Va ser un dia ple d’emocions i el vaig gaudir. Han estat molts anys els que he defensat la selecció andorrana, però sempre hi ha un final. En condicions normals, m’hauria retirat fa temps, però vaig tenir uns problemes amb la federació que em van tenir apartat durant un any i mig, i volia recuperar aquest temps. Superats els 40 anys, la idea era retirar-me perquè físicament i mentalment costa molt estar en un bon nivell. Al final, he aguantat fins als 43 i estic orgullós d’haver-ho fet.

N’he fet uns quants de penal i d’altres a pilota aturada, que és una de les armes que tenim per marcar. Són dades anecdòtiques i segurament se superaran, però el fet de ser defensa i fer tants gols amb una selecció petita com l’Andorra és un altre motiu pel qual em sento orgullós. Hi ha molts centrals de seleccions importants que no han arribat a aquesta xifra.

El meu nom està associat a Andorra perquè vaig participar des del segon partit oficial d’aquesta selecció fins al darrer, disputat el mes passat. Costa molt defensar una selecció durant 26 anys i crec que té molt mèrit. És un rècord, però el que em quedo són els moments que he viscut al llarg de tots aquests anys.

Aquell nen no tenia somnis. Simplement disfrutava del moment, perquè aleshores tot just s’acabava de crear la selecció i no sabíem el recorregut que tindria. Mai m’hauria imaginat jugar contra grans seleccions i contra els millors jugadors del món. He estat un afortunat de poder gaudir tants anys de tot això. Els andorrans que juguem a la selecció som uns privilegiats, perquè disputar aquesta mena de partits és el somni de qualsevol futbolista. Aquí ho aconsegueixes, i jo ho he aconseguit.

Amb el partit que vam guanyar contra Hongria. A hores d’ara, aquest és el més important que ha guanyat la selecció d’Andorra. El recordo amb molt d’afecte i en vam gaudir molt, perquè sabem que som un país petit i que guanyar és molt difícil.

Ho has de gaudir perquè saps que hi ha una diferència molt gran entre ells i nosaltres. Hem d’anar a competir i a posar les coses difícils als rivals. Contra seleccions importants ho hem fet moltes vegades, perdent fins i tot per la mínima. Sempre dic que si jugues per a l’Andorra has de saber qui ets. Hi haurà moments complicats i d’altres que recordaràs.

Amb els anys ho gaudia més que ho patia. Al principi, la tensió era important. Recordo la primera vegada que vaig jugar contra Ronaldo Nazário. Jo era un nen de 18 anys i ell era un animal. Amb els anys, però, et vas enfrontant amb jugadors d’aquest nivell i ja saps el que t’hi trobaràs i penses en el privilegi de jugar contra aquest tipus de jugadors.

Avui dia hi ha moltes més facilitats que anys enrere i això fa que creixi. Els joves estan més acostumats a competir. Quan jo vaig començar, no hi havia ni categories inferiors. Ara, quan arriben a l’absoluta, han passat abans per moltes categories i han competit en l’àmbit internacional. A més, actualment una selecció petita té els mateixos mitjans que una de les grans. Això fa que tot evolucioni, tu tinguis molts més mitjans i siguis molt més competitiu.

El camí el tenen fàcil. No els falta absolutament res. Sempre els dic que ho gaudeixin i aprofitin. Ara els jugadors joves comencen a marxar del país i, evidentment, es fan molt més competitius i augmenta el seu nivell. Això és el que necessita la selecció, que es facin futbolistes. Estem molt limitats per població i per geografia, però hem de mirar d’arribar tan lluny com puguem. El camí és aquest, que els nanos marxin fora, perquè la comoditat i les facilitats que tenen aquí no les tindran a fora i això et fa créixer. El futur depèn d’ells. Tenim el mirall de seleccions petites, tot i que més grans que nosaltres, com Islàndia, que va arribar a la fase final d’un mundial. Personalment, mentre jo hi he estat sempre he intentat que els joves s’identifiquessin amb Andorra, sabessin el que és i se sentissin orgullosos de representar el país.