El Nàstic no passa, ni de bon tros, els seus millors moments. Ni esportivament, ni econòmicament, ni socialment, ni institucionalment. Després del descens a segona B, l'entitat tarragonina necessita regenerar-se, començar de nou, per fer revifar una flama, la de la passió, que ha estat més viva que mai en l'última dècada i que ja fa un temps que es va apagant. Diumenge passat, com en els últims partits a casa des que el descens està consumat, es va poder comprovar la resignació i la fredor amb què l'afició tarragonina ha acceptat el descens, potser perquè ja feia temporades que l'equip grana jugava amb foc i, aquest curs, ja feia mesos que es veia a venir quin seria el dramàtic final. Sigui com sigui, aquest descontentament –expressat mitjançant la indiferència més que no pas a través de xiulets, pancartes crítiques o mocadorades– contrasta moltíssim amb el que es va viure al Nou Estadi fa deu anys, en l'anterior descens del Nàstic a segona B. En l'últim partit de lliga de la temporada 2001/2002, l'equip grana, entrenat per Carlos Diarte –tercer tècnic del curs després de Josep Maria Nogués i Jaume Bonet–, va derrotar l'Extremadura (3-1), però no va poder evitar el descens ja que els rivals directes van guanyar. Malgrat el fracàs esportiu, l'afició, que omplia el Nou Estadi, va envair el camp, va enarborar les banderes i va ovacionar l'equip i la directiva. El president de llavors, Josep Maria Andreu, va prometre, amb llàgrimes als ulls, que tornarien a segona A i intentarien l'ascens a primera. La passió que es vivia en aquell moment es va mantenir a segona B, amb prop de 5.000 socis i entre 6.000 i 10.000 espectadors de mitjana al Nou Estadi. Ara hi ha poc més de 4.000 abonats i últimament no s'arriba als 3.000 espectadors, xifres que es preveu que baixin encara més a segona B.

Gràcies a l'empenta del bon moment social que vivia en aquells anys el Nàstic, l'equip tarragoní va tornar a segona A en dos anys i va aconseguir l'històric ascens a primera divisió al cap de dos anys més. Amb el descens a segona A el juny del 2007, el Nàstic va iniciar la davallada. Desenganys per culpa d'objectius massa ambiciosos, dèficit econòmic per haver estirat més el braç que la màniga, pèrdua d'integrants del consell d'administració, manca de lideratge, canvis d'entrenadors, joc poc vistós i irregular, plantilles poc equilibrades, patiments cada any més acusats... Tot plegat ha erosionat el Nàstic i s'ha traduït en el descontentament creixent d'una afició cansada i que, en aquest trist final de temporada, no ha tingut esma ni per xiular.

Diumenge, en la visita del Celta –un equip que torna a primera després de baixar, com el Nàstic, el juny del 2007–, un únic element feia referència al futur, i amb optimisme. Eren les quatre pancartes de les penyes que demanaven a Josep Maria Andreu que tornés a la presidència ja que només amb ell l'afició es veu capacitada per tornar a il·lusionar-se. El Nàstic viu ara un moment clau, en què encara és a temps de revifar una flama que no s'ha apagat del tot. La junta del 22 de juny, de la qual sortirà el nou consell –encapçalat un altre cop, molt probablement, per Andreu–, ha de marcar l'inici d'una nova etapa de retorn a les arrels i d'aprenentatge dels errors dels últims anys.