Franz Beckenbauer, icona del futbol alemany i un dels millors jugadors de tots els temps, va morir diumenge als 78 anys al seu domicili, segons va confirmar l’agència alemanya DPA. Com a jugador va reinventar una posició clau en el futbol, la de lliure, i ho va fer liderant el Bayern, que abans de la seva arribada només havia guanyat una lliga (1933), i la seva selecció va assolir un palmarès extraordinari. Va aixecar la copa del món del 1974 al seu país, va guanyar tres copes d’Europa seguides amb els de Múnic (1974-76) i va ser el primer defensa a ser reconegut amb la Pilota d’Or (1972 i 1976). Com a entrenador va aixecar el mundial del 1990, fet que el va convertir juntament amb Zagallo –que va morir la vigília de Reis– en l’únic a haver assaborit el títol com a jugador i entrenador.

El defensa alemany, que va començar jugant a la zona ampla, va ser la nèmesi d’una altra icona del futbol mundial, Johan Cruyff, amb el qual es va enfrontar directament en els campionats de seleccions, com ara en la recordada final del 1974, i en la copa d’Europa. Abans que el Bayern assaltés el campionat continental amb tres títols seguits, l’Ajax del futur ídol blaugrana havia fet el mateix entre el 1971 i el 1973.

El lliure pensador

A Beckenbauer, com a altres grans ídols, no se’l recorda només pel seu palmarès. El sobrenom de Kàiser no era casual. Va revolucionar la posició de lliure per convertir-la en la primera baula en la construcció del joc del seu equip. “No va ser ell com a vegades es diu qui va inventar aquesta posició. L’uruguaià José Nasazzi durant la preparació per al mundial del 1924 la va descobrir per primer cop, però Beckenbauer va fer una ocupació d’espais dins el camp que li va permetre, perquè era molt llest, fer un salt endavant”, explica el periodista Martí Perarnau. “Tenia al seu costat –hi afegeix–, al Bayern i a la selecció, un jugador ideal per exercir aquest rol, que era Schwarzenbeck, un central físic, expeditiu, fort i ràpid.” A més de totes les aptituds que havia exhibit de jove com a migcampista, en una posició més endarrerida, l’alemany va saber exercir de comandant.

El mundial del 74

Beckenbauer va tocar el cim el 1974, en el mundial jugat al seu país i amb la victòria en la final contra l’admirada taronja mecànica de Cruyff, Neeskens i Rinus Michels. Per a molts el triomf va ser sorprenent per la trajectòria i la situació interna del mateix equip local. “Allò era una olla de grills. El seleccionador, Helmut Schön, no tenia cap control sobre els jugadors i l’equip havia arribat a la final amb problemes i amb la derrota contra l’Alemanya Oriental pel mig. Holanda, en canvi, havia fet un joc exuberant i aquell resultat va ser inesperat”, admet Perarnau, que considera que la millor selecció en la qual va jugar Beckenbauer va ser la de l’Eurocopa del 1972. “Ha estat un dels millors combinats nacionals que hi ha hagut mai. Eren pràcticament els mateixos jugadors que dos anys després però en el seu millor moment.”

Els mundials van ser el gran aparador de l’alemany. El 1966, amb només 20 anys i jugant al mig del camp com a director d’orquestra, l’equip va forçar la pròrroga contra els anglesos a Wembley, que van comptar amb un heroi inesperat en el temps afegit, Roger Hunt. Quatre anys després, a Mèxic, va arribar el moment de la venjança. En uns quarts de final per recordar, Beckenbauer, amb la clavícula trencada, va resistir fins a la pròrroga, en què el seu inseparable Müller va clavar el 3-2 per portar l’equip a les semifinals. “Jugant de lliure va deixar de ser un jugador tan cerebral com els seus primers anys i va descobrir també aquesta faceta èpica dels grans defensors en les grans cites, com aquell famós partit”, assenyala Perarnau.

Seleccionador

Si com a jugador Beckenbauer va marcar una època no només pel seu palmarès sinó per la manera amb què va dinamitzar el joc dels seus equips, no es pot dir el mateix en el seu rol d’entrenador. Si bé els seus resultats van ser gairebé immaculats –finalista a Mèxic 1986 i campió a Itàlia 1990–, les seves seleccions van quedar lluny de marcar un estil propi. “La seva contribució com a entrenador de futbol va ser zero. Va estirar l’estil agressiu i de donar-ho tot del futbol alemany dels anys noranta, però quan ell ho va deixar l’equip va entrar en decadència. Va ser simplement pragmàtic”, admet Perarnau. Fins a l’aparició de Klinsmann i Joachim Löw, la selecció no va tornar a aixecar el cap. Posteriorment Beckenbauer va guanyar una lliga amb l’Olympique de Marsella de Bernard Tapie. Va tornar al Bayern ja com a primer entrenador i va guanyar la lliga del 1994.

El gestor

Les tres últimes dècades Beckenbauer ja no s’havia mogut de Múnic. Va ser president del club fins al 2009. També va ser el president del comitè organitzador del mundial del 2006 i va tenir càrrecs a la federació alemanya i a la FIFA. Perarnau, que va treballar a Múnic mentre escrivia el llibre Herr Pep, una crònica de la primera temporada de Guardiola com a entrenador al Bayern (2013-14), considera que l’afició tenia més simpatia per altres ídols i gestors del club, com Uli Hoeness i Gerd Müller, que va morir el 2022, que no pas per Beckenbauer. “En la construcció del Bayern modern, el mateix Hoeness i Rummenigge han tingut una influència molt més rellevant que no pas la seva”, rebla el periodista.

Beckenbauer havia patit nombrosos problemes de salut en els darrers anys. Es va sotmetre a dues cirurgies cardíaques i a un implant de maluc, a més de perdre la visió d’un ull. Arran d’això, s’havia allunyat de la vida pública.