Tot­hom recorda la icònica imatge de Brandi Chas­tain tra­ient-se la samar­reta després del cinquè i defi­ni­tiu llançament de penal, aquell que donava als Estats Units el segon mun­dial de la seva història. No era un títol qual­se­vol, ja que es gua­nyava davant la seva afició. Una afició de rècord. Perquè d’aquell 10 de juliol del 1999 també es recor­den les 90.185 per­so­nes que van assis­tir al Rose Bowl de Pasa­dena. Una xifra que durant gai­rebé 23 anys va man­te­nir-se al lloc més alt de la llista de rècords d’assistència en un par­tit de dones, fins que el Barça i el bar­ce­lo­nisme van aparèixer l’any 2022 per superar-la no una, si no dues vega­des. A la gespa, però, hi havia una altra selecció que for­mava part d’aquesta pàgina en la història de l’esport. La per­de­dora, Xina. Una gene­ració de fut­bo­lis­tes que va ena­mo­rar tot un país, pràcti­ca­ment la mateixa que tres anys abans s’havia pen­jat la plata a Atlanta 1996.

La selecció xinesa va bri­llar a ter­res ame­ri­ca­nes. Va gua­nyar els tres par­tits de la fase de grups. A quarts, 2-0 con­tra Rússia. A les semi­fi­nals, un con­tun­dent 0-5 con­tra Noru­ega, la cam­pi­ona. Només l’amfi­tri­ona podia aca­bar amb aquell equip lide­rat per Sun Wen, màxima gole­ja­dora històrica del com­bi­nat xinès i que va empa­tar amb Sissi al cap­da­vant del pit­xitxi amb 7 dia­nes. Wen també va ser esco­llida millor juga­dora de la copa del món i, jun­ta­ment amb Mic­he­lle Akers, millor juga­dora del segle XX per la FIFA.

Des de lla­vors, la Xina ha pas­sat amb més pena que glòria pels mun­di­als. Quarts de final el 2003, el 2007 i el 2015. Sense par­ti­ci­par-hi l’any 2011 i vui­tens de final el 2019. A Austràlia i Nova Zelanda, l’aven­tura pot aca­bar avui. La selecció xinesa arriba viva a l’última jor­nada, però no depèn d’ella mateixa. Neces­sita sumar i espe­rar que Dina­marca enso­pe­gui con­tra Haití. Al davant hi tindrà Angla­terra.

Una de les espe­ran­ces per acon­se­guir-ho és Wang Shu­ang, l’autora del gol del tri­omf davant Haití. Una juga­dora que va ser aban­do­nada pels seus pares, cri­ada amb els tiets i que va tro­bar en el fut­bol el seu refugi i la seva sal­vació. “Em per­me­tia expres­sar-me i cri­dar l’atenció. En aquell moment, neces­si­tava això”, expli­cava a The Player’s Tri­bune l’any 2019. Li van dir que no tenia talent per al fut­bol, però l’any 2018, quan jugava al PSG, va ser esco­llida Juga­dora Asiàtica de l’any. “Encara puc escol­tar veus que diuen que no tinc talent. Encara em motiva demos­trar que estan equi­vo­cats”. Avui, té una nova opor­tu­ni­tat.