Tothom recorda la icònica imatge de Brandi Chastain traient-se la samarreta després del cinquè i definitiu llançament de penal, aquell que donava als Estats Units el segon mundial de la seva història. No era un títol qualsevol, ja que es guanyava davant la seva afició. Una afició de rècord. Perquè d’aquell 10 de juliol del 1999 també es recorden les 90.185 persones que van assistir al Rose Bowl de Pasadena. Una xifra que durant gairebé 23 anys va mantenir-se al lloc més alt de la llista de rècords d’assistència en un partit de dones, fins que el Barça i el barcelonisme van aparèixer l’any 2022 per superar-la no una, si no dues vegades. A la gespa, però, hi havia una altra selecció que formava part d’aquesta pàgina en la història de l’esport. La perdedora, Xina. Una generació de futbolistes que va enamorar tot un país, pràcticament la mateixa que tres anys abans s’havia penjat la plata a Atlanta 1996.

La selecció xinesa va brillar a terres americanes. Va guanyar els tres partits de la fase de grups. A quarts, 2-0 contra Rússia. A les semifinals, un contundent 0-5 contra Noruega, la campiona. Només l’amfitriona podia acabar amb aquell equip liderat per Sun Wen, màxima golejadora històrica del combinat xinès i que va empatar amb Sissi al capdavant del pitxitxi amb 7 dianes. Wen també va ser escollida millor jugadora de la copa del món i, juntament amb Michelle Akers, millor jugadora del segle XX per la FIFA.

Des de llavors, la Xina ha passat amb més pena que glòria pels mundials. Quarts de final el 2003, el 2007 i el 2015. Sense participar-hi l’any 2011 i vuitens de final el 2019. A Austràlia i Nova Zelanda, l’aventura pot acabar avui. La selecció xinesa arriba viva a l’última jornada, però no depèn d’ella mateixa. Necessita sumar i esperar que Dinamarca ensopegui contra Haití. Al davant hi tindrà Anglaterra.

Una de les esperances per aconseguir-ho és Wang Shuang, l’autora del gol del triomf davant Haití. Una jugadora que va ser abandonada pels seus pares, criada amb els tiets i que va trobar en el futbol el seu refugi i la seva salvació. “Em permetia expressar-me i cridar l’atenció. En aquell moment, necessitava això”, explicava a The Player’s Tribune l’any 2019. Li van dir que no tenia talent per al futbol, però l’any 2018, quan jugava al PSG, va ser escollida Jugadora Asiàtica de l’any. “Encara puc escoltar veus que diuen que no tinc talent. Encara em motiva demostrar que estan equivocats”. Avui, té una nova oportunitat.