosaltres, sincerament, ens vam sentir guanyadors, perquè vam fer felices moltes persones, orgulloses de la seva selecció, del seu país, i això va ser increïble. I allò era una copa d’Àfrica. Doncs en un mundial, multiplicat per mil. Tots els marroquins, els del Marroc i els que estan repartits per tot el món, estan molt orgullosos d’aquest equip.