La mala maror és el clima que ha regnat al voltant de Luis Enrique des que va agafar les regnes del combinat estatal ara fa quatre anys, el 2018. Amb passat blaugrana, va ser-ne capità com a jugador després de canviar Real Madrid per Barça i també entrenador d’èxit un cop retirat, ha estat sempre una figura controvertida per a un sector dels mitjans de comunicació madrilenys i dels seguidors, per als quals, com a seleccionador espanyol, ha estat permanentment en el punt de mira. La realitat és que pràcticament cada partit amb l’asturià a la banqueta ha estat precedit d’hostilitat i tensió, fruit de les crítiques, a vegades exagerades, provinents des de l’entorn de la roja, en què s’analitzen amb lupa les decisions que pren i també el que diu.

Ja en l’Eurocopa, disputada l’estiu passat, el preparador es va enfrontar a múltiples debats, dels quals va sortir guanyador en la majoria, després de conduir l’equip fins a semifinals, on va caure en els penals, en un partit en què va fer mèrits per guanyar, contra Itàlia, que va acabar sent campiona. Aleshores es va discutir la convocatòria de Laporte, que va acabar en l’onze del torneig; el protagonisme atorgat a Sarabia, Eric Garcia, Unai Simon i Ferran Torres, que van ser clau; el paper de Morata com a 9, que va acabar amb 3 gols sent el pitxitxi del conjunt; també els galons que va donar a Pedri, escollit el millor jove del torneig, i la no convocatòria de Sergio Ramos, que després, inèdit el curs següent per lesió amb el PSG, va quedar palès que no estava en òptimes condicions físiques per disputar la competició.

Malgrat tot, poc li va durar el crèdit a Lucho, que va tornar a desfermar una cosa semblant a un terratrèmol quan en la següent convocatòria després de l’esmentat europeu, l’octubre del 2021, va citar Gavi, un adolescent de 17 anys que només sumava 7 participacions en el futbol professional amb el Barça. Era la fase final de la Nations League i tant en les semifinals com en la final Gavi va ser titular, rendint a un nivell notable i, un any després, és un fix, que ningú discuteix, tant al Barça com amb Espanya.

És clar, doncs, que Lucho no s’arruga en aquestes circumstàncies, al contrari, hi va, xoca, i són innombrables també les situacions de tensió que s’han produït en les rodes de premsa amb periodistes. No ha estat una excepció en aquest sentit el mundial, farcit també de crítica envers la seva imatge. A les normals discussions de la llista de convocats, va seguir l’episodi de Gayà, a qui un cop ja a Qatar va enviar cap a casa, amb un esquinç al turmell, que a València es va assegurar que no era tan greu. “Els doctors em van dir que era una lesió de quinze dies i que no podia jugar els dos primers partits”, va defensar. No havia engegat encara aleshores la copa del món, durant la disputa de la qual hi ha hagut fins i tot polèmica per temes extraesportius com ara que fes streamings diaris per Twitch o que escollís els colors de l’equipament de l’equip en els enfrontaments. “Ho he demanat al director esportiu (José Francisco Molina) perquè al final te’n vas de les competicions jugant més de blanc que de vermell, i nosaltres som la roja. He preguntat si es podia gestionar i jugarem de vermell sencer els tres primers partits”, va justificar sobre una decisió a priori sense gaire impacte, però que va aixecar polseguera. A part, però, menja la seva faceta de streamer, que tampoc va agradar i va ser motiu de controvèrsia constant. El tècnic va agafar l’inofensiu hàbit de parlar amb els aficionats mitjançant aquesta plataforma, en la qual responia a preguntes en un to molt més distès que el que acostuma a haver-hi en les conferències de premsa. “No tinc res contra la premsa, la meva relació serà la mateixa, intentar tractar-vos amb educació i respecte”, va aclarir. “Estic disfrutant al màxim de la connexió amb l’afició. Obro el mòbil i em surten cors per tot arreu. Potser havia d’haver començat abans”, hi va afegir. Un dels punts que més se li va retreure, sobretot, és que fes els streamings a les vuit de la tarda, una hora en què cada dia es jugaven partits del mundial. “Els partits que veiem són de grups de rivals amb què ens podem encreuar si ens classifiquem. No obstant això, ho fem amb plataformes que tinguin càmera tàctica per analitzar totes les línies, ja que a la televisió hi ha primers plans i la visió queda una mica superficial”, va explicar al respecte el míster, que, òbviament, líder d’un staff tècnic de la més estricta elit, tenia controlats els rivals.

Una altra cosa són els debats futbolístics, que també n’hi ha hagut, i dels quals, aquesta vegada, al contrari del que sempre havia fet, no n’ha pogut sortir victoriós després de caure als vuitens de final per penals contra el Marroc, un combinat que té 15 llocs per sota en el rànquing de la FIFA. Les derrotes en el futbol acostumen a tenir un nom i aquesta, la d’un equip del qual Luis Enrique, sempre a pit descobert, es va autoproclamar com a “líder” i amb l’ambient imperant en l’entorn, estava clar. Al tècnic se li està criticant des de l’elecció dels xutadors de penals, passant pels canvis durant els partits, fins al model de joc. Deliberacions totalment lícites, de futbol, però la realitat també és que, bàsicament, aquest conjunt no té prou nivell individual, hi vagi qui hi vagi, sigui qui sigui i jugui com jugui, per aspirar a guanyar un mundial. Sí que és cert que té prou nivell per superar el Marroc i que, si el xut de Sarabia en l’últim sospir hagués entrat, no es parlaria de res d’això. Els detalls en aquestes competicions son una cosa tan tòpica, com verdadera. No obstant això, Lucho va mostrar-se conforme amb la versió oferta pels seus pupils en el torneig. “Estic més que satisfet amb el meu equip, que ha executat a la perfecció la meva idea de futbol. N’estic orgullós”, va dir dimarts després de la desfeta.